I’ll Be Watching You

Avui, 25 de novembre, és el dia internacional contra la violència vers les dones. Trobo trist que en el segle XXI encara estem en la situació que fa necessària una feina de visualització com aquesta. I no parlem de violència tipus ablacions a Àfrica, casaments pactats de nenes a l’Índia o nenes prostitutes a Bangkok. Parlem d’aquí i ara, occident, el primer món, la part del món que decideix qui és civilitzat o què és democràtic i just. La part del món que diu que pegar una dóna està malament, però que permet que milions de dones i homes es sentin a disgust amb el seu cos. Que ens vol fer creure que si ets dona, necessites tenir por i preocupar-te, prendre mesures perquè no et violin o et matin. La part del món on s’emeten programes on familiars d’assassins de nenes i els mateixos assassins, cobren xifres d’escàndol per anar a ser entrevistats.

imatge trobada a drawingforkids.org

El problema dels abusos a les dones en aquest país és ben clar: els homes encara són al capdamunt de qualsevol escala. Cobrem més per la mateixa feina. Trobem feina més fàcilment. I, evidentment, els empresaris encara veuen qualsevol dona de menys de cinquanta com una mare en potència. Si passes dels trenta-i-tants, no tens fills i ets home; vius la vida, si ets dona; se’t covarà l’arròs. Si canvies de parella sovint ets un machote o una golfa. O parlem d’una cosa que agrada a casi tothom, el futbol. Si ets dona i campiona del món potser apareguis a la plana setze o disset d’un diari esportiu. Si ets home, d’un equip mediocre que no guanyi més que un partit de cada tres, la olor dels teus pets sortirà a primera plana... i cobraràs entre un 300% i un 30000% més que la campiona del món. M’invento les dades, però no dec errar massa.

Jo sóc fill dels 80. Vaig néixer l’any 72 així que tots els gran referents de la dècada em són importants. Star Wars, els primers animes (Mazinger Z, La Batalla de los Planetes), Dallas, La Casa de la Pradera. Hi ha milers de pàgines web dedicades a la nostàlgia. Però on ho petàvem molt, aquella dècada, era a la música: “Still Loving You”, que va d’un paio que li fot les banyes a la parenta, però com que encara l’estima espera que el deixi tornar, tot i que no li pot prometre no tornar a posar-se-les ben amunt. “La Mataré” del Loquillo, que va d’un paio que vol apunyalar fins matar la seva dona per gelosia. “Funky Cold Medina” d’en Tone Loc, que ens parla com It’s totlly cool posar-li drogues a les begudes de les noies perquè ens sigui més fàcil fotre’ls un clau. Però la reina absoluta, una de les meves cançons preferides de tots els temps és sens dubte, “Every Breath You Take” dels Police.

"Every Breath You Take" – “Cada respiració que fas”

Every breath you take – Cada respiració que fas

Every move you make – Cada cop que et mous

Every bond you break – Cada lligam que trenques

Every step you take – Cada passa que dones

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Every single day – Cadascun dels teus dies

Every word you say – Cada paraula que dius

Every game you play – Cada pla que tinguis

Every night you stay – Cada nit que passis

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Oh can't you see – Oh, no te n’adones

You belong to me? – Que em pertanys?

How my poor heart aches with every step you take.

Com el meu pobre cor pateix amb cada passa que fas.

Every move you make – Cada cop que et mous

Every vow you break – Cada jurament que trenques

Every smile you fake – Cada fals somriure que fas

Every claim you stake – Cada opinió que tens

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Since you've gone I've been lost without a trace.

Des que vas marxar he estat del tot perdut

I dream at night, I can only see your face.

Somio per les nits i només veig la teva cara.

I look around but it's you I can't replace.

Miro per tot arreu però tu ets l’únic que no puc tenir.

I feel so cold, and I long for your embrace.

Em sento fred i trobo a faltar abraçar-me a tu.

I keep crying baby, baby please...

No paro de plorar nena, nena, sisplau...

Every move you make – Cada cop que et mous

Every vow you break – Cada jurament que trenques

Every smile you fake – Cada somriure fals

Every claim you stake – Cada opinió que tens

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Every move you make – Cada cop que et mous

Every vow you break – Cada jurament que trenques

Every smile you fake – Cada fals somriure que fas

Every claim you stake – Cada opinió que tens

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Com que la cantava Sting, que és un tio guapo, romàntic. I com que eren els 80s i aquí no parlava anglès ningú, ens vam pensar que la cançó era molt bonica. I ho és, molt. Però en realitat descriu, perfectament, què sent i què fa un assetjador. No deixa de ser una cançó preciosa. I no deixa de ser una idea poderosa per una cançó. Perquè per desgràcia, el tema d’aquesta cançó de l’any 1983 (31 anys) és completament actual. Hi ha molts homes que encara pensen que la seva parella és de la seva propietat. Aquesta versió que ha fet Chase Holfelder és impressionant. Capta a la perfecció la bellesa de l’original afegint el toc malaltís i obsessiu d’un assetjador.

