La noia del Metro

Els conductors de tren són Maquinistes, però els de metro són Motoristes. Perquè? Coses de ferroviaris que com tots els col·lectius, tenen el seu idioma particular. L'Àlex era motorista. Havia passat per diverses categories al Metro de Barcelona, però finalment s'havia quedat conduint trens. Li agradava la seva feina. Era senzilla, de vegades monòtona. Però si t'agrada anar pensant les teves coses, la foscor del túnel és un espai molt adequat per les cabòries. I l'Àlex era una persona donada a l'introspecció. Acostumava a anar perdut en els seus pensaments, mentre observava els passatgers pujar i baixar del seus cinc vagons.

L'Àlex treballava feia anys a la línea 2. Es passava el dia donant voltes del centre de Barcelona al centre de Badalona i tornar. Quan arribava al final de la línea per Badalona, només li calia recórrer l'andana i canviar de vagó per continuar el seu camí. A la banda barcelonina, però, havia de fer una maniobra. Entrava dins el túnel sense passatgers al tren, recorria el tren per dins per canviar de cotxe motor i sortia a l'andana de l'estació que de final passava a principi del seu recorregut. Cada volta era igual, Badalona - andana, Barcelona - maniobra.

Va ser en el túnel de la maniobra on la va veure per primer cop. De primeres va pensar que s'havia distret pensant les seves coses i abans d'entrar al túnel, no havia comprovat que el tren quedés buit. Però en donar-se la volta, no va veure ningú. Va continuar caminant, però la sensació que algú l'observava no li desapareixia. Va mirar per sobre la seva espatlla un parell de cops, però, un altre cop, no va veure ningú. No li va donar importància. Tothom sap que el cervell humà és una mica trapella i li agrada fer jugades així quan vas distret. Va posar el tren en marxa i va sortir a l'andana. Tot i així, la resta del dia va continuar notant la presència d'algú cada cop que entrava a la maniobra.

Aquell vespre en arribar a casa li explicà a la seva dona el que havia passat. Ella li va dir, amb un somriure maliciós, que potser el tren era embruixat. L'Àlex li va contestar que li havia passat amb els dos trens que havia conduit aquell dia. Llavors li va treure la llengua i va anar a fer-se un cafè amb llet.

Aquella nit va somiar que caminava per l'interior del tren, a la maniobra, però per més vagons que recorria, no arribava mai al final del vehicle. Es va llevar amarat de suor i amb la pesadesa provocada per una nit de dormir sense descansar. Va esmorzar amb la seva filla abans de dur-la a l'escola i, desprès de preparar-se un entrepà, va marxar a la feina.

Avui el seu primer tren estava aparcat al final de la maniobra. Va anar al despatx on guardaven els equips dels trens, va comprovar que la llanterna i el Walkie-talkie funcionessin correctament i va anar a buscar-lo a la via on es trobava estacionat. En arribar a l'andana va sol·licitar permís per baixar a la via i un cop li van concedir, va caminar entre les travesses fins a la porta de la cabina del tren. Va pujar-hi. Els llums i l'aire condicionat eren apagats i no entrava massa claror dels tres o quatre fluorescents encesos al túnel. L'interior d'un tren buit sense llum sempre té un aire tenebrós, com de pel·lícula de terror i l'Àlex no va poder evitar afegir-hi, amb un calfred, la sensació neguitosa del malson de la nit anterior.

Però el tren era realment buit. Va encendre els llums, va tancar les portes i va sortir a l'andana a recollir els passatgers.

L'Àlex va riure d'ell mateix durant tota la volta, pensant com d'irracionals són les persones. Esperant veure un fantasma només perquè estant sol li havia semblat que algú el seguia pel tren. Va entrar a la maniobra un cop més, somrient i pensant si explicaria a la seva dóna o no, la por que havia sentit al pujar al tren. I, un cop més, la sensació que algú el seguia de molt prop el va envair. Va mirar per sobre l'espatlla esperant trobar algú, però estava sol. La por el va deixar clavat a la porta de la cabina. Estava a l'interior del túnel i havia de recórrer tot el tren fins la cabina contraria per poder sortir a la claror de l'andana. Va donar una passa, dues passes, tres passes i es va aturar. Va donar una volta sencera sobre ell mateix, mirant sota els seients, per les finestres. Va deixar caure la bossa on duia l'equip del tren en sentir una veu que parlava. Era un comandament trucant pel walkie demanant-li si li passava alguna cosa. Va recollir l'equip i va treure la ràdio. Va prémer el botó i va dir que no li passava res, que ara sortia. Va recórrer el tren per dins sense deixar de notar que el seguien. La suor que li cobria l'esquena era freda i podia notar com gotes li queien pel front fins entrar-li als ulls. Va tancar els ulls per eixugar-se’ls amb la màniga i quan els va obrir, va percebre una silueta reflectida al vidre de la porta de la cabina. Va girar-se de cop, però estava sol. El comandament va tornar a trucar-lo i l'Àlex li va contestar de mala manera que ja sortia. Va obrir la cabina i va treure el tren a l'andana. Quan la claror dels llums de l'estació va omplir la cabina, l'Àlex va deixar anar l'aire que retenia inconscientment al pit.

Davant seu el túnel estava fosc, com sempre. Quan la botzina va donar-li la sortida, l'Àlex va tancar les portes, però no va aconseguir posar el tren en marxa. Es sentia incapaç d'entrar a la foscor per molt que l'acompanyessin unes quantes desenes de passatgers. Va esperar i esperar, provant de trobar forces per prémer els botons que posarien el vehicle en marxa. Però va ser en va. Va sentir que el telèfon del tren sonava i el va despenjar. Li preguntaven si passava alguna cosa amb el tren. Ell va dir que no, però que no es trobava bé i no podia continuar. Va penjar, va obrir les portes del tren i va esperar a l'andana fins que algú vingué a substituir-lo.

Quan va deixar el tren en mans d'un company, va trucar al seu cap i li va dir que no es trobava bé i marxava cap a casa. Li van oferir anar al metge, una ambulància, però va dir que no, que se n'anava a casa.

