Segon Tastet de la novel·la

L'ANNA I L'ANELL

Escrit per en Joan López Rovira(Un segon tastet)

La novel·la sencera es pot llegir AQUÍ!

Si enlloc de llegir-lo aquí ho voleu llegir en algun altre dispositiu, punxeu AQUÍ i descarregueu el format que més us convingui.

Capítol 2 – Cassiel

En el qual l’Anna rep un regal fascinant, passeja entre els secrets d’una altra persona i fa un experiment amb els records.

L’Anna va anar al lavabo a netejar-se una mica i provar d’aclarir els seus pensaments. Va mullar-se el clatell amb aigua freda i va mirar la imatge que el mirall li retornava. Amb el cabell estarrufat i els ulls una mica massa oberts, tenia cara de boja. – Potser t’has tornat boja realment – va pensar.

Va recollir els condons, els va posar de qualsevol manera dins la dispensadora i va tancar-la. Quan anava a sortir va adonar-se que anava sense calces i amb les mamelles a l’aire. No havia pensat a recollir les seves coses de camí als serveis. Va pensar que després de tot el que havia passat allà fora no hauria de tenir vergonya però la veritat és que no podia evitar-ho. Va repassar el que hi havia als serveis però, més enllà d’improvisar uns sostens embolicant-se els pits amb paper higiènic, no tenia gaires opcions. Va trobar un preservatiu, encara tancat, caigut prop de la porta i se’l va ficar dins la butxaqueta de la faldilla. Va obrir la porta i gairebé cau de cul en trobar-se en Matías dempeus davant seu amb la mirada desviada cap a terra oferint-li la seva camisa, les seves calces i els sostenidors.

-He pensat que voldries vestir-te – Va dir

-Gràcies – va prendre la roba i va tancar la porta.

En Matías havia recollit les taules i, fins i tot, havia començat a posar cadires cap per amunt. Només la taula on havien estat bevent estava igual, amb les copes i l’ampolla mig buida de conyac. També hi havia el got de tub amb ben bé dos dits d’aquella substància blanca que havia sortit de dins d’en Matías. L’Anna va anar darrere la barra i va posar els gots i copes dins el rentaplats i el va engegar. La noia va mirar el rellotge que penjava sobre la màquina registradora i va observar sorpresa, que només passaven set minuts de la mitjanit. Tot plegat, havia estat poc més de dues hores des que havia desconnectat la cafetera.

-He d’omplir les neveres. Seu que en deu minuts acabo – va dir la noia. En Matías va fer que sí amb el cap i va seure a la cadira on ho havia estat fent al començament de la nit.

L’Anna necessitava uns moments més per acabar de pensar-s’ho tot. Volia respostes, però estava tan confusa que no aconseguia trobar les preguntes adients. La metòdica feina d’obrir les neveres, comprovar que hi faltava, anar al magatzem a buscar-ho i col·locar-ho a lloc, la va ajudar a centrar-se. Allò era una cosa coneguda, una cosa a la qual aferrar-se sense por. Va deliberar sobre quina havia de ser la seva pregunta i quan a la fi ho va saber, va tancar la nevera, va anar cap a la taula on seia l’home, va prendre la copa que li oferien, va fer un glop i després de seure, va demanar:

-Qui ets?

El vell va mirar-la als ulls: - Ja ho saps qui sóc. En Matías

-Sí, és clar, en Matías. Ets el Senyor Matías que quasi cada tarda ve a passar unes hores aquí veient la tele i assaborint un parell de copes de conyac – va deixar la copa i el va assenyalar amb el dit – i el bollicao semental que m’he follat qui era, eh?

En Matías la va mirar seriós fins que un somriure va provar de marcar-li els llavis. Va provar d’esborrar-lo, però es va fent més ample fins que se li van veure els llavis.

-El bollicao semental també sóc jo. Bé. És en Cassiel, la meva part angelical – Es va tornar a posar seriós – Podríem dir que sóc mig home, mig àngel

-Mig àngel? Parlem de Miquel, Rafel i tota la tropa de missatgers de Déu?

-No ben bé. Que jo sàpiga no hi ha cap déu. Bé, jo no l’he trobat mai i ja fa uns centenars d’anys que rondo per aquí

-O sigui que ets un àngel immortal i ateu que et dediques a seduir cambreres amb històries de pa sucat amb oli per follar-te-les?

L’Anna gairebé va escopir les paraules, tant, que en Matías va apartar-se d’ella com si li hagués fet mal.

-No sóc immortal. Aquest cos que veus és el meu, no crec que duri molt més. Quan escollim viure com humans, esdevenim humans amb totes les conseqüències – La veu li tremolava – i no t’he explicat cap història de pa sucat amb oli. Tot el que t’he dit és cert.

-Escollir ser humans? Perquè cony voldries deixar de ser immortal?

Ara va ser el torn d’ella d’espantar-se per la vehemència de les paraules d’ell.

-No has escoltat res! Perquè creus que trobo a faltar la meva esposa? Perquè feia la millor truita de patates del món? Estimava la meva Montse amb tot el cor i si encara sóc viu, és perquè ella em va fer prometre que no em suïcidaria. Però detesto viure en un món on ella ja no hi és!

L’Anna va veure com, malgrat la fúria present a la seva veu, enormes llàgrimes tornaven a caure dels ulls d’en Matías. La seva pròpia ràbia es va esvair en veure la profunda pena que turmentava el pobre vell. La seva ment encara bregava amb conceptes com immortalitat i sexe amb criatures angèliques, però en Matías sempre havia estat amable amb ella i mereixia que l’escoltés. Va aixecar-se i va abraçar-lo des del darrere. En Matías es va posar tens, però els sanglots el van vèncer i va deixar-se consolar. Quan minuts després tots dos van calmar-se, l’Anna va tornar a seure davant del vell.

-Perdona Matías. No entenc molt bé de què va tot plegat, però has d’entendre la meva confusió

-No. Perdona tu. No has fet més que tractar-me amb respecte i bona fe. Tu no tens la culpa de res - En Matías es va treure l’anell que duia. –En realitat crec que tot plegat haurà estat per bé si acceptes això – va deixar l’anell sobre la taula, prop de la mà de la noia.

-No cal que em regalis res – va dir prenent l’anell i provant de tornar-li.

-No és un regal. És un préstec – En Matías li va agafar la mà obligant-la a tancar-la sobre l’anell. –Hi ha moltes coses sobre què sóc que entendràs millor si aprens a fer servir l’anell

-Que vols dir amb fer servir l’anell?

-Quan vaig decidir... – En Matías va mirar al sostre com buscant les paraules. –humanitzar-me, vaig pensar que abocar la meva essència no humana en aquest anell seria una bona idea. És un objecte molt especial

L’Anna va obrir el puny i va mirar-se l’anell: ÉS UN ANELL MÀGIC? ROLLO SENYOR DELS ANELLS?

En Matías va quedar-se-la mirant amb un somriure divertit.

-No sé si li pots dir màgia. No sé realment que és el que ho fa funcionar – Va dir -Ara no et converteixis en una mena de Gollum, eh?

L’Anna va mirar-se l’anell per totes bandes: -Què fa?

-Amplifica les teves percepcions permetent que puguis rescatar de la ment de la persona que vulguis fins i tot el seu desig més secret, la seva fantasia sexual més amagada. També augmenta les sensacions durant el sexe, per facilitar que puguis ajudar a desenvolupar la fantasia plenament.

-Em transformaria com ha fet amb tu? Seria més atractiva?

-No, no et transformarà. Potser l’altra persona es fixarà més en els detalls que et facin atractiva als seus ulls.

La noia va començar a posar-se l’anell, però va aturar-se. Va mirar al vell: -Puc? – Quan el Matías va fer que sí amb el cap, la noia va passar el dit anular per l’anell. Va tenir l’estranya sensació que la joia s’encongia fins a ajustar-se perfectament al seu dit.

-Com funciona? – va preguntar l’Anna.

En Matías va mirar el got amb la seva abundant correguda abans de contestar.

