Hi
ha històries que cal explicar, històries que s’expliquen soles i fins i tot
històries que és millor no explicar mai.
No sé de quin tipus és la meva. Només una cosa tinc segura. Aquest és el
primer i darrer cop que l’explico. La Mort, l’esquelet amb una dalla que parla
amb majúscules (Sí. La Mort parla amb majúscules i si no t’ho creus hauries de
llegir a Terry Pratchett) m’ha donat una estona per explicar-me.
Fa
quatre anys que cada dia faig la mateixa ruta: Fabra i Puig – Palau Reial al
matí, Palau Reial – Fabra i Puig a la tarda. Hi ha dies que faig servir
l’enllaç de Catalunya i hi ha dies que el d’Espanya. Fins i tot hi ha dies que
pel matí vaig per Catalunya i a la tarda per Espanya. Aquest matí he baixat amb
la motxilla on duc l’ordinador cap al metro camí de la facultat. No hi havia
cap diferència amb qualsevol dels dies anteriors que he fet aquest camí tan
habitual per a mi.
Bé,
potser si que hi havia una diferència. Dues si ens posem seriosos. Abans de
sortir de casa he rebut una trucada de la mestressa del pis on visc anunciant
que no em renovava el contracte. I, ja a l’andana de Fabra, comprovant el
Facebook he vist que la meva xicota havia canviat el seu estat de ‘en una
relació’ a ‘soltera’.
L’andana
era molt plena. Feia estona que no arribava cap tren. Noto un cop d’aire a la
cara; precursor de l’entrada del tren a l’estació. La gent s’apropa a la vora
de l’andana. Sempre em posa una mica neguitós notar que la gent del meu darrera
se m’apropa quan el tren entra. No puc evitar pensar que algú pot aprofitar per
fotre’m una empenta i simular un suïcidi o un accident.
Estic
barrinant com anunciaré a mons pares que la meva xicota m’ha deixat i que
necessito tornar a casa seva, quan noto que una mà se’m posa a la columna. Al
final, la meva por era encertada: algú em tirarà al metro. Miro avall i veig
les vies del tren. Per un moment penso a oferir resistència, però ja ho deia
Nietzsche: “Ves amb compte quan miris el Buit, per què el Buit també et mirarà
a tu”. Relaxo les cames i deixo que la mà del meu botxí m’empenyi al pas del
tren. Giro el cap en direcció al tren que entra i puc apreciar la cara d’ensurt
del conductor. És l’expressió de por del conductor la que em fa adonar de la
burrada que acabo de fer.
El
temps sembla aturar-se. La meva caiguda sembla eterna. Giro el cap i veig al
davant una noia molt pàl·lida, amb el cabell i la roba molt negre: és la Mort
(Sí. La Mort també és una noia pàl·lida que va de rollo gòtic i si no em creus
hauries de llegir a Neil Gaiman). Em pregunta si m’he decidit. Li responc que no
sé que he de decidir. Ella pregunta que si m’he suïcidat o m’han assassinat. Li
dic que jo mateix no ho sé, però que tampoc deu tenir molta importància. Ella
diu que té molta importància. Li demano que quina opció creu ella que és
millor. Em diu que ella no és qui per ficar-se en mig del meu dilema, però que
m’hauria d’espavilar. No em queda massa temps.
Giro
de nou el cap i veig les vies molt més a prop. El tren ja el tinc a tocar.
Penso i penso a tota velocitat però no puc decidir-me. A l’andana, la noia em
mira encuriosida. Li confesso que no em puc decidir. Ella fa cara de no
agradar-li la meva resposta i em diu que hauré de quedar-me atrapat, entre móns,
en la forma d’un fantasma. Li demano que si sap que hauré de fer i ella respon
que m’afartaré de fer el trajecte Fabra i Puig – Palau Reial. Llavors el temps
es torna a posar en marxa i em moro.
Estic
a l’andana al costat de la noia que és la Mort. També estic sota el tren. La
noia m’agafa la mà; té la pell molt freda. M’agradaria dir quelcom important,
unes darreres paraules impactants. Però me n’adono que ella ja deu haver sentit
totes les darreres paraules possibles. Així que li demano d’explicar la meva
història. Quan acabo, m’estreny la mà i em diu que tanqui els ulls. M’assegura
que quan els obri ja seré un fantasma.