Quan la seva dóna va escoltar el que havia passat, l'Àlex no va rebre el suport que esperava. Ella li va cridar i va començar a tirar-li en cara que visqués sempre en un món de fantasia. No estava preparat per l'andanada de retrets i recriminacions que la seva dóna li llençava. Va quedar-se callat, sense saber que dir, sense ànims per provar de respondre o tan sols defensar-se. En mig d'un 'Espavila collons que ja no tens 15 anys' l'Àlex va prendre la jaqueta i va sortir de casa. Va començar a caminar sense saber on anava. Només posava un peu davant de l'altre, provant de trobar la manera de fer front a tot el que ara li ocupava la ment. La situació a casa no era la millor del món, fins aquí arribava. Feia mesos que no parlaven seriosament de la seva relació i tant l'Àlex com la seva dóna sabien que alguna cosa passava. Ell cada dia es relacionava menys amb tothom i ella, pel contrari, cada dia sortia més sovint a veure's amb amigues. La seva filla passava tot el dia fora de casa, entre l'escola i les activitats de desprès. I ell... Ell sempre havia tingut el cap ple de pardals, distret amb un llibre, un còmic o un diari, badant davant la TV sense mirar-la realment. Però això no el feia pitjor que qualsevol altre persona. No el feia mereixedor d'un tumor al cap, de patir esquizofrènia o de qualsevol de les altres nefastes possibilitats que el cor li deia que podien provocar la visió que havia patit al túnel. Va notar que li costava caminar i va adonar-se que trepitjava sorra. El seu caminar absent l'havia dut a la platja. Es va deixar caure i, assegut, va mirar l'horitzó, mentre amb les mans tremoloses recollia i deixava anar la sorra. Va notar una sensació d'escalfor al pit, com si li premessin una pedra molt calenta contra l’estèrnum i va començar a escoltar un xiulet agut i desagradable que li barrinava les oïdes. Provava de respirar, però l'aire li entrava i sortia a petites batzegades. Els extrems més allunyats de l'horitzó van començar a apuntar cap amunt, com si un pes enorme, centrat a les seves espatlles, estigués doblegant el seu camp de visió. Va començar a sanglotar, li tremolava tot el cos i les cames se li obrien i tancaven, com si estigués mort de fred. Quan la mà el va tocar a l'espatlla, l'Àlex va saltar cap endavant, va quedar estirat a la sorra, tapant-se el cap amb els braços i movent les cames sense control. Algú es va estirar al seu costat. El van abraçar, mentre les llàgrimes li corrien lliurement per les galtes i queien fins a la sorra. Una veu suau, de noia, li anava dient que no passava res. 'Tens un atac de pànic' - li va dir la veu. Ell va recordar la silueta reflectida al tren i va provar d'apartar-se de la veu, però no li quedaven forces. La noia que el subjectava li anava xiuxiuejant paraules tranquil·les a cau d'orella, mentre amb una mà li fregava suament el pit. Poc a poc, els cercles brillants que omplien el seu camp de visió es van anar esvaint, la seva respiració va alentir-se i va poder deixar de tremolar. No va deixar de plorar, però. La noia el va fer seure i va tornar a abraçar-lo. Sense saber com aturar-se, l'Àlex va plorar, amb la cara enfonsada en el coll d'aquella desconeguda. No sabia quan de temps portava abraçat a la noia, quan per fi va poder tranquil·litzar-se.

Quan li va veure la cara, la noia somreia afectuosa. Volia donar-li les gràcies, però les paraules no li passaven de la gola. La noia es deia Valentina, li va dir mentre remenava amb les dues mans dins de la seva bossa. En va treure un paquet de mocadors de paper i una petita caixa metàl·lica, de la qual va extreure una petita píndola blanca. Li va dir que es poses la píndola sota la llengua, que era molt amarga, però que l'ajudaria a tranquil·litzar-se del tot. L'Àlex ho va fer i, mentre la píndola es desfeia, la noia li va explicar que havia patit un atac de pànic, que ella mateixa en patia, de tant en tant, cosa per la qual prenia la medicació que li havia donat. Li va explicar que els atacs de pànic poden ser provocats per moltíssimes coses i que potser no estaria de més que anés a veure a un metge. Van xerrar força estona, asseguts a la platja. Ella li va explicar com finalment semblava estar superant la seva depressió i ell va reconèixer que potser estava començant a patir-ne una. Li va parlar de la noia de la maniobra. Van riure plegats del tema. La noia li va recomanar la seva psicòloga i ell la va convidar a un gelat. Quan va tornar a casa, la seva dóna i la seva filla, l'esperaven. Ell les va tranquil·litzar. Va prometre que l'endemà aniria a posar-se en mans dels metges.

Li van donar la baixa mèdica, medicació i teràpia.

Li van recomanar que descansés, es relaxés i passegés.

Va llegir, va anar al cinema i va anar al gimnàs.

Va sortir amb amics, va xerrar amb la seva filla, va fer l'amor amb la seva dona.

Li van donar l’alta, es va posar l’uniforme, va anar a treballar.

Quan va entrar a la maniobra no es va sorprendre en notar la presència de la noia. No es trobava millor. Potser la medicació feia que les coses li importessin menys, però no esborrava la sensació d’ofec que l’acompanyava sempre. Va caminar sense aturar-se, obviant la presencia però sentint-la propera. Va sortir a l’andana, va trucar avisant que no podia continuar i quan el van venir a rellevar, va marxar directament a parlar amb la seva psicòloga.

Va haver d’esperar dues hores. La psicòloga tenia cites prèvies i només va poder atendre’l perquè un pacient havia cancel·lat la seva visita. El va escoltar atentament, com sempre, anotant coses a la seva llibreta i fent que si amb el cap. De tant en tant li feia alguna pregunta, però no l’interrompia massa. Quan l’Àlex va acabar de parlar, la psicòloga li va demanar si realment creia en fantasmes. Ell va contestar que tan debò, perquè això voldria dir que no s’estava tornant boig. Li va assegurar que no ho estava de boig. Que era bastant corrent veure i sentir coses inexistents en estats d’estrès o angoixa. Ella va provar de tranquil·litzar-lo, però veient-lo tan neguitós el va fer anar a veure al psiquiatre per que li pugessin la dosi de la medicació.

Li van tornar a donar la baixa, li van pujar la medicació, va continuar fent teràpia.

Li van tornar a dir que descanses, es relaxés i passegés, però dormia poc i malament i no tenia ganes de passejar.

Tenia llibres oberts per tota la casa, però les píndoles li robaven la concentració per poder llegir. No li venia de gust sortir de casa per anar al cinema, molt menys per anar al gimnàs.

Va sortir amb amics, però es distreia i no podia seguir les converses, la seva filla el mirava neguitosa i l’evitava sempre que podia. La dona provava d’animar-lo, però ell no tenia esma ni per fer l’amor, ni per res.

Va deixar de prendre la medicació, de cop, sense avisar ningú. En un parell de dies el cap se li va començar a aclarir. Però tal i com l’havien avisat, el vespre del tercer dia ho va començar a veure tot pitjor del que mai ho havia vist. El pit li feia mal i la més petita de les inspiracions semblava omplir-li els pulmons fins a no poder respirar.

Va vestir-se de fosc: Uns pantalons de pana marró, una camisa negre i una jaqueta vella de color blau marí. Fins i tot va buscar al calaix dels guants una gorra de llana negra que feia molt de temps que no es posava. Així vestit, va baixar al carrer. Va prendre el metro i va baixar a la darrera estació. Va evitar trobar-se amb cap dels seus companys. Amb la gorra posada tapant-li bona part de la cara, va baixar a la via i va entrar, a peu, al túnel de la maniobra. El va recórrer fins el refugi i va seure a esperar que passes un tren.

Tenia una mà sobre el rail i quan va notar que vibrava, va estirar-se amb el cap repenjat a la via, d’esquenes al tren que arribaria en un parell de minuts i s’enduria tota aquella angoixa i desesperació. El tren es va aturar a l’estació; quan es tornés a posar en marxa seria per entrar a la maniobra i llavors acabaria tot.

Va tancar un moment els ulls, però en obrir-los, la va veure, dreta, surant entre les vies. Semitransparent i, alhora, brillant. Va fer-li pensar en una medusa, morosament deixant-se dur per les corrents marines. Però ella s’estava quieta, sense tocar del tot el terra. L’Àlex va quedar-se ajagut mentre parlava: “Que vols?”-li va preguntar-“Has vingut a fer el darrer riure a la meva salut?”.

El fantasma va restar immòbil. L’Àlex va notar el corrent d’aire que provocava el tren en acostar-se, però va veure que ni els parracs que duia la noia, ni els seus llargs cabells platejats és movien. L’Àlex va començar a plorar, les vibracions de l’acer on tenia recolzat el cap li feien venir ganes de vomitar. El fantasma es va desplaçar uns metres cap a l’Àlex, però ell ja estava més enllà de la por. Només esperava el moment que tot això acabés quan la roda metàl·lica aixafés les seves penes alhora que el seu cap. L’aparició que surava entre les vies va fer que no amb el cap i va aixecar les mans en un gest de súplica, com per demanar-li que no ho fes.