-El problema és que l’anell és part intrínseca de mi mateix. I només funciona quan nota la meva essència. Si tu t’imbuïssis amb part de mi, no sé, potser introduint dins del teu sistema d’alguna manera el meu ADN. – el vell va empènyer el got lentament en direcció a la noia. L’Anna havia tastat semen abans. No n'era molt fan, però en l’ocasional mamada que li havia fet al seu ex-amant, algun cop l’havia deixat acabar a la boca. Només un cop s’ho havia empassat. No és que li fes molt de fàstic, però tampoc li venia de gust prendre’n un got. Però, és clar, posseir un anell màgic bé valdria passar una mica d’angúnia. Va prendre el got sota l’atenta mirada d’en Matías, que se la mirava tot seriós. Va apropar-se el got a la boca, va tornar a allunyar-lo i finalment va dir: Salut i va posar-se el got als llavis.

-Espera! – va cridar en Matías – Era broma. No cal que t’ho beguis això.

-QUÈ COLLONS VOLS DIR? –L’Anna va abaixar el got.

-Era una petita lliçó, perquè no et prenguis tan seriosament tot aquest tema – va dir aguantant-se el riure – T’hauries d’haver vist la cara. – va esclafir a riure. L’Anna se’l va mirar emprenyada fins que al final va somriure. –No has de fer res especial per fer-lo funcionar. Només cal que miris o pensis en la persona a la qual vols llegir i ho desitgis; si ets prou a prop, l’anell t’omplirà el cap amb imatges i sensacions que et faran saber el seu desig. Si participes d’un acte sexual, encara que ho facis passivament, l’anell augmentarà la sensibilitat de tothom que tu vulguis

L’Anna va fer rodar l’anell al dit un parell de cops. Llavors va mirar en Matías als ulls. Es va quedar callada mentre la ment se li omplia d’imatges d’una noia més o menys de la seva edat que jeia nua sobre un munt de palla. Va aixecar-se i va recollir les copes.

-Que et sembla si anem a un altre lloc? Tinc moltes més preguntes que m’agradaria fer-te, però no vull quedar-me aquí fins que arribi el jefe a obrir

En Matías es va aixecar: -Com vulguis. On vols anar?

-Et faria res si anem a casa teva? – va preguntar l’Anna – Ja no tinc com arribar a casa meva i no tinc ganes de caminar tanta estona

-I tant. – va contestar mentre posava les cadires sobre la taula.

La noia va buidar el semen del got a l’aigüera i va deixar córrer l’aigua una estona – Fas bromes sovint amb el teu esperma? – En Matías va arronsar-se d’espatlles.

-No. La Montse tenia molt de sentit de l’humor, però també tenia una mica d'intolerància a la lactosa. No sé si m’entens? – va dir tornant a deixar anar una riallada.

L’Anna va passar el cadenat per la part de sota de la persiana metàl·lica i va tancar-lo amb la clau. Van començar a caminar, l’un al costat de l’altre, cap a casa d’en Matías.

-Perquè dius que ets un àngel si ni tan sols creus en déu?

-No coneixes el mite dels Nefilim? Representa que una pila d’àngels en veure que les dones humanes eren tan belles van baixar del cel i van deixar embarassades unes quantes humanes que van engendrar gegants i herois.

-Has tingut fills tu?

-No. El nostre ADN s’assembla molt, però no prou perquè barrejar-nos com a espècies sigui possible. En realitat, no sé què sóc. Els pocs de nosaltres que quedem som molt similars als humans, però amb una necessitat i una facilitat sobrehumanes per a la satisfacció sexual. Això dels Nefilim m’ho va explicar fa uns anys, en Wim, un director de cine alemany amic meu.

-En Wim Wenders, el paio que va dirigir Paris, Texas? – va demanar l’Anna sorpresa.

-El mateix – va contestar en Matías – Aquesta setmana m’ha convidat a un passi d’una peli basada en coses que li he anat explicant sobre mi. – va somriure – De fet, va ser ell el que va batejar la meva part angèlica com a Cassiel

-I sap... – la noia va dubtar – Sap de la teva condició?

-No s’ho creu. En realitat jo coneixia el seu pare, en Heinrich. Ell li va explicar històries sobre mi. Però quan en Wim podria haver començat a sospitar de la meva longevitat, vaig conèixer la Montse i vaig començar a envellir. Tot el que li explico es pensa que m’ho invento. Ve d’una família bastant tradicional, molt catòlics

-Hi ha d’altres figures a la mitologia cristiana que parlen d’éssers com tu. – va dir l’Anna amb veu baixa.

-Parles dels íncubes? – En Matías va arronsar les espatlles – També he passat per un d’ells una temporada fa dècades. Saps aquell estiu famós a Vila Diodati, quan Lord Byron va proposar a Percy Shelley i la seva promesa Mary Wolfstonecraft i a en Polidori d’escriure un relat fantàstic? Conec personalment a la persona que va inspirar el mite dels vampirs. Era un dels meus també que també hi era i va ajudar amb les fantasies d’alguns dels presents.

Van aturar-se davant d’un edifici de poques plantes sense ascensor. En Matías va treure una clau i va obrir la porta. Van pujar les escales fins al segon pis. En Matías vivia en un pis petit amb només dues habitacions: -Em vaig venir a viure aquí quan la Montse va morir. No necessito gaire espai. Vols prendre un cafè, un te o alguna altra cosa?

-Un te seria perfecte, gràcies – va contestar la noia.

-Doncs seu al sofà, ara t’ho porto – va dir marxant cap a la cuina.

L’Anna va voltar per la petita habitació que feia de menjador i sala d’estar. Hi havia fotos penjades a les parets i en marcs sobre qualsevol superfície prou plana. En totes hi sortia una dona, de vegades sola, de vegades acompanyada d’un Matías més jove. Va suposar que era la Montse. Sobre una pila de llibres hi havia un marc de plata, amb una foto d’una noia jove, d’una edat similar a la seva. Era en blanc i negre, però s’endevinava que el vestit estiuenc que duia la noia era de colors vius. L’Anna va pensar que amb els cabells més clars i una mica de maquillatge per tapar-li les pigues, la foto podria haver estat d’ella mateixa.

-Aquí tenia vint-i-quatre anys i un dia. Li vaig fer la foto, jo mateix, pel camí de la festa sorpresa que li vam preparar – Va deixar la safata amb les tasses a la taula, mentre triava les bossetes de te, amb els ulls fixos a la tassa, va dir: – T’hi assembles força

-Sóc una mica més gran, en tinc vint-i-set i tinc el cabell més fosc

-I tens pigues

La noia va anar cap a la taula, va seure davant la tassa que li oferia en Matías i després de posar-hi sucre, va remenar el té mentre el vell s’asseia davant d’ella.

-La Montse va fer servir l’anell algun cop?

-No. Mai – En Matías la va mirar fixament als ulls – Deia que si volia saber els meus pensaments o desitjos, s’estimava més demanar-m’ho.

-Perquè jo, doncs? Perquè m’hi assemblo?

En Matías va esbufegar, mirant la foto de la Montse amb el vestit de flors.

-Sí i no – va acabar contestant – La veritat és que t’he escollit perquè en els anys que fa que et conec i veig com ets amb la gent que passa pel bar, he après a apreciar la forma amable que tractes tothom. Sempre somrius i quan t’escolto parlar, veig que ets una noia oberta, curiosa. A més, el que ha passat avui i et prometo que no ho havia planejat, m’ha demostrat qui ets realment, com gaudeixes i fas gaudir del sexe. Podries ser com jo. I, gràcies a l’anell, durant un temps almenys, comprovaràs si és cert.

L’Anna va aixecar la mà en la qual duia l’anell. Va tornar a mirar dins la ment d’en Matías i va veure la mateixa imatge que abans, però ara potser, distingia alguna piga sobre el pont del nas. Va aixecar-se i va prendre l’home de la mà. Va estirar d’ell fins que tots dos, dempeus, van tenir els ulls a la mateixa altura. La noia va dirigir les mans del vell fins al botó de dalt de la seva camisa: -Descorda’m – va dir.

En Matías no es va moure, amb les mans quietes sota la barbeta de la noia.