Obro
els ulls amb l’ensurt que em provoca el xiulet que anuncia que les portes del
metro es tanquen. No recordo haver
sortit de casa; molt menys haver agafat el metro. Desorientat miro per la
finestra i veig que acabem de sortir de l’estació de Fabra i Puig.
Estic
de peu agafat a la barra que hi ha enmig del vagó. Penjada a l’espatlla duc la
cartera amb el portàtil. Així que suposo que vaig cap a la biblioteca. Provo de mirar l’hora i veig que m’he deixat
el rellotge.
Com
cada matí, el vagó va força ple. Miro les cares de les persones i veig molta
gent dormint. O escoltant música amb els ulls closos. Jo mateix tinc una
sensació com d’estupor. Ens acostem a Arc de Triomf. Decideixo que avui faré
servir l’enllaç de Catalunya enlloc del d’Espanya: a veure si trobo seient a la
línia 3.
Les
portes s’obren i la gent comença a baixar. Tant bon punt m’acosto per fer el
mateix, la gent comença a entrar i, abans no pugui reaccionar, el conductor del
metro fa sonar el xiulet i tanca les portes. No entenc massa que és el que ha
passat. Ha baixat gent que tenia al meu darrera i, fins i tot, una noia amb
cadira de rodes ha tingut temps de fer-ho. Jo no. No li dono massa importància,
només quatre parades i arribem a Espanya.
Novament
obro els ulls per l’ensurt del ‘pip, pip, pip, pip’ de l’avís de tancament de
portes i, atabalat, me n’adono que sóc a la línia 3, a Plaça del Centre. Pel
que sembla he fet l’enllaç i el tren ha passat per dues... no, per tres
estacions. No se que em passa. Començo a pensar que potser estic dormint a casa
i que tot això és només un malson.
El
tren entra a l’estació de Palau Reial. M’apropo a la porta per baixar. No puc.
La gent passa pel meu costat, evitant tocar-me, baixant i pujant del tren. Jo
no em moc. Ningú em diu que m’aparti, ningú m’empeny. És com si jo no hi fos.
Quan les portes es tanquen, tanco els ulls i deixo anar un gemec mentre el
conductor posa el tren en marxa.
En
obrir els ulls veig que l’estació de la que sortim és Fabra i Puig. Provo de
baixar a Sagrera: no puc. Provo de baixar a Navas: no puc. Provo de cridar i
parlar amb algú. Passa com amb les portes del metro, quelcom, dins meu,
m’impedeix interaccionar amb la resta dels passatgers. Provo de baixar a
Catalunya: no puc. Obro els ulls i sóc a línia 3, a Plaça del Centre. De debò
espero que això només sigui un malson. Quan el tren arriba a Palau Reial no
provo de baixar. Clavo la vista en el cartell verd amb lletres blanques on diu
el nom de l’estació. Les portes es
tanquen i m’amaguen el cartell un breu instant.
Quan torno a veure el cartell, és vermell. I les lletres blanques diuen
Fabra i Puig.
Pol Sedierta (PS): Bon dia a tothom. Sóc en Pol
Sedierta, responsable d’aquest bloc. Potser em coneguin d’altres xarxes de
comunicació com Twitter (@PolSedierta), Facebook (Pol Sedierta) o Instagram (@PolSedierta).
Però bé. Avui no som aquí per parlar de mi (quina pèrdua
d’ample de banda més tonta, no?) si no amb en Joan López Rovira, autor de
l’aclamada (Ui Sí) recopilació de relats “entreterres”, descarregada més de
set-centes vegades. (Ya ves tú!).
Joan López Rovira (JLR): Hola. Moltes
gràcies per convidar-me.
PS: Home, tant com convidar-te. M’has amenaç...UI JODER
PERÒ PERQUÈ EM FOTS UNA COÇA?
JLR: No sé de que parles. Yo he venido aquí a hablar de mi
libro. Perdó, que dic que he vingut a parlar del meu llibre.
PS: Quin llibre? Si encara no l’has acabat!
JLR: Però em queda poquet, tres capítols i un petit epíleg.
