La noia del Metro

Els conductors de tren són Maquinistes, però els de metro són Motoristes. Perquè? Coses de ferroviaris que com tots els col·lectius, tenen el seu idioma particular. L'Àlex era motorista. Havia passat per diverses categories al Metro de Barcelona, però finalment s'havia quedat conduint trens. Li agradava la seva feina. Era senzilla, de vegades monòtona. Però si t'agrada anar pensant les teves coses, la foscor del túnel és un espai molt adequat per les cabòries. I l'Àlex era una persona donada a l'introspecció. Acostumava a anar perdut en els seus pensaments, mentre observava els passatgers pujar i baixar del seus cinc vagons.

L'Àlex treballava feia anys a la línea 2. Es passava el dia donant voltes del centre de Barcelona al centre de Badalona i tornar. Quan arribava al final de la línea per Badalona, només li calia recórrer l'andana i canviar de vagó per continuar el seu camí. A la banda barcelonina, però, havia de fer una maniobra. Entrava dins el túnel sense passatgers al tren, recorria el tren per dins per canviar de cotxe motor i sortia a l'andana de l'estació que de final passava a principi del seu recorregut. Cada volta era igual, Badalona - andana, Barcelona - maniobra.

Va ser en el túnel de la maniobra on la va veure per primer cop. De primeres va pensar que s'havia distret pensant les seves coses i abans d'entrar al túnel, no havia comprovat que el tren quedés buit. Però en donar-se la volta, no va veure ningú. Va continuar caminant, però la sensació que algú l'observava no li desapareixia. Va mirar per sobre la seva espatlla un parell de cops, però, un altre cop, no va veure ningú. No li va donar importància. Tothom sap que el cervell humà és una mica trapella i li agrada fer jugades així quan vas distret. Va posar el tren en marxa i va sortir a l'andana. Tot i així, la resta del dia va continuar notant la presència d'algú cada cop que entrava a la maniobra.

Aquell vespre en arribar a casa li explicà a la seva dona el que havia passat. Ella li va dir, amb un somriure maliciós, que potser el tren era embruixat. L'Àlex li va contestar que li havia passat amb els dos trens que havia conduit aquell dia. Llavors li va treure la llengua i va anar a fer-se un cafè amb llet.

Aquella nit va somiar que caminava per l'interior del tren, a la maniobra, però per més vagons que recorria, no arribava mai al final del vehicle. Es va llevar amarat de suor i amb la pesadesa provocada per una nit de dormir sense descansar. Va esmorzar amb la seva filla abans de dur-la a l'escola i, desprès de preparar-se un entrepà, va marxar a la feina.

Avui el seu primer tren estava aparcat al final de la maniobra. Va anar al despatx on guardaven els equips dels trens, va comprovar que la llanterna i el Walkie-talkie funcionessin correctament i va anar a buscar-lo a la via on es trobava estacionat. En arribar a l'andana va sol·licitar permís per baixar a la via i un cop li van concedir, va caminar entre les travesses fins a la porta de la cabina del tren. Va pujar-hi. Els llums i l'aire condicionat eren apagats i no entrava massa claror dels tres o quatre fluorescents encesos al túnel. L'interior d'un tren buit sense llum sempre té un aire tenebrós, com de pel·lícula de terror i l'Àlex no va poder evitar afegir-hi, amb un calfred, la sensació neguitosa del malson de la nit anterior.

Però el tren era realment buit. Va encendre els llums, va tancar les portes i va sortir a l'andana a recollir els passatgers.