Youtube d'en Chase Holfelder

Ens queda moltíssim per aprendre, per millorar i per democratitzar-nos com a societat. Porto un quart de segle militant com a feminista, fent tot el que puc per poder deixar de ser-ho. M’encantaria que dates com avui, 25 de novembre, o el 8 de març o les desfilades de l’orgull gay deixessin de ser dates de reivindicació, només fossin jornades de celebració sobre les nostres diferències basades en la nostra igualtat. Però si una cançó com “Propietari” de la Trinca, que és de l’any 1977 i feia burla del masclisme i la gelosia, no ha aconseguit passar de moda... No sé. Em fa por que no siguem capaços de fer un mon just i no discriminatori per les nostres filles. Seguirem lluitant i treballant.

Sóc Sexista, Racista i Homòfob

Plató explicava en el seu famós ‘Mite de la Caverna’ que la nostra realitat no és més que ombres reflectides a la paret. La filosofia ha avançat molt en el segles que han passat des dels temps del pensador grec. Però en una cosa coincideixen gairebé tots els filòsofs: la realitat acaba filtrada per les nostres experiències i pels nostres coneixements.

Podem afegir a la descripció de la nostra personalitat coses que pesen molt: el lloc de naixença, la classe social, el moment històric en que vivim, el sexe, el color de la pell i centenars d’altres detalls. No és el mateix ser un noi de 15 anys a la Lleida de l’any 1962, que ser una noia de 18 anys a una favela de Rio de Janeiro l’any passat.

Així que havent nascut a Barcelona, a principis dels setanta del segle XX, en una família obrera, de pare andalús i mare catalana i batejat com a catòlic en una Espanya Franquista; termes com ‘La Mujer, mujer’, ‘Mira un negrito’ o ‘Maricón el último’ les tinc ben sentides i memoritzades.

I es què, vaig perdre moltes virginitats culturals de manera tardana. La primera persona no blanca que vaig veure: En Mike Davis, un pivot del Barça de bàsquet passejant per les Rambles. La primera persona inconfusiblement d’una religió no catòlica: Un Sikh en el viatge de final de curs a London a vuitè d’EGB. La primera persona que va declarar-se obertament homosexual en la meva presència: Bé, va ser una noia que va explicar-me que era bisexual una estona abans  d’endur-se’m la virginitat.

Uau, una primera vegada intensa, eh?
Oh sí, Tyrion, bastant intensa!

Podria donar molts més exemples. Però en realitat ja ha quedat clar que sóc producte del meu entorn, la meva educació i dels temps que m’han tocat viure. Això és, que vaig créixer en un món on ser homosexual no era normal, on les dones es dedicaven a la família i no treballaven i on els negres, eren uns tios que anaven per la platja venen ulleres de sol i pulseretes.

-Sóc Sexista perquè, tot i què defenso la plena igualtat d’homes i dones i no estic d’acord amb cap mena d’explotació, ni sexual, ni laboral vers les dones, de tant en tant, veure una bona escena lèsbica a algun portal d’internet em ve de gust. Perquè no suporto com la societat en que vivim marca les dones com a responsables últimes de la criança dels fills i ens deixa apart als homes que si volem viure plenament la nostra paternitat, però al final per comoditat i poques ganes de discutir, accepto que la pediatra li faci totes les preguntes a la mami.

-Sóc Racista perquè, encara que sóc conscient que fa dècades que els immigrants d’altres països han anat venint aquí, encara somric i em sorprenc quan algú amb faccions orientals o la pell negra parla català com si fos nascut aquí; segurament perquè HA NASCUT aquí. Perquè quan algú fa servir estereotips racistes: moros bruts, gitanos lladres, xinos… al final dic que sí amb el cap i passo de discutir-me.

-Sóc homòfob perquè, encara que crec que tothom ha de ser reconegut pel sexe AL QUAL ESCULLI PERTÀNYER, no aconsegueixo connectar amb la profunda sensació d’alienació d’alguna gent en mirar-se al mirall i veure a un desconegut de sexe contrari al propi.

Queda clar, doncs, que sóc una persona amb prejudicis i mancances. Exactament igual com tots i cadasqun dels humans que viuen al planeta.

Amb els prejudicis es poden fer 3 coses:

-Acceptar-los com a norma vital i repartir tant d’odi com es pugui entre els grups de gent que pertanyin als col·lectius de gent que et provoquen incomoditat. Segurament buscant excuses pel teu comportament en els prejudicis que mostri la gent d’aquests col·lectius.

No ho acabo de veure això, tovarich!
Vinga Putin, no em siguis Putilla!

-Negar-los i fer perdre tot el significat a la conjunció ‘però’ quan diguis coses com: “Jo no sóc racista PERÒ els moros tal i qual, els negres patatim, patatam” o “Jo no sóc homòfob PERÒ si el meu fill fos marica faria el possible per ‘curar-lo’”

El diccionari de l'IEC ho explica millor que jo:
1 conj. [LC] Marca l’oposició entre les dues proposicions o membres que lliga, essent allò que es diu en la segona una restricció, una cosa contrària, etc., a la que ha estat expressada en la primera.

-Saber que hi són i lluitar contra ells. Perquè que siguis racista, sexista, homòfob, misogin, misàndrica, catòlic, jueu, prosoviètic… no vol dir que no puguis lluitar per la única cosa per la qual realment val la pena lluitar: la llibertat de tothom per viure una vida plena i feliç, sigui quina sigui la seva condició.

Aquests són els meus prejudicis. Quins són els teus?