Gairebé sense voler-ho, va llançar-se al forat a la paret del costat de les vies, segons abans que el tren passes per damunt seu.

L’Àlex es va arraulir al fons del forat, amagant la cara entre les mans, provant d’aturar la tremolor i les llàgrimes. El tren va aturar-se i, passats uns minuts, va sortir a l’andana sense que el seu company l’hagués vist. Va aixecar-se i va treure el cap. El fantasma continuava allà on l’havia vist, encara amb les mans suplicant. Li va demanar que volia, li va preguntar perquè el torturava, va repetir la mateixa pregunta un munt de cops: “Perquè?”- però la noia només va aixecar una mica més les mans. L’Àlex va recordar un còmic que havia escrit un dels seus autors preferits, en Neil Gaiman, on un fantasma assassinava gent esperant que algú li oferís una mica de compassió en forma d’abraçada.

“Vols una abraçada? És això el que necessites?”-va preguntar-li. El fantasma no va dir res, però va obrir els braços. L’Àlex va sortir de l'amagatall i va caminar cap a la noia. Va obrir els braços i es van fondre en una abraçada. Esperava que passaria a través d’ella, però no, va ser com abraçar una columna de marbre, suau i de tacte glaçat. Va notar una pena enorme que li penetrava el pit a mesura que els braços se li tancaven en el no-res en que la noia s’estava transformant. Sentia una veu, llunyana, que deia quelcom que no entenia, “gràcies” potser, o un nom xiuxiuejat a cau d’orella. Quan el fantasma va desaparèixer del tot, també ho va fer la seva tristesa. Per primer cop en mesos, tenia el cap clar i no notava cap pes provant d’enfonsar-lo

Va sortir a l’andana. Ningú l’havia vist.

Va decidir tornar a casa caminant. Era una caminada llarga, però fora brillava el sol i l’Àlex necessitava temps per recuperar-se. Havia estat amagat en un túnel durant mesos. Va respirar fons amb la cara mirant cap el cel. Quan va baixar l’esguard, va veure un noi que el mirava. Però no era un noi normal, era mig transparent i surava a un pam del terra. Quan el fantasma va estar segur que l’Àlex era conscient del que veia, va aixecar els braços en un gest idèntic al de la noia del tren.

“Jooooder”-va pensar-“Aquesta vegada no li diré res a la meva dona. O s’acabarà pensant que estic boig de veritat”

Va ser una caminada molt llarga.

Mai havia fet tantes abraçades.

Més fotos del Metro al hashtag
#VidaDeFerroviari al meu instagram

Silenci

Tanco la porta amb molt de compte per no despertar als meus pares. Tot i així, sento a la mare dir-li al meu pare en veu alta: "Ja ha vingut la Nena". Són quarts de sis i m'estranya molt que encara estiguin desperts i xerrant, però aprofito per anar a dir bon dia. La porta del seu dormitori és oberta i puc veure amb el llum del rebedor que ambdós dormen. Potser m'he imaginat que la mare deia res. O potser no hauria d'haver-me pres els dos darrers tequiles. Decideixo que estic massa borratxa i cansada per fer res més que pixar abans de dormir.

Em desperta l'ensurt que em provoca sentir el crit enfurismat de la meva mare a cau d'orella: "Són les dues, arribarem tard, collons". M'assec al llit, a les fosques, amb la porta de la meva habitació tancada. Truquen a la porta i salto del llit espantada. A través de la porta, ma mare diu amb veu amable: "Són les dues, arribarem tard, reina". Encenc el llum de la tauleta i comprovo que la porta no s'ha obert. No hi ha ningú a la meva habitació. La meva mare no ha entrat a dir-me res - "Ja sóc desperta, mama. Ara surto" - li dic.

Els diumenges anem a dinar a casa de la meva àvia. Viu prop de casa nostra, però ens agrada arribar abans per ajudar a parar taula. El rostit de la meva iaia és insuperable, com sempre. Desprès del cafè, mon pare s'asseu al sofà, a mirar la TV fins quedar-se adormit. La meva mare i la meva àvia comencen a desparar taula, però les envio al balcó a xerrar mentre jo recullo i poso el rentaplats. Al anar a desmuntar la cafetera, veig que encara queda prou cafè per fer-me un tallat. Prenc la meva tassa, buido la cafetera i vaig a la nevera a posar-me llet. Veig passar la meva iaia que va cap al lavabo. La porta de la nevera, tapa la porta de la cuina, però no he pres el cartró de llet, que sento la meva àvia dient: "Em sé d'una que com no s'afanyi es quedarà per vestir sants". Mentre em serveixo li contesto que m'estimo més vestir sants que despullar cretins. Tanco la porta i veig que al rebedor no hi ha ningú. Passats uns segons, sento la cisterna del wàter i veig passar iaia que em somriu. Començo a pensar que em passa quelcom d'estrany.

Tornem a casa cap al tard. En arribar, el pare posa la TV esperant que comenci el fútbol, mentre la mare marxa a la cuina a preparar el sopar. Jo vaig cap a la meva habitació, pensant a llegir una estona abans de seure a taula, però no puc parar de donar-hi voltes. Sembla impossible però la única explicació que se m'acut pel fenomen que estic vivint té a veure amb la telepatia. Totes les meves creences m'empenyen a pensar que tot és fruit de la casualitat. Però arriba un punt en el qual l'excés de fets casuals esdevé una tendència. I hi ha una manera de comprovar les tendències: Faré un experiment científic.

M'aixeco, em poso les sabatilles d'estar per casa més gastades que tinc i, provant de no fer gens de soroll, vaig cap el menjador. El meu pare mira fixament la pantalla. Em quedo ben quieta. Ell no em veu però jo puc vigilar la seva cara reflectida a la vitrina que tenim al costat de la TV. Em concentro en els seus ulls mentre provo de projectar els meus pensaments cap a ell: "Papa, papa. Qui juga avui?". Provo de visualitzar les paraules, amb colors brillants, com de neó, viatjant els dos o tres metres que em separen d'ell. M'imagino un fil de llum connectant el meu front i el seu. Tanco els ull i faig un esforç gairebé físic de llençar la pregunta cap a ell.

-"Què collons fots?"- escolto, clarament la veu del meu pare.

Per un moment em penso que la pregunta m'arriba telepàticament. Llavors obro els ulls i me'l trobo mirant-me directament a la cara. Li contesto que no faig res i corro a tancar-me a la meva habitació. Definitivament sembla que emetre pensaments no és part del que puc aconseguir.

Vaig a la cuina. Sigil•losament, travesso el menjador. Mon pare ni se n'adona que passo. La meva mare es d'esquenes a la porta. M'aturo i escolto. Escolto amb tota la concentració que aconsegueixo aplegar, provant de fer servir la ment a més de les orelles. Ma mare cantusseja una melodia. Però també va dient noms de verdures... Alhora. Reconec, astorada, que està repassant la llista dels ingredients mentre canta. Copso perfectament l'instant que pensa que no queden carbassons. "Vols que en vagi a comprar?" - li pregunto. Sense deixar de cantar, m'envia la seva resposta: "Sí, gràcies". Deixa de cantar de cop mentre gira el cap a mi. Fa cara de no entendre res. Jo dissimulo, però vull saltar i cridar. Em pregunta si li he dit res i insisteixo en saber si vol que vagi a comprar carbassons. Fa que si amb el cap i se’n torna a comptar verdures.