-No cal que facis això – va dir – Ja he abusat prou de la teva confiança

-Doncs no abusis de la meva paciència. Despulla’m Matías. Al bar m’has dit que necessitaves contacte. Però qui s’ha corregut ha estat l’àngel. Ara vull tenir contacte amb l’home. Perquè no et tornaràs a transformar, oi?

-Ara que ja coneixes la meva part angèlica no farà falta, si ho vols així, seré jo tot el que quedi.

-No necessito més. Despulla’m i porta’m al teu llit, si et plau

El vell va descordar els botons de la camisa. L’Anna va deixar-la caure a terra. Ella mateixa va descordar-se els sostens i els va deixar sobre la cadira. Va prendre de nou les mans d’en Matías i les va posar sobre les seves sines. Ell continuava immòbil, així que l’Anna va posar les mans sobre les seves i va començar a jugar amb els seus pits. Després d’uns instants va allargar la mà i va acaronar el bony dels pantalons.

-Si no em duus al llit, ho farem aquí mateix – i en acabar de dir això, va prémer amb força l’erecció d’en Matías que amb un bot va anar cap a la porta. En arribar al dormitori, l’Anna va treure el condó que havia recollit del terra dels serveis del bar i el deixà sobre la tauleta de nit. Va fer seure en Matías i va acabar de despullar-se. Nua, va apropar-se i prenent-lo del clatell, el va fer abraçar-la. Les seves mans es van aturar al cul abans de continuar fins a creuar-se als seus ronyons. La noia va ajupir-se i va descordar els botons de la camisa d’ell. Tenia pèls al pit, pocs i blancs com els del cap i el pubis. Va pensar en l’anell i en mirar a en Matías li va venir una imatge claríssima. Els pits de la Montse saltant mentre el cavalcava. Va fer-lo aixecar, per abaixar-li els pantalons i quan el va deixar nu el va fer jeure al llit. Va prendre el preservatiu, el va treure de la funda i va seure al llit. Va començar a masturbar-lo molt a poc a poc fins que va tornar a estar completament ferm, llavors li va posar la goma, va passar-li una cama per sobre i va abaixar el pubis, aguantant-li el penis vertical, fins que la punta va fregar la vulva:

-Abans has manat tu. Et sembla bé si ara sóc jo la que marqui el ritme? – sense esperar resposta, va deixar-se caure, clavant-se la polla d’en Matías que va deixar anar un gemec. Va començar a poc a poc, amb les espatlles enrere perquè l’home la contemplés. Quan les mans d’ell van acariciar-li les cuixes, va tirar-se endavant i li va passejar els pits per la cara. Va agafar-se’n un i li va posar el mugró al llavi. En Matías va succionar, llepar i mossegar-li el mugró, l’arèola i el pit sencer mentre li premia les galtes del cul amb força. Va notar que la respiració del seu amant s’accelerava i que provava d’empènyer cap dalt, provant de penetrar-la més, així que va incorporar-se i es va llençar a follar-lo amb un ritme trepidant, pujant i baixant sobre el seu penis, tensant i afluixant els músculs del ventre. L’orgasme d’ell va ser sorollós. Va arquejar l’esquena amb les mans a les seves cuixes, les cames rígides mentre ella escometia una darrera cavalcada. Va notar dins seu que es deslligava una tensió i quan ell va relaxar l’esquena i va quedar-se panteixant amb els ulls tancats, va notar que es corria. Va aprofitar que ell encara estava prou dur per penetrar-se un parell de cops més, lentament, gaudint d’un orgasme tranquil. Quan va haver acabat, va tornar a acotar-se sobre d’ell i li va fer un petó als llavis. Va deixar-lo escapar i va estirar-se al seu costat. Ell l’esperava amb el braç obert perquè s’hi arraulís. Li va semblar un gest fet inconscientment, fruit de la pràctica. Com si el cos d’en Matías no sabés acabar el sexe sense abraçar la seva amant. Ajaguda al seu costat, va estirar del preservatiu que ja gairebé estava fora del penis tou i humit d’ell i el va deixar caure a terra.

-Gràcies – va dir en Matías – Has fet servir l’anell, oi?

-De res. És clar que he fet servir l’anell! – l’Anna va badallar – Et fa res si dormo aquí?

-No sé com podria negar-m’hi – va contestar ell – Vols que vagi a dormir al sofà?

-Calla burro i ajuda’m a treure el cobrellit de sota nostre

Es van tapar i van apagar el llum. La ment de l’Anna no parava de preparar preguntes que fer-li al Matías. Tantes coses que podia explicar-li: del passat, del sexe, de la vida. Però finalment, la son va començar a apagar totes les zones del seu cervell que es negaven a desconnectar. En Matías feia estona que estava callat, la seva respiració tranquil·la i pesada, indicava que dormia. Just abans d’adormir-se, va sentir-lo parlar entre somnis, amb una veu fluixeta que gairebé no va sentir:

-T’estimo Montse. Bona nit

L’Anna no va dir res. Va girar una mica el cap i va fer-li un petó a la galta.

Espero que us hagi agradat. I si és el cas, estigueu atents perquè abans no acabi la setmana hi haurà notícies sobre l’Anna i el seu anell.

Tastet de la novel·la

L'ANNA I L'ANELL

Escrit per en Joan López Rovira(Un tastet per anar fent boca)

La novel·la sencera es pot llegir AQUÍ!

Si enlloc de llegir-lo aquí ho voleu llegir en algun altre dispositiu, punxeu AQUÍ i descarregueu el format que més us convingui.

"Dona asseguda amb la cama esquerra aixecada" - Egon Schiele
Imatge capturada de la viquipèdia

Capítol 1 – Senyor Matías

En el qual l’Anna descobreix que el món no és només allò que es veu amb els ulls, escolta una història trista, observa una transformació i queda enlluernada. 

Al bar només quedaven els habituals de cada nit: El Senyor Matías, i en Paco i la Virtudes. Va preguntar al matrimoni si voldrien més cafè i en dir-li que no, va anar a la màquina i va començar a netejar-la. Netejar la cafetera era l’inici del ritual conegut com ‘tancar la paradeta’. El Senyor Matías donava voltes a la seva copa de conyac mirant amb els ulls mig tancats els vídeos musicals de la pantalla penjada a la paret. En Paco i la Virtudes van aixecar-se i després de pagar, van sortir dient adéu i recolzats l’un en l’altre lluitant per caminar drets. En Matías no els va contestar i va quedar-se amb la mirada perduda. L’Anna ho va trobar estrany. Normalment, el comiat de la parella venia seguit del Senyor Matías aixecant-se per pagar i marxant. Va apropar-se a la seva taula per oferir-li una mica més de conyac i va adonar-se que el vell plorava sense soroll. Li va posar la mà a l’espatlla, demanant-li què passava, però el vell només va deixar caure el cap i va deixar anar un sospir que va acabar trencant-se en sanglots. Van estar una bona estona així, ell sanglotant i ella amb un nus a la gola, passant-li la mà per l’esquena. Finalment l’home va parlar:

-“Trobo a faltar la meva dona”

La noia va seure. No sabia que dir. Feia uns tres anys que el coneixia, des que treballava els vespres al bar. Sempre li havia semblat un home divertit i simpàtic, però desconeixia qualsevol detall de la seva vida. Suposava que era vidu perquè no l’havia vist mai acompanyat de ningú i duia un anell al dit que tocava, però no podia estar-ne segura.

-“Fa cinc anys que va morir i sempre l’he trobat a faltar molt, però ara s’ha fet molt difícil de portar la seva absència”

De cop i volta, la música festiva que sortia dels altaveus de la tele va molestar l’Anna. Va aixecar-se i va apagar-la. Va prendre una copa buida i va tornar a seure amb en Matías. “Per què?” –li va preguntar mentre omplia les dues copes de conyac.

L’home va prendre la copa que l’Anna li oferia i va fer un bon glop abans de parlar.

-“No crec que vulguis sentir-ho” – va dir.