Unes onze mil paraules i ja està. Si tot va bé espero tenir-lo escrit aquest
mes de Novembre. Ja maquetar i corregir ho deixo per Nadal i per reis, pam,
novel·la acabada.
PS: I com es titularà aquest portent de les lletres que
estàs parint?
JLR: De moment no hi ha títol definitiu. Però la cosa està
entre “L’Anna i l’anell” i “L’Anna i el desig”.
PS: cof cof pretensiós cof cof. Perdó, el constipat em fa
tossir. I pel que sembla serà una novel·la eròtica. Perquè?
JLR: Doncs, no sé ben bé perquè. Que escriure sobre sexe
se’m dona millor que d’altres gèneres que m’agraden més m’ho ha dit força gent.
Però sempre m’havia resistit a fer un treball específicament eròtic. A
entreterres hi ha dos relats picants. Potser hi té a veure el fet que els únics
premis que he guanyat mai per escriure hagin vingut, precisament, d’aquests dos
relats.
PS: A mi em dona la sensació que en el fons vols
aprofitar-te del fet que 50 sombras està de moda i veure si així en vens alguna
més, no?
JLR: No he llegit aquesta novel·la, per comentaris que n’ha
fet gent, bastant immersa en el tema sado-maso i gent bastant experta en el
tema literari. No crec que la llegeixi. I no, no és la meva intenció provar de
ser més comercial, perquè tinc clar que no em guanyaré la vida amb les lletres.
Fins i tot puc garantir-te, que la meva novel·la és bastant anticomercial.
PS: Una novel·la eròtica anticomercial? Què proves de dir?
Que a la teva novel·la no folla ningú?
JLR: Tot el contrari. Puc garantir que a cada capítol hi ha
almenys una escena de sexe explícitament descrita. Amb pels, senyals, fluids i
tota la pesca. Però a diferència de moltes novel·les d’aquest gènere on el sexe
té a veure ben poc amb l’argument, aquí n’és el tema central. L’Anna fa un
viatge clàssic d’auto descobriment i el sexe és l’eix central de la seva
recerca.
PS: Però el sexe acostuma a ser el tema central de TOTES
les novel·les eròtiques, no?
JLR: Sorprenentment no. I això és part del que m’ha fet
resistir-me sempre a escriure, obertament, erotisme. Si de la teva novel·la
pots treure les escenes de sexe i la història no canvia gens, no has escrit una
novel·la eròtica. Per culpa de moltes bajanades que hem llegit o vist en pelis,
sobretot dels USA, les escenes sexuals s’han banalitzat fins a extrems
estúpids. Polvos en mig d’una persecució, tensió sexual entre els protes en mig
d’un tiroteig. Llegeixes informes forenses sobre psicòpates assassins que
cobreixen d’esperma les seves víctimes i, tot i que sovint ens mostren amb tots
els detalls possibles com esquartera a la seva víctima, ens retallen la part en
la qual es masturba sobre el cadàver. És un realisme hipòcrita provocat pel
tabú sobre el sexe que impera a totes les arts.
PS: Podrem veure algú masturbant-se sobre un cadàver a la
teva novel·la?
JLR: En aquesta no. Però potser en una possible continuació
sí. Tot i que ja no seria segurament una novel·la eròtica.
PS: Ara m’he perdut.
JLR: Sí escric una continuació amb aquests personatges i cal
que aparegui un psicòpata que es masturbi sobre les seves víctimes, segurament
buscaria escriure un Thriller. Podria decidir descriure amb detall les escenes
de sexe, però continuaria sent un thriller, no una novel·la eròtica.
PS: Vols dir que no ets una mica snob i no vols reconèixer
que estàs escrivint material per fer-se palles?
JLR: No tinc cap inconvenient amb reconèixer que la meva
novel·la pot ser un material masturbatori de primera. I, fins i tot,
m’afalagaria que qui la llegís m’ho fes saber: “Ei, li vaig llegir una escena
de la teva novel·la en veu alta a la meva dona i vam fotre un polvasso a la
teva salut” seria una crítica ben bona. Però la part que més m’està costant
escriure és la part on ningú folla. L’Anna fa un viatge interior ple de
sotracs, i és quan no està tenint sexe que es veu aquest viatge. Les escenes de
sexe vindrien a ser les fites quilomètriques que marquen el camí del seu
viatge.