L'Àlex va riure d'ell mateix durant tota la volta, pensant com d'irracionals són les persones. Esperant veure un fantasma només perquè estant sol li havia semblat que algú el seguia pel tren. Va entrar a la maniobra un cop més, somrient i pensant si explicaria a la seva dóna o no, la por que havia sentit al pujar al tren. I, un cop més, la sensació que algú el seguia de molt prop el va envair. Va mirar per sobre l'espatlla esperant trobar algú, però estava sol. La por el va deixar clavat a la porta de la cabina. Estava a l'interior del túnel i havia de recórrer tot el tren fins la cabina contraria per poder sortir a la claror de l'andana. Va donar una passa, dues passes, tres passes i es va aturar. Va donar una volta sencera sobre ell mateix, mirant sota els seients, per les finestres. Va deixar caure la bossa on duia l'equip del tren en sentir una veu que parlava. Era un comandament trucant pel walkie demanant-li si li passava alguna cosa. Va recollir l'equip i va treure la ràdio. Va prémer el botó i va dir que no li passava res, que ara sortia. Va recórrer el tren per dins sense deixar de notar que el seguien. La suor que li cobria l'esquena era freda i podia notar com gotes li queien pel front fins entrar-li als ulls. Va tancar els ulls per eixugar-se’ls amb la màniga i quan els va obrir, va percebre una silueta reflectida al vidre de la porta de la cabina. Va girar-se de cop, però estava sol. El comandament va tornar a trucar-lo i l'Àlex li va contestar de mala manera que ja sortia. Va obrir la cabina i va treure el tren a l'andana. Quan la claror dels llums de l'estació va omplir la cabina, l'Àlex va deixar anar l'aire que retenia inconscientment al pit.

Davant seu el túnel estava fosc, com sempre. Quan la botzina va donar-li la sortida, l'Àlex va tancar les portes, però no va aconseguir posar el tren en marxa. Es sentia incapaç d'entrar a la foscor per molt que l'acompanyessin unes quantes desenes de passatgers. Va esperar i esperar, provant de trobar forces per prémer els botons que posarien el vehicle en marxa. Però va ser en va. Va sentir que el telèfon del tren sonava i el va despenjar. Li preguntaven si passava alguna cosa amb el tren. Ell va dir que no, però que no es trobava bé i no podia continuar. Va penjar, va obrir les portes del tren i va esperar a l'andana fins que algú vingué a substituir-lo.

Quan va deixar el tren en mans d'un company, va trucar al seu cap i li va dir que no es trobava bé i marxava cap a casa. Li van oferir anar al metge, una ambulància, però va dir que no, que se n'anava a casa.

Quan la seva dóna va escoltar el que havia passat, l'Àlex no va rebre el suport que esperava. Ella li va cridar i va començar a tirar-li en cara que visqués sempre en un món de fantasia. No estava preparat per l'andanada de retrets i recriminacions que la seva dóna li llençava. Va quedar-se callat, sense saber que dir, sense ànims per provar de respondre o tan sols defensar-se. En mig d'un 'Espavila collons que ja no tens 15 anys' l'Àlex va prendre la jaqueta i va sortir de casa. Va començar a caminar sense saber on anava. Només posava un peu davant de l'altre, provant de trobar la manera de fer front a tot el que ara li ocupava la ment. La situació a casa no era la millor del món, fins aquí arribava. Feia mesos que no parlaven seriosament de la seva relació i tant l'Àlex com la seva dóna sabien que alguna cosa passava. Ell cada dia es relacionava menys amb tothom i ella, pel contrari, cada dia sortia més sovint a veure's amb amigues. La seva filla passava tot el dia fora de casa, entre l'escola i les activitats de desprès. I ell... Ell sempre havia tingut el cap ple de pardals, distret amb un llibre, un còmic o un diari, badant davant la TV sense mirar-la realment. Però això no el feia pitjor que qualsevol altre persona. No el feia mereixedor d'un tumor al cap, de patir esquizofrènia o de qualsevol de les altres nefastes possibilitats que el cor li deia que podien provocar la visió que havia patit al túnel. Va notar que li costava caminar i va adonar-se que trepitjava sorra. El seu caminar absent l'havia dut a la platja. Es va deixar caure i, assegut, va mirar l'horitzó, mentre amb les mans tremoloses recollia i deixava anar la sorra. Va notar una sensació d'escalfor al pit, com si li premessin una pedra molt calenta contra l’estèrnum i va començar a escoltar un xiulet agut i desagradable que li barrinava les oïdes. Provava de respirar, però l'aire li entrava i sortia a petites batzegades. Els extrems més allunyats de l'horitzó van començar a apuntar cap amunt, com si un pes enorme, centrat a les seves espatlles, estigués doblegant el seu camp de visió. Va començar a sanglotar, li tremolava tot el cos i les cames se li obrien i tancaven, com si estigués mort de fred. Quan la mà el va tocar a l'espatlla, l'Àlex va saltar cap endavant, va quedar estirat a la sorra, tapant-se el cap amb els braços i movent les cames sense control. Algú es va estirar al seu costat. El van abraçar, mentre les llàgrimes li corrien lliurement per les galtes i queien fins a la sorra. Una veu suau, de noia, li anava dient que no passava res. 'Tens un atac de pànic' - li va dir la veu. Ell va recordar la silueta reflectida al tren i va provar d'apartar-se de la veu, però no li quedaven forces. La noia que el subjectava li anava xiuxiuejant paraules tranquil·les a cau d'orella, mentre amb una mà li fregava suament el pit. Poc a poc, els cercles brillants que omplien el seu camp de visió es van anar esvaint, la seva respiració va alentir-se i va poder deixar de tremolar. No va deixar de plorar, però. La noia el va fer seure i va tornar a abraçar-lo. Sense saber com aturar-se, l'Àlex va plorar, amb la cara enfonsada en el coll d'aquella desconeguda. No sabia quan de temps portava abraçat a la noia, quan per fi va poder tranquil·litzar-se.