-“Si no vol parlar-ne, no cal que em digui res” – va dir l’Anna – “Però, de vegades, explicar-ho és tot el que fa falta per trobar-nos millor”

-“No en aquest cas” – el vell va buidar la copa de conyac d’un glop – “Crec que serà millor que marxi” – Va aixecar-se. L’erecció del Senyor Matías apuntava directament a la cara de la noia que encara seia. Les galtes de l’Anna van enrojolar-se mentre el vell s’adonava del que la noia estava mirant. “Merda” – va dir mentre tornava a seure de cop – “Veus. Per això no volia dir res”.

L’Anna va aixecar la copa i va fer un glop llarg i pausat: “No passa res, tranquil. No és la primera vegada que en veig una d’aquestes” – va somriure, però en Matías feia voltar l’anell al voltant del dit, neguitós. – “Expliqui’m què li passa, no pot ser tan greu”

En Matías va fer un gest assenyalant l’ampolla i l’Anna va fer que sí amb el cap mentre oferia la seva copa buida. Va omplir ambdues copes i va prendre un glopet abans de parlar:

-“Estic constantment excitat i no aconsegueixo fer-me baixar la trempera”

La noia va agrair tenir la copa a la mà doncs li va permetre dissimular la rialleta prenent un glop. Un noi amb qui havia sortit una temporada feia molt de temps l’havia introduït en el meravellós món de la ‘visualització’. Això és deixar la ment oberta i que quan algú et llença una descripció gràfica, instantàniament, visualitzes aquesta imatge a la teva ment. L’Anna no va poder evitar visualitzar el Senyor Matías despullat dins la dutxa masturbant-se salvatgement, cosa que la va fer sentir una mica peculiar, entre anguniejada i divertida. No es va adonar que es bevia tot el conyac fins que la sensació de cremor a la gola la va deixar estossegant. Va deixar la copa sobre la taula i mentre provava de recuperar la respiració, va observar que ara era el torn del seu company de taula de posar-se vermell.

-“La culpa la té el carallot del meu metge. M’ha donat una medicació nova per la tensió. Va explicar-me que podia augmentar el meu desig sexual, però se li va oblidar explicar que seria una coïssor constant que no em deixaria ni pixar tranquil."

Ara, l’Anna no es va poder amagar i va deixar anar el riure que l’ofegava. No podia aturar-se tot i que li sabia greu. El Senyor Matías era un bon client i una bona persona. No es mereixia que ningú se’n rigués, però la imatge del pobre home empenyent-se la titola per dirigir el doll de pixum cap avall era massa divertida.

-“Perdoni Senyor Matías” – va dir-li quan va recuperar-se – “No ho he pogut evitar”

-“Ja em pots dir de tu, si vols” –li va dir amb un somriure- “Després de parlar-te de la meva cigala, crec que ja tenim prou confiança, no trobes?”

Tot i que notava una eufòria que li venia de les dues copes de conyac que havia pres, l’Anna va tornar-se a omplir la copa i va brindar amb ell.

-“Ho repeteixo Matías, perdona’m. No volia riure’m de tu” – va dir-li.

-“No passa res Anna. Jo mateix ho trobo força ridícul. I això és part del problema, no tinc amb qui parlar-ho. Els darrers anys de la Montse, la meva dona es deia Montse, no van ser senzills. Va estar molt malalta i em vaig bolcar tant amb ella que vaig anar desconnectant de tot i de tothom. No vam tenir fills i només ens teníem l’un a l’altre. Ella va ser la dona que més he estimat i encara la trobo a faltar”

En Matías es va passar la mà pels ulls provant d’allunyar les llàgrimes que amenaçaven de tornar a sortir. L’Anna li va agafar el canell de la mà que aguantava la copa.

-“Va morir amb seixanta-dos anys, en tenia set menys que jo. Aquests darrers cinc anys sense ella han estat durs. Ho enyoro tot d’ella: la seva olor, el seu riure, les seves croquetes... però ja feia temps que no fèiem l’amor. Entre la seva malaltia i que jo ja no, bé, ja no tenia la potència de quan era més jove, ho havíem deixat estar. Jo hi pensava de tant en tant. Recordava com era ella de jove, com li agradava dir el meu nom quan arribava el moment, com m’engrapava els ous...” –El Matías va callar i va mirar de reüll l’Anna que, amb les galtes ben vermelles, va aixecar la copa i va beure.

-“No volia incomodar-te, perdona” – va dir en Matías, però la noia va tornar a prendre’l del canell i li va dir que continués.

-“M’agradava molt tenir sexe amb ella. Ens ho passàvem d’allò més bé i no ens vam deixar mai insatisfets l’un a l’altre. Sempre ho dèiem que moltes parelles es trenquen perquè no saben comunicar-se i cap comunicació és millor que un bon polvo”

L’Anna només havia estat en una relació llarga. Va viure amb un noi uns dos anys abans que decidís que ja no li venia de gust discutir-se més.

-“I ara trobes a faltar fer l’amor amb ella, no?”

-“Sí i tant. Però el problema és que aquesta sensació contínua d'excitació” – va fer un gest amb la mà com per atrapar les paraules que li costaven de sortir – “de necessitat impossible de satisfer està fent que odiï recordar-la. No puc superar la sensació d’asfíxia per palles que em faci. Necessito alguna cosa més” – En Matías va mirar l’Anna fixament –“Necessito algú que m’ajudi” – va apartar els ulls i va baixar l’esguard – “El metge diu que la medicina no fa uns efectes tan bèsties. Creu que tinc alguna mena de problema. Que estic experimentant la pena d’una forma una mica...”

En Matías va deixar de parlar. L’Anna notava el cap emboirat. Massa conyac, massa emocions, massa pensaments creuant-li la ment.

-“No has pensat anar a veure a una... professional?”

-“No puc. I no és només pels calers. “-va mirar l'ampolla mig buida de conyac – “No sé si porto a sobre prou per pagar tot el que hem beg...” – L’Anna el va interrompre.

-“Això és cosa meva, oblida’t. Perquè no pots?”

-“No sé com explicar-ho. Milers de prejudicis que la vida m’ha anat forçant a assumir. No tinc res contra les putes, però no m’hi veig pagant. I la vergonya si la gent ho sabés. I no saber qui ha estat amb ella abans que jo. I que estic convençut que a la Montse no li hauria agradat” – En Matías va tornar a mirar l’Anna als ulls – “Però si fos amb algú de confiança, algú amable i afectuós. Algú tan preciós com tu”

L’Anna li va aguantar la mirada. El seu primer pensament va ser fotre-li un clatellot però va dominar-se. Després va passar per uns instants d’orgull en saber-se desitjada. Llavors va venir el dubte: i si tot era un engany, un relat trist per seduir-la. Va deixar passar uns segons, amb el cervell saltant d’una idea a la següent sense donar-li temps d’aprofundir en cap d’elles. El vell va apartar la mirada.

-“Deus pensar que sóc un vell verd. Un aprofitat per demanar-te una cosa així. No pretenc fer passar per normal allò que realment és una petició absurda. Però no et demano que facis l’amor amb mi. Assumeixo que fer-ho amb un vell prop dels vuitanta no et deu semblar una proposició gaire agradable. Però només que volguessis masturbar-me. Tocar-me amb una mica d'afecte perquè pogués recordar, experimentar una vegada més com d'agradable i meravellós pot ser el contacte amb una noia guapa.”

Va mirar-se’l fixament. La barba retallada pulcrament, aquell cabell blanc que ja tocava tallar. Aquelles mans, tacades per l’edat però que aguantaven sense tremolar gaire. L’Anna no sentia desig pel Senyor Matías, però no creia que fos tan desagradable veure aquella cara arrugada tenir l’expressió feliç que ve després de l’orgasme.

Va aixecar-se, trontollant una mica per culpa del conyac. Va anar cap a la persiana del bar i estirant fort, la va baixar de cop.

-“Un cop només, aquesta nit, ara” – va dir caminant cap a la taula – “Una palla i prou. Res de petons, res de tocar-me, d’acord?”