A l'ascensor, camí de la única botiga de queviures oberta un diumenge a la tarda, no puc evitar que mans i cames se’m posin a tremolar. Per impossible que sembli és cert: Sóc una telèpata. Només rebo, no puc transmetre, però l'abast de les possibilitats és atabalador. Compro els carbassons mirant de llegir els pensaments del botiguer però no vaig més enllà de la mirada suspicaç que em llença per tenir els ulls mig tancats fixos en els seus tanta estona.

Em desperto abans de sonar el despertador. M'agrada llevar-me la primera, amb la casa en silenci, dutxar-me i començar el dia tranquil•la. La cafetera m'omple mitja tassa, afegeixo llet i vaig bevent mentre la torradora acaba de fer-me el pa. Escolto a ma mare preguntar-me si queda prou melmelada. Em dono la volta per contestar i veig que no hi ha ningú a la cuina. Surto amb el mug de cafè amb llet a la mà i trobo a ma mare sortint de la seva habitació. Abans que pugui dir res li contesto a la pregunta no verbalitzada: -"Sí. Però demà n'hauríem de comprar més" - La meva mare em mira un moment sense dir res. Llavors ve cap a mi, em fa un petó i desitjant-me un bon dia se'n torna al llit.

A la parada de l’autobús hi veig el noi de cada matí. Avui llegeix una novel•la de ciència ficció. O això dedueixo de les naus siderals dibuixades a la portada. Ens saludem amb el cap, sense dir res. Però mentre passo de llarg, escolto clarament una veu exclamant com de guapa estic aquest matí. No hi ha ningú més amb nosaltres. Noto com els colors em pugen a la cara i me'l miro. Ell se n'adona i torna a enfonsar la cara en el llibre, però no abans que vegi com les galtes se li posen ben vermelles. M'assec a l'altra banda del banc i li pregunto que està llegint. Abans de contestar-me escolto que es pregunta si és cert que li he parlat o s'ho ha imaginat. Somriu i em diu: "Mindbridge d’en Joe Haldeman. És una novel•la de ciència ficció. T'agrada la ciència ficció?" - mentre s’entrebanca amb aquestes poques paraules, rebo ben clares al cervell les que no pronuncia: "Com vols que li agradi la ciència ficció? Està massa bona. Segur que és més de Crepúsculo o alguna cosa d'aquestes."

Li dic que no m'he llegit cap llibre de la saga Twilight i que la ciència ficció fora del cinema i la TV em costa. Veig que es queda confós provant de recordar si el comentari de 'crepúsculo' l’ha fet en veu alta o no. Parlem sense parar tot el viatge fins a la Uni. Tot i que ens fem preguntes l'un a l'altre sobre els nostres gustos, sé que jo n'he tret molt més que ell de la conversa. Sé que s'ha llegit Twilight i li ha agradat però que no ho reconeixerà mai; que li agraden les piruletes, que encara que porti samarretes de grups heavy, aquesta no és la música que més li agrada i que és verge. Això darrer ho sé perquè he escoltat com pensava: "Perdre la virginitat amb aquesta tia seria la hòstia".

Quan ens separem, desprès de donar-nos els números de telèfon, escolto com pensa que el meu cul és "Super mono". Em dono la volta, li pico l'ullet i li dic que el seu cul també és molt mono. "Li molo, li molo" - he sentit que pensava - "Aquesta nit el pajote serà a la seva salut." - He notat que el color em tornava a pujar a la cara, però quan m'he girat ell ja estava caminant cap a la seva facultat.

Les classes no em van massa bé. Em costa molt concentrar-me en les paraules dels profes. No capto cap pensament clar, però no puc deixar de percebre paraules i sensacions dels meus companys. És com un brunzit constant i molest. Al final marxo abans d'acabar la darrera classe i penso en dinar, tota sola, asseguda a la gespa del campus. De camí a la feina, em prenc un paracetamol i en una estona noto que el mal de cap minva. Suposo que necessito una mica de temps per acostumar-me i guanyar control sobre la meva nova habilitat.

El meu jefe, somrient com sempre, s'apropa a la meva taula amb una carpeta a la mà. Mentre m'explica que he de fer amb la documentació, percebo intensament el seu desig. Oblido tot el que m'estava dient i li demano si m'ho pot tornar a repetir. Les seves paraules queden ofegades pels seus pensament. "No se que m'atura d'arrencar-te la roba i follar-te aquí mateix. Te la fotria des del darrera pessigant-te els mugrons ben fort fins que bramulessis com una vedella". Llença aquesta onada de luxúria sobre meu sense deixar de somriure amable, parlant calmosament sobre uns papers, en els quals no puc ni començar a concentrar-me. Deixa de somriure i em pregunta si em trobo bé. Però la seva ment em transmet un altre missatge: "Mira-te-la amb boca oberta. Està perfecta per clavar-hi la polla, prendre-la per les orelles i follar-li la cara fins asfixiar-la"

M'aixeco i li dic que no em trobo massa fina. Vaig corrents cap al lavabo, però no hi sóc a temps i part del vòmit va a parar a terra mentre aixeco la tapa del wàter. Marejada, continuo rebent paraules de les que el meu jefe va pensant. Fins i tot amb la porta dels lavabos tancada:

-"Puta...niñata...prenyada...mamona..." - començo a plorar i, poc a poc, l'únic que escolto són els meus gemecs i el soroll del trànsit circulant pel carrer. M'arreglo una mica i recullo la vomitada amb tovallons de paper. Sense dir adéu, recullo la bossa, la jaqueta i surto d'amagat cap a casa.

La meva mare es sorprèn en veure'm arribar tan aviat. Em pregunta si em trobo bé i no tinc cap problema en contestar-li que no. Em pregunta si em ve de gust una tassa de xocolata i em meravello de que realment em vingui de gust. Li pregunto on és el pare i mentre la seva boca diu que mon pare és al club fent el partit setmanal de tenis, escolto com pensa en ell i una altra dóna. Una tal Eva de la qual jo no en sé res. No puc evitar que les llàgrimes tornin a baixar-me per les galtes. La meva mare s'espanta i m'abraça. Jo només puc plorar i escoltar els seus pensaments, envejant la meva plorera, volent poder mostrar la seva pena obertament i dir-me que fa anys que no s'estima mon pare i que està farta de viure una mentida. No ho suporto més i li dic que marxo al llit.

Prenc l'Mp3 i busco la llista de reproducció més sorollosa que tinc, amb el volum al màxim, provo d'ofegar les veus que sóc incapaç d'ignorar:

...Ma mare recorda les discussions amb mon pare, cridant-li a la cara els noms de totes les amants que li ha conegut. Retraient-li totes les que no li coneix...

...El fill petit dels veïns del quart demanant sisplau, sisplau, sisplau que el papa no vingui borratxo i no li torni a fer mal a la mama...

...El veí del costat espantat perquè ha desaparegut una memòria USB on guardava la seva col•lecció de pornografia; centenars de fotos de nens i nenes despullats, manipulant-se els genitals sense saber perquè. Espera que no ho hagi trobat la seva muller...

...Algú pensant en lo senzill que seria matar a la seva mare fent-li prendre "accidentalment" tota la morfina que l'oncòleg li va donar i així poder tenir la casa per ella sola...