PS: És la primera vegada que escrius una novel·la?
JLR: És la primera que ho faig amb mètode, planificació i
dedicació absoluta. Vaig escriure un relat llarg estil “Senyor dels anells”
regal per mon germà fa anys. I una novel·la infantiloide sobre rock, màfies i
venjança que possiblement refaci algun dia si tinc temps i ganes. Aquesta
novel·la és el meu primer intent seriós de fer una història llarga amb un
format més formal.
PS: Què faràs amb la novel·la quan la tinguis acabada?
Portar-la a editorials?
JLR: No. En part m’encantaria que alguna editorial em
comprés la novel·la i alliberar-me de bona part del merder que significa
publicar. Però no tinc ni el temps, ni les ganes, ni els diners per moure el
text per editorials, que segurament tampoc l’acceptarien.
PS: Si no té la compren potser és perquè no és prou bona o
no està ben escrita, no creus?
JLR: Possiblement. Però el filtre que realment vull passar
és el dels lectors. La meva intenció és que el màxim nombre de gent pugui
llegir la novel·la gratis i fer molt fàcil que qui la vulgui pagar, trobi
maneres de fer-me arribar el seu suport. Vull posar a prova el que l’Amanda
Palmer anomena “l’art de demanar” i veure si puc aconseguir editar un llibre
acceptablement bo gràcies a la col·laboració de la gent. I si no pot ser, doncs
no pot ser. Però amb entreterres he rebut molts missatges encoratjadors de gent
que volia llegir més coses meves. Potser entre tots, podem donar-me les eines
per poder fer-me un espai on anar escrivint i publicant les meves coses.
PS: Però escriure és virtualment gratis. No em crec que
siguis tant ploramiques.
JLR: En aquesta vida no hi ha res gratis. Escriure demana
temps, sobretot. I, com tan s’esforcen en ensenyar-nos els empresaris i
poderosos del món, el temps és or. És molt difícil trobar el temps per
escriure: tinc tres fills, uns horaris bastant dolents. Vaig publicar
Entreterres a una web d’impressió per demanda, cosa que evidentment no genera
tants costos com imprimir una tirada i provar de vendre-la, però casi ningú
paga deu euros pel llibre d’un desconegut, encara que l’hagi llegit gratis i li
hagi agradat. I gairebé segur que no el comprarà, si l’ha llegit gratis, encara
que li hagi agradat. Així que les còpies en paper que he venut no m’han generat
cap ingrés i sí alguna despesa, correus no patrocina la meva novel·la i
enviar-la em costava diners.
PS: i doncs, que faràs?
JLR: Primer, acabar la novel·la. Segon, deixar-la llegir a
dos o tres persones de confiança que em critiquin, em deixin els ànims per
terra i m’indiquin si puc provar de ensenyar-la pel món sense que la meva
família hagi de passar vergonya. Tercer, organitzar un micro-mecenatge per
provar de recaptar prou fons per maquetar, editar i registrar la novel·la
perquè esdevingui un llibre que es pugui vendre en qualsevol format i botiga.
Això té uns costos que jo no em puc permetre. Però amb una mica de sort i
voluntat d’un bon grup de gent, tinc pensades unes recompenses que poden ser
molt atractives. Si no tira endavant, la posaré a descarregar gratis a la meva
web, posar-se un botó de donacions i, em pensaré seriosament, si perdre tantes
hores de son val la pena.
PS: Ja t’ho dic jo: NO.
JLR: M’estimo més provar-ho i fracassar que no fer-ho i no
saber fins on puc arribar.
PS: En l’hipotètic cas que tot anés com cal. Quins són els
teus plans de futur.
JLR: Continuar escrivint. Tinc dos llibres infantils que
voldria veure acabats abans que els meus fill no els puguin aprofitar. Una
thriller de ciència ficció que tinc mig embastat i acabar una novel·la
fantàstica que es titula “Els Bàrbars” i que ja té quatre capítols escrits.
PS: Doncs molta sort. Cof cof et farà falta cof cof. Maleït
constipat.
JLR: Gràcies per convidar-me al teu bloc. I cuida’t el
constipat cof cof malparit cof cof.