En Matías va fer que sí amb el cap mentre la noia li descordava els pantalons. Duia uns calçotets elàstics tibats per l’erecció. L’Anna va abaixar-li la roba i va mirar, per primer cop, la cigala erecta d’un home vell. Els ous li penjaven força i el poc pel púbic que li quedava era entre blanc i gris com els cabells del cap. L’Anna va seure mentre el Matías quedava dempeus amb el cul recolzat a la taula. Va prendre el penis amb la seva mà dreta i va començar a sacsejar-lo. La noia va notar com se li posava encara més dura i, animada per la respiració pesada que escapava del pit d’en Matías, va accelerar el ritme. Va aixecar la vista i va adonar-se que el vell li mirava l’escot. Duia una camisa que deixava veure l’inici de la seva regatera i des del punt de vista elevat del vell, es devien veure una mica els sostens. Quan l’home va notar que l’Anna el mirava va apartar l’esguard, però l’Anna fent un sospir, va aixecar-se de la cadira i deixant anar la cigala, va treure’s la brusa. Els ulls d’en Matías es van obrir com taronges en veure que la noia es descordava els sostenidors i deixava lliures els seus pits.

-“Ets un àngel” – va dir amb la veu entretallada –“No sé què dir”

-“Doncs no diguis res, la teva cigala ja parla per tu” – el penis del vell es movia sense que el toques ningú, convuls, donant cops al baix ventre.

L’Anna, somrient, va tornar a la feina. Li donava la sensació que la polla d’en Matías havia crescut encara més. La notava més llarga i grossa. El ritme i la posició estranya, ella asseguda i ell dempeus, feien que els seus pits giressin en direccions contràries, de manera que pujaven i se separaven i baixaven i xocaven l’un contra l’altre. La suor començava a baixar-li per entremig i tot plegat li estava provocant emocions que no esperava tenir.

El Matías va començar a respirar més ràpidament. Amb les mans s’aferrava a la vora de la taula. La noia va adonar-se que la mà que no estava masturbant-lo fregava el seu propi entrecuix per sobre de la faldilla i va notar com la seva respiració sonava tan profunda i entretallada com la d’ell. Es va notar humida i calenta. Va pensar a masturbar-se dissimuladament però el que li venia realment de gust era follar. Va aixecar-se i el va deixar anar. Va sortir corrents cap al lavabo, va donar un cop al lateral de la màquina expenedora de condons que va obrir-se i va deixar caure un torrent de paquets de gomes a terra. En va agafar un i va sortir obrint-lo.

-“Que et passa res?” –va preguntar en Matías, la noia li va passar el condó- “No cal, de debò, que...”

-“Vols fer el favor de callar i posar-te’l” – va dir la noia, mentre es treia les calces i agraïa haver decidit portar faldilles aquell vespre – “Això ja no va de les teves necessitats només” – va apartar les cadires de la taula del costat d’on havien estat prenent el conyac i va recolzar el cul a la vora, aixecant-se la faldilla i deixant ben a la vista el seu pubis – “Vine dins meu, vinga”

El Matías es va anar posant el condó mentre caminava cap a ella i tan bon punt va arribar, va col·locar-se entre les seves cames i plegant els genolls una mica, va penetrar-la.

En un primer moment, l’Anna va sentir una veu dins del seu cap cridant, una mica fastiguejada, que tenia la polla d’algú que podia ser el seu avi dins. Però de seguida, fins i tot aquella veu, va començar a deixar anar petits gemecs. El Matías empenyia amb força el seu entrecuix contra el d’ella amb una mà a la seva esquena i l’altre aguantant-li la cuixa aixecada per tenir millor accés. L’Anna va tancar els ulls un moment, gaudint de la sensació de plenitud que la seva vagina li comunicava. Va notar que l’aixecava de la taula i va obrir els ulls espantada. “D’on treu tanta força un septuagenari?” -Va pensar. Però el fet era que no ho semblava un home de setanta anys, no semblava tenir més de cinquanta. L’Anna va notar una esgarrifança, atemorida va passar-li la mà pels cabells que començaven a tenir més negre que blanc.

-“Que està passant? – va preguntar la noia – “Estic al·lucinant?”

-“No” – va dir el Matías aguantant la noia a pes amb un braç sota cada cuixa i les mans creuades a l’esquena d’ella – “Encara” – i amb un somriure va començar a bombejar amb força.

Els pits de l’Anna saltaven embogits i la sensació de plaer que li omplia el ventre era tan gran que va començar a gemegar obertament, sense pensar si la podien sentir del carrer. Va passar les mans pel clatell de l'home i va provar d’aconseguir estar més vertical. Buscava la forma que la polla d’en Matías li entrés encara més endins. El noi, perquè ara no aparentava més de vint o vint-i-dos anys, va dipositar-la sobre la taula i la va fer jeure. Va estirar d’ella fins que el cul li sortia una mica de la vora de la taula i llavors prenent-la pels malucs i amb un grunyit que li sortia del fons del pit, va tornar a penetrar-la, tan endins com va poder arribar. L’Anna va deixar anar un crit mig de sorpresa, mig de plaer i va clavar les ungles a les espatlles del seu amant, mentre un calfred li recorria l’espinada. Va notar com el baix ventre se li contreia amb els primers espasmes de l’orgasme i va demanar al noi, amb els ulls tancats, que la follés més ràpid encara. Mentre es corria, va obrir els ulls de cop i va cridar:

-“Senyor Matías, SENYOR MATÍAS”

El noi va continuar movent-se dins d’ella, però ara amb suavitat, deixant-la gaudir dels darrers espasmes del seu orgasme. La noia jeia amb la respiració trencada, els braços penjant a cada banda de la taula. Quan l’Anna va recuperar-se, va incorporar-se amb compte de no expulsar la cigala del noi de dins seu: -“No entenc que ha passat. Qui ets tu? Què ets tu?” – el noi va aturar el seu moviment deixant la polla completament dins de la seva vagina.

-“És una mica llarg d’explicar.” – amb una mà li va engrapar un pit i va començar a jugar amb el mugró – “i jo no he acabat encara. Creus que podríem deixar les explicacions fins d’aquí una estona. Et prometo que respondre totes les teves preguntes”

-“Oh!” – va exclamar l’Anna – “No has acabat? Vols que et faci alguna cosa?”

La veu que abans havia cridat dins la ment de l’Anna sobre el fet de tenir un penis d’avi a la vagina, ara cridava amb totes les seves forces sobre el tema de tenir a un ésser de natura indeterminada i, a totes llums, no humà amb la polla dins el seu cony. Però l’Anna estava una mica superada per tot plegat i tenia la consciència una mica perduda entre el conyac i l’orgasme.

-“Estava pensant que potser voldries tenir un altre orgasme” – va dir ell acaronant-li el cabell. Va abaixar el cap i va llepar-li la suor que li regalimava entre els pits – “Si et va bé, jo estic a punt”

L’Anna va notar com s’humitejava de nou. No és que hagués deixat d’estar humida, però el to casual i simpàtic amb el qual li havia ofert de tornar a follar, l’havia fet excitar-se moltíssim. La veu va provar de fer-la entrar en raó, però quan l’Anna va estirar el noi pel coll per fer-li un petó i demanar-li que continués, va decidir quedar-se callada i gaudir del polvo.