...Dolor. Rebuig. Por. Ràbia. Solitud. Bogeria...

Quan el meu despertador comença a sonar i no l'apago, la meva mare s'aixeca i ve a buscar-me. Com que no em troba al llit, ve cap a la cuina. Allà em veu asseguda a la cadira, sobre un bassal d'orina, davant d'un got de llet que es va tenyint de rosa, a mesura que la sang que surt de les meves orelles, cau des del pedestal del meu nas. A la mà encara duc els bastons metàl•lics acabats en punxa que fem servir per fer pinxos. Ara estan bruts de sang i d'un teixit entre rosat i gris que potser podria ser part del meu cervell. No sé si vaig arribar-me tan endins amb les broquetes. El que sí sé és que començo a somriure mentre veig a ma mare moure als llavis. Sembla que crida el meu nom però jo no sento res. Dins del meu cap tot és silenci.

I el silenci és preciós.

"...davant d'un got de llet que es va tenyint de rosa..."

Quan el Sexe no és Porno

Que he escrit una novel·la eròtica suposo que ja ha quedat clar. Si llegiu antigues entrades d’aquest blog com aquesta 'entrevista' o seguiu el meu Twitter ja n’he parlat i més que en parlaré quan estigui llesta per posar-se a la venda. A l’entrevista vaig deixar caure algunes pistes sobre la meva opinió de com s’ha maltractat el sexe en al cine, el tema literari també dona per una altra blocada. Però, tot i ser un problema generalitzat, hi ha alguns exemples fantàstics de pel·lícules amb sexe explícit que no tenen res a veure amb el que seria una peli porno.

L'Imperi dels Sentits és considerada pornografia al Japó. AL JAPÓ!

Pel·lícules com “L’Imperi dels Sentits” del Mestre Nagisha Oshima o “El Sabor de la Síndria” del, aquí desconegut, director Taiwanès Ming-Liang Tsai ens mostren les relacions amoroses amb tots els ets i uts, fins i tot els sexuals. “Las Edades de Lulú” d’en Bigas Luna que és la descripció més gràfica de ‘Espiral de baixada’ que s’ha rodat mai. “Irreversible” de Gaspar Noé amb la seva repulsiva escena de la violació; deu minuts intensos i malaltissos on Monica Bellucci es destruïda completament alhora que la nostra innocència com a espectadors. Hi ha molts exemples però jo vull parlar de dos en particular: “Intimacy” i “9 Songs”. Aquestes dues pel·lícules tenen en comú dues coses: Contenen escenes de sexe explícit interpretades per actors convencionals i passen a Londres. M’encanta Londres. Hi he anat sovint i en quan pugui hi tornaré. I en les dues pelis, s’acumula una quantitat de talent i de coses que m’agraden que les fan dues pelis que, inevitablement, les fan irresistibles per mi. Michael Winterbottom, Mark Rylance, Franz Ferdinant, Kerry Fox, Hanif Kureishi, Timothy Spall, Marianne Faithfull... Comencem per “9 songs”

La Banda Sonora sí és pornogràfica. PALOTE!

Personalment adoro la filmografia de Michael Winterbottom, només per haver fet la brutal “24 hours party people” ja mereix un respecte. Però ha demostrat, film a film, que no té por d’experimentar i explicar les històries amb claredat. A 9 songs, ens explica la relació amorosa entre una estudiant americana i un científic anglès que es dediquen a sortir de marxa, anar a concerts i fotre uns polvos de la hòstia. Poc diàleg i molta música. Les escenes de sexe van mostrant la evolució dels personatges i podem veure cançons senceres gravades en directe a concerts de bandes com The Dandy Warhols, Franz Ferdinant o els Super Furry Animals. No va ser un èxit de crítica, ni de públic. Però jo li tinc un especial carinyo. Sempre sentim parlar de la música adequada pel sexe: Que si Barry White, que si balades heavy, que si Kenny Fucking G... Però i la d’abans de follar. D’aquesta mai se’n parla. Quan aquesta peli va sortir jo estava en els vint-i-molts, trenta-pocs. Com tantíssima gent, tenia cotxe, tenia feina, no tenia parella. Surts de marxa, coneixes a algú o coneixes algú, surts de marxa... i, de vegades, lligues. Molt sovint és de matinada, has begut i quan aconsegueixes quedar-te sol amb la persona escollida, sona música. En aquella època era molt fàcil escoltar els grups que apareixen a la peli a qualsevol local. I si no, de camí a “En tu casa o en la mía” si anàvem al meu cotxe, sonaven sovint els Franz Ferdinand. Si la cosa acabava en sexe, gairebé mai hi havia música. Però si en acabat marxava a casa, pots comptar que algun cop hauria sonat Jacqueline pels altaveus. Per això trobo tan bona la forma que va escollir en Winterbottom d’explicar-nos la història: música en directe i sexe.

Si no heu vist aquesta peli ja trigueu a fer-ho.

Quan l’any 2013 va morir Patrice Chéreau vaig veure “Intimitat” com a homenatge. L’he vista molts cops. Va ser de les primeres pel·lícules que vaig posar-li a la meva dona quan vam anar a viure junts. Són una pel·lícula i una novel·la molt importants per mi. L’Autor de la novel·la, en Hanif Kureishi, no té cap problema en escriure de sexe i sexualitat i, tan el llibre, com el film, em van semblar d’una honestedat absolutes. La part més hipòcrita de com es fan les falses escenes sexuals a les pelis americanes és que molt sovint, ni tan sols és l’actriu la que les fa. Que, realment, no és problema perquè com no són importants pel desenvolupament de la història, no cal que hi hagi la més mínima intenció d’actuar-les. Però que passa quan prens a dos actors, dels millors que puguis trobar a l’escena anglesa, amb físics normal i corrents, ni silicona, ni pròtesi per aparentar més penis, i els fas interpretar l’evolució dels seus personatges sense parlar i en mig d’un coit? Màgia, això és el que passa! La trama ens mostra a dos persones que estan insatisfetes amb les seves vides i que queden, un cop per de setmana, per fotre un clau sense cap mena de lligam sentimental. Sexe per sexe entre el que serien dos complets desconeguts. No parlen, ni tan sols es saluden. Simplement, ella apareix a casa d’ell, es despullen i busquen en la satisfacció sexual, consol per la buidor que experimenten a les seves vides. Però, poc a poc, ell no en té prou i el sexe passa a segon pla. A la segona part de la pel·lícula no hi ha tant de sexe, ni és tan explícit, no cal, ja ha fet la seva funció. Gràcies a tres escenes gràficament rodades i un parell de flashbacks, sabem tot el que hem de saber dels personatges i sense gairebé diàleg. I ho sabem, perquè podríem ser nosaltres. Molts de nosaltres ens hem sentit buits, molts em follat amb gent per la que no sentíem res en particular i molts no hem tingut prou. Veure el personatge d’en Mark Rylance acabar de follar i quedar-se completament desconcertat, amb cara de no saber que pensar, que sentir; almenys a mi em va reconfortar. Però no feu cas, potser era jo, que amb els meus vint-i-molts, trenta-pocs, amb Radiohead a tot drap als altaveus del cotxe, tornant de casa d’alguna novieta desprès d’una mica de sexe casual, buscava significats ocults a les pelis. Però si és així, us confesso que als meus quaranta-pocs, feliçment casat i amb una vida sexual molt més satisfactòria que en aquella època, continuo creient, que el sexe a les pelis hauria de ser tan natural com els riures, la violència, la política o qualsevol altra faceta humana que no ens fa por mostrar a la pantalla.