En Matías va tornar a moure el cul, ara sense urgència, entrant i sortint de dins d’ella girant els malucs com provant de dibuixar un cercle dins la seva vagina amb la punta del penis. L’Anna no va trigar a deixar escapar l’aire en petits sospirs quan el noi va accelerar les penetracions. No podia tenir les mans aturades. El cos del vell Matías havia esdevingut el d’un jove Adonis. Li tocava l’esquena, baixava fins als seus glutis on notava com es comprimien i es relaxaven amb cada embat. Pujava fins a la cara i li tocava la boca, el coll ferm. L’Anna va deixar-se endur per les sensacions. Li arribava l’olor barrejada de la suor d’ambdós, com un perfum animal, carregat de feromones. El soroll que les seves panxes feien en xocar, marcant el ritme febril de les escomeses. Va perdre la noció del temps. Tenia la sensació que feia hores que el tenia dins, però desitjava que aquella coïssor ardent que la menjava per dins no s’aturés. Però va notar com el seu orgasme s’atansava. L’esquena se li va contreure i va deixar anar un gemec greu i llarg. Aquest orgasme va ser llarg i en Matías la va acompanyar a cada passa. Va accelerar el ritme en notar que ella es corria, va aturar-se just en el moment que ella es quedava rígida i llavors es va llençar a una cavalcada infernal, penetrant-la ràpidament, allargant el seu orgasme i deixant-la esgotada. Llavors va sortir de dins seu, va arrencar-se el condó i li va demanar si podia acabar de masturbar-lo. L’Anna va aixecar-se i va posar-se al costat del noi. Va prendre el penis, que ara no podia abastar amb tota la mà i va acariciar-li els ous mentre el noi tancava els ulls. Li va fer la sensació que el membre d’en Matías brillava i va notar amb esglai com de la punta li sortia una llum blanca. El noi va atansar la mà cap a la taula i va prendre un got de la taula del costat, va llençar les restes de gel que encara hi quedaven i va apropar-lo a la seva polla. Va començar a abocar dins del got un torrent d’esperma, blanc, brillant que es confonia amb els feixos de llum que sortien del foradet de la seva cigala. L’Anna es va apartar del noi mentre la llum semblava anar creixent, envoltant tot el cos d’en Matías. Era tan blanca i tan brillant que l’Anna es va haver de tapar els ulls amb les mans. Quan va poder obrir els ulls, la claror ja desapareixia i el Matías tornava a ser el Senyor Matías. El seu penis, ara tou, encara deixava anar una mica d’aquell fluid tan blanc que semblava fet de marbre líquid dins del got. El vell va apartar el got, el va deixar sobre la taula, va prendre un tovalló de paper i va eixugar-se les darreres gotes.

-“Bé” – va dir somrient – “Suposo que ara voldràs respostes, oi?”

(Si teniu ganes de llegir-ne més, d'aquí a no res llençaré el verkami. Hi participareu? Mentre, aquí teniu el segon capítol)

x

Silenci

Tanco la porta amb molt de compte per no despertar als meus pares. Tot i així, sento a la mare dir-li al meu pare en veu alta: "Ja ha vingut la Nena". Són quarts de sis i m'estranya molt que encara estiguin desperts i xerrant, però aprofito per anar a dir bon dia. La porta del seu dormitori és oberta i puc veure amb el llum del rebedor que ambdós dormen. Potser m'he imaginat que la mare deia res. O potser no hauria d'haver-me pres els dos darrers tequiles. Decideixo que estic massa borratxa i cansada per fer res més que pixar abans de dormir.

Em desperta l'ensurt que em provoca sentir el crit enfurismat de la meva mare a cau d'orella: "Són les dues, arribarem tard, collons". M'assec al llit, a les fosques, amb la porta de la meva habitació tancada. Truquen a la porta i salto del llit espantada. A través de la porta, ma mare diu amb veu amable: "Són les dues, arribarem tard, reina". Encenc el llum de la tauleta i comprovo que la porta no s'ha obert. No hi ha ningú a la meva habitació. La meva mare no ha entrat a dir-me res - "Ja sóc desperta, mama. Ara surto" - li dic.

Els diumenges anem a dinar a casa de la meva àvia. Viu prop de casa nostra, però ens agrada arribar abans per ajudar a parar taula. El rostit de la meva iaia és insuperable, com sempre. Desprès del cafè, mon pare s'asseu al sofà, a mirar la TV fins quedar-se adormit. La meva mare i la meva àvia comencen a desparar taula, però les envio al balcó a xerrar mentre jo recullo i poso el rentaplats. Al anar a desmuntar la cafetera, veig que encara queda prou cafè per fer-me un tallat. Prenc la meva tassa, buido la cafetera i vaig a la nevera a posar-me llet. Veig passar la meva iaia que va cap al lavabo. La porta de la nevera, tapa la porta de la cuina, però no he pres el cartró de llet, que sento la meva àvia dient: "Em sé d'una que com no s'afanyi es quedarà per vestir sants". Mentre em serveixo li contesto que m'estimo més vestir sants que despullar cretins. Tanco la porta i veig que al rebedor no hi ha ningú. Passats uns segons, sento la cisterna del wàter i veig passar iaia que em somriu. Començo a pensar que em passa quelcom d'estrany.

Tornem a casa cap al tard. En arribar, el pare posa la TV esperant que comenci el fútbol, mentre la mare marxa a la cuina a preparar el sopar. Jo vaig cap a la meva habitació, pensant a llegir una estona abans de seure a taula, però no puc parar de donar-hi voltes. Sembla impossible però la única explicació que se m'acut pel fenomen que estic vivint té a veure amb la telepatia. Totes les meves creences m'empenyen a pensar que tot és fruit de la casualitat. Però arriba un punt en el qual l'excés de fets casuals esdevé una tendència. I hi ha una manera de comprovar les tendències: Faré un experiment científic.

M'aixeco, em poso les sabatilles d'estar per casa més gastades que tinc i, provant de no fer gens de soroll, vaig cap el menjador. El meu pare mira fixament la pantalla. Em quedo ben quieta. Ell no em veu però jo puc vigilar la seva cara reflectida a la vitrina que tenim al costat de la TV. Em concentro en els seus ulls mentre provo de projectar els meus pensaments cap a ell: "Papa, papa. Qui juga avui?". Provo de visualitzar les paraules, amb colors brillants, com de neó, viatjant els dos o tres metres que em separen d'ell. M'imagino un fil de llum connectant el meu front i el seu. Tanco els ull i faig un esforç gairebé físic de llençar la pregunta cap a ell.

-"Què collons fots?"- escolto, clarament la veu del meu pare.

Per un moment em penso que la pregunta m'arriba telepàticament. Llavors obro els ulls i me'l trobo mirant-me directament a la cara. Li contesto que no faig res i corro a tancar-me a la meva habitació. Definitivament sembla que emetre pensaments no és part del que puc aconseguir.

Vaig a la cuina. Sigil•losament, travesso el menjador. Mon pare ni se n'adona que passo. La meva mare es d'esquenes a la porta. M'aturo i escolto. Escolto amb tota la concentració que aconsegueixo aplegar, provant de fer servir la ment a més de les orelles. Ma mare cantusseja una melodia. Però també va dient noms de verdures... Alhora. Reconec, astorada, que està repassant la llista dels ingredients mentre canta. Copso perfectament l'instant que pensa que no queden carbassons. "Vols que en vagi a comprar?" - li pregunto. Sense deixar de cantar, m'envia la seva resposta: "Sí, gràcies". Deixa de cantar de cop mentre gira el cap a mi. Fa cara de no entendre res. Jo dissimulo, però vull saltar i cridar. Em pregunta si li he dit res i insisteixo en saber si vol que vagi a comprar carbassons. Fa que si amb el cap i se’n torna a comptar verdures.

A l'ascensor, camí de la única botiga de queviures oberta un diumenge a la tarda, no puc evitar que mans i cames se’m posin a tremolar. Per impossible que sembli és cert: Sóc una telèpata. Només rebo, no puc transmetre, però l'abast de les possibilitats és atabalador. Compro els carbassons mirant de llegir els pensaments del botiguer però no vaig més enllà de la mirada suspicaç que em llença per tenir els ulls mig tancats fixos en els seus tanta estona.

Em desperto abans de sonar el despertador. M'agrada llevar-me la primera, amb la casa en silenci, dutxar-me i començar el dia tranquil•la. La cafetera m'omple mitja tassa, afegeixo llet i vaig bevent mentre la torradora acaba de fer-me el pa. Escolto a ma mare preguntar-me si queda prou melmelada. Em dono la volta per contestar i veig que no hi ha ningú a la cuina. Surto amb el mug de cafè amb llet a la mà i trobo a ma mare sortint de la seva habitació. Abans que pugui dir res li contesto a la pregunta no verbalitzada: -"Sí. Però demà n'hauríem de comprar més" - La meva mare em mira un moment sense dir res. Llavors ve cap a mi, em fa un petó i desitjant-me un bon dia se'n torna al llit.

A la parada de l’autobús hi veig el noi de cada matí. Avui llegeix una novel•la de ciència ficció. O això dedueixo de les naus siderals dibuixades a la portada. Ens saludem amb el cap, sense dir res. Però mentre passo de llarg, escolto clarament una veu exclamant com de guapa estic aquest matí. No hi ha ningú més amb nosaltres. Noto com els colors em pugen a la cara i me'l miro. Ell se n'adona i torna a enfonsar la cara en el llibre, però no abans que vegi com les galtes se li posen ben vermelles. M'assec a l'altra banda del banc i li pregunto que està llegint. Abans de contestar-me escolto que es pregunta si és cert que li he parlat o s'ho ha imaginat. Somriu i em diu: "Mindbridge d’en Joe Haldeman. És una novel•la de ciència ficció. T'agrada la ciència ficció?" - mentre s’entrebanca amb aquestes poques paraules, rebo ben clares al cervell les que no pronuncia: "Com vols que li agradi la ciència ficció? Està massa bona. Segur que és més de Crepúsculo o alguna cosa d'aquestes."

Li dic que no m'he llegit cap llibre de la saga Twilight i que la ciència ficció fora del cinema i la TV em costa. Veig que es queda confós provant de recordar si el comentari de 'crepúsculo' l’ha fet en veu alta o no. Parlem sense parar tot el viatge fins a la Uni. Tot i que ens fem preguntes l'un a l'altre sobre els nostres gustos, sé que jo n'he tret molt més que ell de la conversa. Sé que s'ha llegit Twilight i li ha agradat però que no ho reconeixerà mai; que li agraden les piruletes, que encara que porti samarretes de grups heavy, aquesta no és la música que més li agrada i que és verge. Això darrer ho sé perquè he escoltat com pensava: "Perdre la virginitat amb aquesta tia seria la hòstia".

Quan ens separem, desprès de donar-nos els números de telèfon, escolto com pensa que el meu cul és "Super mono". Em dono la volta, li pico l'ullet i li dic que el seu cul també és molt mono. "Li molo, li molo" - he sentit que pensava - "Aquesta nit el pajote serà a la seva salut." - He notat que el color em tornava a pujar a la cara, però quan m'he girat ell ja estava caminant cap a la seva facultat.

Les classes no em van massa bé. Em costa molt concentrar-me en les paraules dels profes. No capto cap pensament clar, però no puc deixar de percebre paraules i sensacions dels meus companys. És com un brunzit constant i molest. Al final marxo abans d'acabar la darrera classe i penso en dinar, tota sola, asseguda a la gespa del campus. De camí a la feina, em prenc un paracetamol i en una estona noto que el mal de cap minva. Suposo que necessito una mica de temps per acostumar-me i guanyar control sobre la meva nova habilitat.

El meu jefe, somrient com sempre, s'apropa a la meva taula amb una carpeta a la mà. Mentre m'explica que he de fer amb la documentació, percebo intensament el seu desig. Oblido tot el que m'estava dient i li demano si m'ho pot tornar a repetir. Les seves paraules queden ofegades pels seus pensament. "No se que m'atura d'arrencar-te la roba i follar-te aquí mateix. Te la fotria des del darrera pessigant-te els mugrons ben fort fins que bramulessis com una vedella". Llença aquesta onada de luxúria sobre meu sense deixar de somriure amable, parlant calmosament sobre uns papers, en els quals no puc ni començar a concentrar-me. Deixa de somriure i em pregunta si em trobo bé. Però la seva ment em transmet un altre missatge: "Mira-te-la amb boca oberta. Està perfecta per clavar-hi la polla, prendre-la per les orelles i follar-li la cara fins asfixiar-la"

M'aixeco i li dic que no em trobo massa fina. Vaig corrents cap al lavabo, però no hi sóc a temps i part del vòmit va a parar a terra mentre aixeco la tapa del wàter. Marejada, continuo rebent paraules de les que el meu jefe va pensant. Fins i tot amb la porta dels lavabos tancada:

-"Puta...niñata...prenyada...mamona..." - començo a plorar i, poc a poc, l'únic que escolto són els meus gemecs i el soroll del trànsit circulant pel carrer. M'arreglo una mica i recullo la vomitada amb tovallons de paper. Sense dir adéu, recullo la bossa, la jaqueta i surto d'amagat cap a casa.

La meva mare es sorprèn en veure'm arribar tan aviat. Em pregunta si em trobo bé i no tinc cap problema en contestar-li que no. Em pregunta si em ve de gust una tassa de xocolata i em meravello de que realment em vingui de gust. Li pregunto on és el pare i mentre la seva boca diu que mon pare és al club fent el partit setmanal de tenis, escolto com pensa en ell i una altra dóna. Una tal Eva de la qual jo no en sé res. No puc evitar que les llàgrimes tornin a baixar-me per les galtes. La meva mare s'espanta i m'abraça. Jo només puc plorar i escoltar els seus pensaments, envejant la meva plorera, volent poder mostrar la seva pena obertament i dir-me que fa anys que no s'estima mon pare i que està farta de viure una mentida. No ho suporto més i li dic que marxo al llit.

Prenc l'Mp3 i busco la llista de reproducció més sorollosa que tinc, amb el volum al màxim, provo d'ofegar les veus que sóc incapaç d'ignorar:

...Ma mare recorda les discussions amb mon pare, cridant-li a la cara els noms de totes les amants que li ha conegut. Retraient-li totes les que no li coneix...

...El fill petit dels veïns del quart demanant sisplau, sisplau, sisplau que el papa no vingui borratxo i no li torni a fer mal a la mama...

...El veí del costat espantat perquè ha desaparegut una memòria USB on guardava la seva col•lecció de pornografia; centenars de fotos de nens i nenes despullats, manipulant-se els genitals sense saber perquè. Espera que no ho hagi trobat la seva muller...

...Algú pensant en lo senzill que seria matar a la seva mare fent-li prendre "accidentalment" tota la morfina que l'oncòleg li va donar i així poder tenir la casa per ella sola...

...Dolor. Rebuig. Por. Ràbia. Solitud. Bogeria...

Quan el meu despertador comença a sonar i no l'apago, la meva mare s'aixeca i ve a buscar-me. Com que no em troba al llit, ve cap a la cuina. Allà em veu asseguda a la cadira, sobre un bassal d'orina, davant d'un got de llet que es va tenyint de rosa, a mesura que la sang que surt de les meves orelles, cau des del pedestal del meu nas. A la mà encara duc els bastons metàl•lics acabats en punxa que fem servir per fer pinxos. Ara estan bruts de sang i d'un teixit entre rosat i gris que potser podria ser part del meu cervell. No sé si vaig arribar-me tan endins amb les broquetes. El que sí sé és que començo a somriure mentre veig a ma mare moure als llavis. Sembla que crida el meu nom però jo no sento res. Dins del meu cap tot és silenci.

I el silenci és preciós.

"...davant d'un got de llet que es va tenyint de rosa..."

Entrevista amb Joan López Rovira, autor d’Entreterres.

Pol Sedierta (PS): Bon dia a tothom. Sóc en Pol Sedierta, responsable d’aquest bloc. Potser em coneguin d’altres xarxes de comunicació com Twitter (@PolSedierta), Facebook (Pol Sedierta) o Instagram (@PolSedierta).

Però bé. Avui no som aquí per parlar de mi (quina pèrdua d’ample de banda més tonta, no?) si no amb en Joan López Rovira, autor de l’aclamada (Ui Sí) recopilació de relats “entreterres”, descarregada més de set-centes vegades. (Ya ves tú!).

descarregar ebook en format .epub
descarregar ebook en format .mobi
comprar en paper o descarregar PDF imprimible

Joan López Rovira (JLR): Hola. Moltes gràcies per convidar-me.

PS: Home, tant com convidar-te. M’has amenaç...UI JODER PERÒ PERQUÈ EM FOTS UNA COÇA?

JLR: No sé de que parles. Yo he venido aquí a hablar de mi libro. Perdó, que dic que he vingut a parlar del meu llibre.

PS: Quin llibre? Si encara no l’has acabat!