I’ll Be Watching You

Avui, 25 de novembre, és el dia internacional contra la violència vers les dones. Trobo trist que en el segle XXI encara estem en la situació que fa necessària una feina de visualització com aquesta. I no parlem de violència tipus ablacions a Àfrica, casaments pactats de nenes a l’Índia o nenes prostitutes a Bangkok. Parlem d’aquí i ara, occident, el primer món, la part del món que decideix qui és civilitzat o què és democràtic i just. La part del món que diu que pegar una dóna està malament, però que permet que milions de dones i homes es sentin a disgust amb el seu cos. Que ens vol fer creure que si ets dona, necessites tenir por i preocupar-te, prendre mesures perquè no et violin o et matin. La part del món on s’emeten programes on familiars d’assassins de nenes i els mateixos assassins, cobren xifres d’escàndol per anar a ser entrevistats.

imatge trobada a drawingforkids.org

El problema dels abusos a les dones en aquest país és ben clar: els homes encara són al capdamunt de qualsevol escala. Cobrem més per la mateixa feina. Trobem feina més fàcilment. I, evidentment, els empresaris encara veuen qualsevol dona de menys de cinquanta com una mare en potència. Si passes dels trenta-i-tants, no tens fills i ets home; vius la vida, si ets dona; se’t covarà l’arròs. Si canvies de parella sovint ets un machote o una golfa. O parlem d’una cosa que agrada a casi tothom, el futbol. Si ets dona i campiona del món potser apareguis a la plana setze o disset d’un diari esportiu. Si ets home, d’un equip mediocre que no guanyi més que un partit de cada tres, la olor dels teus pets sortirà a primera plana... i cobraràs entre un 300% i un 30000% més que la campiona del món. M’invento les dades, però no dec errar massa.

Jo sóc fill dels 80. Vaig néixer l’any 72 així que tots els gran referents de la dècada em són importants. Star Wars, els primers animes (Mazinger Z, La Batalla de los Planetes), Dallas, La Casa de la Pradera. Hi ha milers de pàgines web dedicades a la nostàlgia. Però on ho petàvem molt, aquella dècada, era a la música: “Still Loving You”, que va d’un paio que li fot les banyes a la parenta, però com que encara l’estima espera que el deixi tornar, tot i que no li pot prometre no tornar a posar-se-les ben amunt. “La Mataré” del Loquillo, que va d’un paio que vol apunyalar fins matar la seva dona per gelosia. “Funky Cold Medina” d’en Tone Loc, que ens parla com It’s totlly cool posar-li drogues a les begudes de les noies perquè ens sigui més fàcil fotre’ls un clau. Però la reina absoluta, una de les meves cançons preferides de tots els temps és sens dubte, “Every Breath You Take” dels Police.

"Every Breath You Take" – “Cada respiració que fas”

Every breath you take – Cada respiració que fas

Every move you make – Cada cop que et mous

Every bond you break – Cada lligam que trenques

Every step you take – Cada passa que dones

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Every single day – Cadascun dels teus dies

Every word you say – Cada paraula que dius

Every game you play – Cada pla que tinguis

Every night you stay – Cada nit que passis

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Oh can't you see – Oh, no te n’adones

You belong to me? – Que em pertanys?

How my poor heart aches with every step you take.

Com el meu pobre cor pateix amb cada passa que fas.

Every move you make – Cada cop que et mous

Every vow you break – Cada jurament que trenques

Every smile you fake – Cada fals somriure que fas

Every claim you stake – Cada opinió que tens

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Since you've gone I've been lost without a trace.

Des que vas marxar he estat del tot perdut

I dream at night, I can only see your face.

Somio per les nits i només veig la teva cara.

I look around but it's you I can't replace.

Miro per tot arreu però tu ets l’únic que no puc tenir.

I feel so cold, and I long for your embrace.

Em sento fred i trobo a faltar abraçar-me a tu.

I keep crying baby, baby please...

No paro de plorar nena, nena, sisplau...

Every move you make – Cada cop que et mous

Every vow you break – Cada jurament que trenques

Every smile you fake – Cada somriure fals

Every claim you stake – Cada opinió que tens

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Every move you make – Cada cop que et mous

Every vow you break – Cada jurament que trenques

Every smile you fake – Cada fals somriure que fas

Every claim you stake – Cada opinió que tens

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Com que la cantava Sting, que és un tio guapo, romàntic. I com que eren els 80s i aquí no parlava anglès ningú, ens vam pensar que la cançó era molt bonica. I ho és, molt. Però en realitat descriu, perfectament, què sent i què fa un assetjador. No deixa de ser una cançó preciosa. I no deixa de ser una idea poderosa per una cançó. Perquè per desgràcia, el tema d’aquesta cançó de l’any 1983 (31 anys) és completament actual. Hi ha molts homes que encara pensen que la seva parella és de la seva propietat. Aquesta versió que ha fet Chase Holfelder és impressionant. Capta a la perfecció la bellesa de l’original afegint el toc malaltís i obsessiu d’un assetjador.

Youtube d'en Chase Holfelder

Ens queda moltíssim per aprendre, per millorar i per democratitzar-nos com a societat. Porto un quart de segle militant com a feminista, fent tot el que puc per poder deixar de ser-ho. M’encantaria que dates com avui, 25 de novembre, o el 8 de març o les desfilades de l’orgull gay deixessin de ser dates de reivindicació, només fossin jornades de celebració sobre les nostres diferències basades en la nostra igualtat. Però si una cançó com “Propietari” de la Trinca, que és de l’any 1977 i feia burla del masclisme i la gelosia, no ha aconseguit passar de moda... No sé. Em fa por que no siguem capaços de fer un mon just i no discriminatori per les nostres filles. Seguirem lluitant i treballant.

Loop (punt de vista B)

Hi ha històries que cal explicar, històries que s’expliquen soles i fins i tot històries que és millor no explicar mai.  No sé de quin tipus és la meva. Només una cosa tinc segura. Aquest és el primer i darrer cop que l’explico. La Mort, l’esquelet amb una dalla que parla amb majúscules (Sí. La Mort parla amb majúscules i si no t’ho creus hauries de llegir a Terry Pratchett) m’ha donat una estona per explicar-me.

Fa quatre anys que cada dia faig la mateixa ruta: Fabra i Puig – Palau Reial al matí, Palau Reial – Fabra i Puig a la tarda. Hi ha dies que faig servir l’enllaç de Catalunya i hi ha dies que el d’Espanya. Fins i tot hi ha dies que pel matí vaig per Catalunya i a la tarda per Espanya. Aquest matí he baixat amb la motxilla on duc l’ordinador cap al metro camí de la facultat. No hi havia cap diferència amb qualsevol dels dies anteriors que he fet aquest camí tan habitual per a mi.

Bé, potser si que hi havia una diferència. Dues si ens posem seriosos. Abans de sortir de casa he rebut una trucada de la mestressa del pis on visc anunciant que no em renovava el contracte. I, ja a l’andana de Fabra, comprovant el Facebook he vist que la meva xicota havia canviat el seu estat de ‘en una relació’ a ‘soltera’.

L’andana era molt plena. Feia estona que no arribava cap tren. Noto un cop d’aire a la cara; precursor de l’entrada del tren a l’estació. La gent s’apropa a la vora de l’andana. Sempre em posa una mica neguitós notar que la gent del meu darrera se m’apropa quan el tren entra. No puc evitar pensar que algú pot aprofitar per fotre’m una empenta i simular un suïcidi o un accident.