JLR: Però em queda poquet, tres capítols i un petit epíleg. Unes onze mil paraules i ja està. Si tot va bé espero tenir-lo escrit aquest mes de Novembre. Ja maquetar i corregir ho deixo per Nadal i per reis, pam, novel·la acabada.

PS: I com es titularà aquest portent de les lletres que estàs parint?

JLR: De moment no hi ha títol definitiu. Però la cosa està entre “L’Anna i l’anell” i “L’Anna i el desig”.

PS: cof cof pretensiós cof cof. Perdó, el constipat em fa tossir. I pel que sembla serà una novel·la eròtica. Perquè?

JLR: Doncs, no sé ben bé perquè. Que escriure sobre sexe se’m dona millor que d’altres gèneres que m’agraden més m’ho ha dit força gent. Però sempre m’havia resistit a fer un treball específicament eròtic. A entreterres hi ha dos relats picants. Potser hi té a veure el fet que els únics premis que he guanyat mai per escriure hagin vingut, precisament, d’aquests dos relats.

PS: A mi em dona la sensació que en el fons vols aprofitar-te del fet que 50 sombras està de moda i veure si així en vens alguna més, no?

JLR: No he llegit aquesta novel·la, per comentaris que n’ha fet gent, bastant immersa en el tema sado-maso i gent bastant experta en el tema literari. No crec que la llegeixi. I no, no és la meva intenció provar de ser més comercial, perquè tinc clar que no em guanyaré la vida amb les lletres. Fins i tot puc garantir-te, que la meva novel·la és bastant anticomercial.

PS: Una novel·la eròtica anticomercial? Què proves de dir? Que a la teva novel·la no folla ningú?

JLR: Tot el contrari. Puc garantir que a cada capítol hi ha almenys una escena de sexe explícitament descrita. Amb pels, senyals, fluids i tota la pesca. Però a diferència de moltes novel·les d’aquest gènere on el sexe té a veure ben poc amb l’argument, aquí n’és el tema central. L’Anna fa un viatge clàssic d’auto descobriment i el sexe és l’eix central de la seva recerca.

PS: Però el sexe acostuma a ser el tema central de TOTES les novel·les eròtiques, no?

JLR: Sorprenentment no. I això és part del que m’ha fet resistir-me sempre a escriure, obertament, erotisme. Si de la teva novel·la pots treure les escenes de sexe i la història no canvia gens, no has escrit una novel·la eròtica. Per culpa de moltes bajanades que hem llegit o vist en pelis, sobretot dels USA, les escenes sexuals s’han banalitzat fins a extrems estúpids. Polvos en mig d’una persecució, tensió sexual entre els protes en mig d’un tiroteig. Llegeixes informes forenses sobre psicòpates assassins que cobreixen d’esperma les seves víctimes i, tot i que sovint ens mostren amb tots els detalls possibles com esquartera a la seva víctima, ens retallen la part en la qual es masturba sobre el cadàver. És un realisme hipòcrita provocat pel tabú sobre el sexe que impera a totes les arts.

PS: Podrem veure algú masturbant-se sobre un cadàver a la teva novel·la?

JLR: En aquesta no. Però potser en una possible continuació sí. Tot i que ja no seria segurament una novel·la eròtica.

PS: Ara m’he perdut.

JLR: Sí escric una continuació amb aquests personatges i cal que aparegui un psicòpata que es masturbi sobre les seves víctimes, segurament buscaria escriure un Thriller. Podria decidir descriure amb detall les escenes de sexe, però continuaria sent un thriller, no una novel·la eròtica.

PS: Vols dir que no ets una mica snob i no vols reconèixer que estàs escrivint material per fer-se palles?

JLR: No tinc cap inconvenient amb reconèixer que la meva novel·la pot ser un material masturbatori de primera. I, fins i tot, m’afalagaria que qui la llegís m’ho fes saber: “Ei, li vaig llegir una escena de la teva novel·la en veu alta a la meva dona i vam fotre un polvasso a la teva salut” seria una crítica ben bona. Però la part que més m’està costant escriure és la part on ningú folla. L’Anna fa un viatge interior ple de sotracs, i és quan no està tenint sexe que es veu aquest viatge. Les escenes de sexe vindrien a ser les fites quilomètriques que marquen el camí del seu viatge.

PS: És la primera vegada que escrius una novel·la?

JLR: És la primera que ho faig amb mètode, planificació i dedicació absoluta. Vaig escriure un relat llarg estil “Senyor dels anells” regal per mon germà fa anys. I una novel·la infantiloide sobre rock, màfies i venjança que possiblement refaci algun dia si tinc temps i ganes. Aquesta novel·la és el meu primer intent seriós de fer una història llarga amb un format més formal.

PS: Què faràs amb la novel·la quan la tinguis acabada? Portar-la a editorials?

JLR: No. En part m’encantaria que alguna editorial em comprés la novel·la i alliberar-me de bona part del merder que significa publicar. Però no tinc ni el temps, ni les ganes, ni els diners per moure el text per editorials, que segurament tampoc l’acceptarien.

PS: Si no té la compren potser és perquè no és prou bona o no està ben escrita, no creus?

JLR: Possiblement. Però el filtre que realment vull passar és el dels lectors. La meva intenció és que el màxim nombre de gent pugui llegir la novel·la gratis i fer molt fàcil que qui la vulgui pagar, trobi maneres de fer-me arribar el seu suport. Vull posar a prova el que l’Amanda Palmer anomena “l’art de demanar” i veure si puc aconseguir editar un llibre acceptablement bo gràcies a la col·laboració de la gent. I si no pot ser, doncs no pot ser. Però amb entreterres he rebut molts missatges encoratjadors de gent que volia llegir més coses meves. Potser entre tots, podem donar-me les eines per poder fer-me un espai on anar escrivint i publicant les meves coses.

PS: Però escriure és virtualment gratis. No em crec que siguis tant ploramiques.

JLR: En aquesta vida no hi ha res gratis. Escriure demana temps, sobretot. I, com tan s’esforcen en ensenyar-nos els empresaris i poderosos del món, el temps és or. És molt difícil trobar el temps per escriure: tinc tres fills, uns horaris bastant dolents. Vaig publicar Entreterres a una web d’impressió per demanda, cosa que evidentment no genera tants costos com imprimir una tirada i provar de vendre-la, però casi ningú paga deu euros pel llibre d’un desconegut, encara que l’hagi llegit gratis i li hagi agradat. I gairebé segur que no el comprarà, si l’ha llegit gratis, encara que li hagi agradat. Així que les còpies en paper que he venut no m’han generat cap ingrés i sí alguna despesa, correus no patrocina la meva novel·la i enviar-la em costava diners.

PS: i doncs, que faràs?

JLR: Primer, acabar la novel·la. Segon, deixar-la llegir a dos o tres persones de confiança que em critiquin, em deixin els ànims per terra i m’indiquin si puc provar de ensenyar-la pel món sense que la meva família hagi de passar vergonya. Tercer, organitzar un micro-mecenatge per provar de recaptar prou fons per maquetar, editar i registrar la novel·la perquè esdevingui un llibre que es pugui vendre en qualsevol format i botiga. Això té uns costos que jo no em puc permetre. Però amb una mica de sort i voluntat d’un bon grup de gent, tinc pensades unes recompenses que poden ser molt atractives. Si no tira endavant, la posaré a descarregar gratis a la meva web, posar-se un botó de donacions i, em pensaré seriosament, si perdre tantes hores de son val la pena.

PS: Ja t’ho dic jo: NO.

JLR: M’estimo més provar-ho i fracassar que no fer-ho i no saber fins on puc arribar.

PS: En l’hipotètic cas que tot anés com cal. Quins són els teus plans de futur.

JLR: Continuar escrivint. Tinc dos llibres infantils que voldria veure acabats abans que els meus fill no els puguin aprofitar. Una thriller de ciència ficció que tinc mig embastat i acabar una novel·la fantàstica que es titula “Els Bàrbars” i que ja té quatre capítols escrits.

PS: Doncs molta sort. Cof cof et farà falta cof cof. Maleït constipat.

JLR: Gràcies per convidar-me al teu bloc. I cuida’t el constipat cof cof malparit cof cof.