Estic barrinant com anunciaré a mons pares que la meva xicota m’ha deixat i que necessito tornar a casa seva, quan noto que una mà se’m posa a la columna. Al final, la meva por era encertada: algú em tirarà al metro. Miro avall i veig les vies del tren. Per un moment penso a oferir resistència, però ja ho deia Nietzsche: “Ves amb compte quan miris el Buit, per què el Buit també et mirarà a tu”. Relaxo les cames i deixo que la mà del meu botxí m’empenyi al pas del tren. Giro el cap en direcció al tren que entra i puc apreciar la cara d’ensurt del conductor. És l’expressió de por del conductor la que em fa adonar de la burrada que acabo de fer.

El temps sembla aturar-se. La meva caiguda sembla eterna. Giro el cap i veig al davant una noia molt pàl·lida, amb el cabell i la roba molt negre: és la Mort (Sí. La Mort també és una noia pàl·lida que va de rollo gòtic i si no em creus hauries de llegir a Neil Gaiman). Em pregunta si m’he decidit. Li responc que no sé que he de decidir. Ella pregunta que si m’he suïcidat o m’han assassinat. Li dic que jo mateix no ho sé, però que tampoc deu tenir molta importància. Ella diu que té molta importància. Li demano que quina opció creu ella que és millor. Em diu que ella no és qui per ficar-se en mig del meu dilema, però que m’hauria d’espavilar. No em queda massa temps.

Giro de nou el cap i veig les vies molt més a prop. El tren ja el tinc a tocar. Penso i penso a tota velocitat però no puc decidir-me. A l’andana, la noia em mira encuriosida. Li confesso que no em puc decidir. Ella fa cara de no agradar-li la meva resposta i em diu que hauré de quedar-me atrapat, entre móns, en la forma d’un fantasma. Li demano que si sap que hauré de fer i ella respon que m’afartaré de fer el trajecte Fabra i Puig – Palau Reial. Llavors el temps es torna a posar en marxa i em moro.

Estic a l’andana al costat de la noia que és la Mort. També estic sota el tren. La noia m’agafa la mà; té la pell molt freda. M’agradaria dir quelcom important, unes darreres paraules impactants. Però me n’adono que ella ja deu haver sentit totes les darreres paraules possibles. Així que li demano d’explicar la meva història. Quan acabo, m’estreny la mà i em diu que tanqui els ulls. M’assegura que quan els obri ja seré un fantasma.

Obro els ulls.

instagram @polsedierta

Mira l'altre punt de vista d'aquesta història punxant aquí!

Loop (punt de vista A)

Obro els ulls amb l’ensurt que em provoca el xiulet que anuncia que les portes del metro es tanquen.  No recordo haver sortit de casa; molt menys haver agafat el metro. Desorientat miro per la finestra i veig que acabem de sortir de l’estació de Fabra i Puig.

Estic de peu agafat a la barra que hi ha enmig del vagó. Penjada a l’espatlla duc la cartera amb el portàtil. Així que suposo que vaig cap a la biblioteca.  Provo de mirar l’hora i veig que m’he deixat el rellotge.

Com cada matí, el vagó va força ple. Miro les cares de les persones i veig molta gent dormint. O escoltant música amb els ulls closos. Jo mateix tinc una sensació com d’estupor. Ens acostem a Arc de Triomf. Decideixo que avui faré servir l’enllaç de Catalunya enlloc del d’Espanya: a veure si trobo seient a la línia 3.

Les portes s’obren i la gent comença a baixar. Tant bon punt m’acosto per fer el mateix, la gent comença a entrar i, abans no pugui reaccionar, el conductor del metro fa sonar el xiulet i tanca les portes. No entenc massa que és el que ha passat. Ha baixat gent que tenia al meu darrera i, fins i tot, una noia amb cadira de rodes ha tingut temps de fer-ho. Jo no. No li dono massa importància, només quatre parades i arribem a Espanya.

Novament obro els ulls per l’ensurt del ‘pip, pip, pip, pip’ de l’avís de tancament de portes i, atabalat, me n’adono que sóc a la línia 3, a Plaça del Centre. Pel que sembla he fet l’enllaç i el tren ha passat per dues... no, per tres estacions. No se que em passa. Començo a pensar que potser estic dormint a casa i que tot això és només un malson.

El tren entra a l’estació de Palau Reial. M’apropo a la porta per baixar. No puc. La gent passa pel meu costat, evitant tocar-me, baixant i pujant del tren. Jo no em moc. Ningú em diu que m’aparti, ningú m’empeny. És com si jo no hi fos. Quan les portes es tanquen, tanco els ulls i deixo anar un gemec mentre el conductor posa el tren en marxa.

En obrir els ulls veig que l’estació de la que sortim és Fabra i Puig. Provo de baixar a Sagrera: no puc. Provo de baixar a Navas: no puc. Provo de cridar i parlar amb algú. Passa com amb les portes del metro, quelcom, dins meu, m’impedeix interaccionar amb la resta dels passatgers. Provo de baixar a Catalunya: no puc. Obro els ulls i sóc a línia 3, a Plaça del Centre. De debò espero que això només sigui un malson. Quan el tren arriba a Palau Reial no provo de baixar. Clavo la vista en el cartell verd amb lletres blanques on diu el nom de l’estació.  Les portes es tanquen i m’amaguen el cartell un breu instant.  Quan torno a veure el cartell, és vermell. I les lletres blanques diuen Fabra i Puig.

Vull despertar, però no sé si dormo. 

Que algú em desperti, sisplau.

Mira l'altre punt de vista d'aquesta història punxant aquí!

Entrevista amb Joan López Rovira, autor d’Entreterres.

Pol Sedierta (PS): Bon dia a tothom. Sóc en Pol Sedierta, responsable d’aquest bloc. Potser em coneguin d’altres xarxes de comunicació com Twitter (@PolSedierta), Facebook (Pol Sedierta) o Instagram (@PolSedierta).

Però bé. Avui no som aquí per parlar de mi (quina pèrdua d’ample de banda més tonta, no?) si no amb en Joan López Rovira, autor de l’aclamada (Ui Sí) recopilació de relats “entreterres”, descarregada més de set-centes vegades. (Ya ves tú!).

descarregar ebook en format .epub
descarregar ebook en format .mobi
comprar en paper o descarregar PDF imprimible

Joan López Rovira (JLR): Hola. Moltes gràcies per convidar-me.

PS: Home, tant com convidar-te. M’has amenaç...UI JODER PERÒ PERQUÈ EM FOTS UNA COÇA?

JLR: No sé de que parles. Yo he venido aquí a hablar de mi libro. Perdó, que dic que he vingut a parlar del meu llibre.

PS: Quin llibre? Si encara no l’has acabat!

JLR: Però em queda poquet, tres capítols i un petit epíleg. Unes onze mil paraules i ja està. Si tot va bé espero tenir-lo escrit aquest mes de Novembre. Ja maquetar i corregir ho deixo per Nadal i per reis, pam, novel·la acabada.

PS: I com es titularà aquest portent de les lletres que estàs parint?

JLR: De moment no hi ha títol definitiu. Però la cosa està entre “L’Anna i l’anell” i “L’Anna i el desig”.

PS: cof cof pretensiós cof cof. Perdó, el constipat em fa tossir. I pel que sembla serà una novel·la eròtica. Perquè?

JLR: Doncs, no sé ben bé perquè. Que escriure sobre sexe se’m dona millor que d’altres gèneres que m’agraden més m’ho ha dit força gent. Però sempre m’havia resistit a fer un treball específicament eròtic. A entreterres hi ha dos relats picants. Potser hi té a veure el fet que els únics premis que he guanyat mai per escriure hagin vingut, precisament, d’aquests dos relats.

PS: A mi em dona la sensació que en el fons vols aprofitar-te del fet que 50 sombras està de moda i veure si així en vens alguna més, no?

JLR: No he llegit aquesta novel·la, per comentaris que n’ha fet gent, bastant immersa en el tema sado-maso i gent bastant experta en el tema literari. No crec que la llegeixi. I no, no és la meva intenció provar de ser més comercial, perquè tinc clar que no em guanyaré la vida amb les lletres. Fins i tot puc garantir-te, que la meva novel·la és bastant anticomercial.

PS: Una novel·la eròtica anticomercial? Què proves de dir? Que a la teva novel·la no folla ningú?

JLR: Tot el contrari. Puc garantir que a cada capítol hi ha almenys una escena de sexe explícitament descrita. Amb pels, senyals, fluids i tota la pesca. Però a diferència de moltes novel·les d’aquest gènere on el sexe té a veure ben poc amb l’argument, aquí n’és el tema central. L’Anna fa un viatge clàssic d’auto descobriment i el sexe és l’eix central de la seva recerca.

PS: Però el sexe acostuma a ser el tema central de TOTES les novel·les eròtiques, no?

JLR: Sorprenentment no. I això és part del que m’ha fet resistir-me sempre a escriure, obertament, erotisme. Si de la teva novel·la pots treure les escenes de sexe i la història no canvia gens, no has escrit una novel·la eròtica. Per culpa de moltes bajanades que hem llegit o vist en pelis, sobretot dels USA, les escenes sexuals s’han banalitzat fins a extrems estúpids. Polvos en mig d’una persecució, tensió sexual entre els protes en mig d’un tiroteig. Llegeixes informes forenses sobre psicòpates assassins que cobreixen d’esperma les seves víctimes i, tot i que sovint ens mostren amb tots els detalls possibles com esquartera a la seva víctima, ens retallen la part en la qual es masturba sobre el cadàver. És un realisme hipòcrita provocat pel tabú sobre el sexe que impera a totes les arts.

PS: Podrem veure algú masturbant-se sobre un cadàver a la teva novel·la?

JLR: En aquesta no. Però potser en una possible continuació sí. Tot i que ja no seria segurament una novel·la eròtica.

PS: Ara m’he perdut.

JLR: Sí escric una continuació amb aquests personatges i cal que aparegui un psicòpata que es masturbi sobre les seves víctimes, segurament buscaria escriure un Thriller. Podria decidir descriure amb detall les escenes de sexe, però continuaria sent un thriller, no una novel·la eròtica.

PS: Vols dir que no ets una mica snob i no vols reconèixer que estàs escrivint material per fer-se palles?

JLR: No tinc cap inconvenient amb reconèixer que la meva novel·la pot ser un material masturbatori de primera. I, fins i tot, m’afalagaria que qui la llegís m’ho fes saber: “Ei, li vaig llegir una escena de la teva novel·la en veu alta a la meva dona i vam fotre un polvasso a la teva salut” seria una crítica ben bona. Però la part que més m’està costant escriure és la part on ningú folla. L’Anna fa un viatge interior ple de sotracs, i és quan no està tenint sexe que es veu aquest viatge. Les escenes de sexe vindrien a ser les fites quilomètriques que marquen el camí del seu viatge.

PS: És la primera vegada que escrius una novel·la?

JLR: És la primera que ho faig amb mètode, planificació i dedicació absoluta. Vaig escriure un relat llarg estil “Senyor dels anells” regal per mon germà fa anys. I una novel·la infantiloide sobre rock, màfies i venjança que possiblement refaci algun dia si tinc temps i ganes. Aquesta novel·la és el meu primer intent seriós de fer una història llarga amb un format més formal.

PS: Què faràs amb la novel·la quan la tinguis acabada? Portar-la a editorials?

JLR: No. En part m’encantaria que alguna editorial em comprés la novel·la i alliberar-me de bona part del merder que significa publicar. Però no tinc ni el temps, ni les ganes, ni els diners per moure el text per editorials, que segurament tampoc l’acceptarien.

PS: Si no té la compren potser és perquè no és prou bona o no està ben escrita, no creus?

JLR: Possiblement. Però el filtre que realment vull passar és el dels lectors. La meva intenció és que el màxim nombre de gent pugui llegir la novel·la gratis i fer molt fàcil que qui la vulgui pagar, trobi maneres de fer-me arribar el seu suport. Vull posar a prova el que l’Amanda Palmer anomena “l’art de demanar” i veure si puc aconseguir editar un llibre acceptablement bo gràcies a la col·laboració de la gent. I si no pot ser, doncs no pot ser. Però amb entreterres he rebut molts missatges encoratjadors de gent que volia llegir més coses meves. Potser entre tots, podem donar-me les eines per poder fer-me un espai on anar escrivint i publicant les meves coses.

PS: Però escriure és virtualment gratis. No em crec que siguis tant ploramiques.

JLR: En aquesta vida no hi ha res gratis. Escriure demana temps, sobretot. I, com tan s’esforcen en ensenyar-nos els empresaris i poderosos del món, el temps és or. És molt difícil trobar el temps per escriure: tinc tres fills, uns horaris bastant dolents. Vaig publicar Entreterres a una web d’impressió per demanda, cosa que evidentment no genera tants costos com imprimir una tirada i provar de vendre-la, però casi ningú paga deu euros pel llibre d’un desconegut, encara que l’hagi llegit gratis i li hagi agradat. I gairebé segur que no el comprarà, si l’ha llegit gratis, encara que li hagi agradat. Així que les còpies en paper que he venut no m’han generat cap ingrés i sí alguna despesa, correus no patrocina la meva novel·la i enviar-la em costava diners.

PS: i doncs, que faràs?

JLR: Primer, acabar la novel·la. Segon, deixar-la llegir a dos o tres persones de confiança que em critiquin, em deixin els ànims per terra i m’indiquin si puc provar de ensenyar-la pel món sense que la meva família hagi de passar vergonya. Tercer, organitzar un micro-mecenatge per provar de recaptar prou fons per maquetar, editar i registrar la novel·la perquè esdevingui un llibre que es pugui vendre en qualsevol format i botiga. Això té uns costos que jo no em puc permetre. Però amb una mica de sort i voluntat d’un bon grup de gent, tinc pensades unes recompenses que poden ser molt atractives. Si no tira endavant, la posaré a descarregar gratis a la meva web, posar-se un botó de donacions i, em pensaré seriosament, si perdre tantes hores de son val la pena.

PS: Ja t’ho dic jo: NO.

JLR: M’estimo més provar-ho i fracassar que no fer-ho i no saber fins on puc arribar.

PS: En l’hipotètic cas que tot anés com cal. Quins són els teus plans de futur.

JLR: Continuar escrivint. Tinc dos llibres infantils que voldria veure acabats abans que els meus fill no els puguin aprofitar. Una thriller de ciència ficció que tinc mig embastat i acabar una novel·la fantàstica que es titula “Els Bàrbars” i que ja té quatre capítols escrits.

PS: Doncs molta sort. Cof cof et farà falta cof cof. Maleït constipat.

JLR: Gràcies per convidar-me al teu bloc. I cuida’t el constipat cof cof malparit cof cof.