Quan li va veure la cara, la noia somreia afectuosa. Volia donar-li les gràcies, però les paraules no li passaven de la gola. La noia es deia Valentina, li va dir mentre remenava amb les dues mans dins de la seva bossa. En va treure un paquet de mocadors de paper i una petita caixa metàl·lica, de la qual va extreure una petita píndola blanca. Li va dir que es poses la píndola sota la llengua, que era molt amarga, però que l'ajudaria a tranquil·litzar-se del tot. L'Àlex ho va fer i, mentre la píndola es desfeia, la noia li va explicar que havia patit un atac de pànic, que ella mateixa en patia, de tant en tant, cosa per la qual prenia la medicació que li havia donat. Li va explicar que els atacs de pànic poden ser provocats per moltíssimes coses i que potser no estaria de més que anés a veure a un metge. Van xerrar força estona, asseguts a la platja. Ella li va explicar com finalment semblava estar superant la seva depressió i ell va reconèixer que potser estava començant a patir-ne una. Li va parlar de la noia de la maniobra. Van riure plegats del tema. La noia li va recomanar la seva psicòloga i ell la va convidar a un gelat. Quan va tornar a casa, la seva dóna i la seva filla, l'esperaven. Ell les va tranquil·litzar. Va prometre que l'endemà aniria a posar-se en mans dels metges.

Li van donar la baixa mèdica, medicació i teràpia.

Li van recomanar que descansés, es relaxés i passegés.

Va llegir, va anar al cinema i va anar al gimnàs.

Va sortir amb amics, va xerrar amb la seva filla, va fer l'amor amb la seva dona.

Li van donar l’alta, es va posar l’uniforme, va anar a treballar.

Quan va entrar a la maniobra no es va sorprendre en notar la presència de la noia. No es trobava millor. Potser la medicació feia que les coses li importessin menys, però no esborrava la sensació d’ofec que l’acompanyava sempre. Va caminar sense aturar-se, obviant la presencia però sentint-la propera. Va sortir a l’andana, va trucar avisant que no podia continuar i quan el van venir a rellevar, va marxar directament a parlar amb la seva psicòloga.

Va haver d’esperar dues hores. La psicòloga tenia cites prèvies i només va poder atendre’l perquè un pacient havia cancel·lat la seva visita. El va escoltar atentament, com sempre, anotant coses a la seva llibreta i fent que si amb el cap. De tant en tant li feia alguna pregunta, però no l’interrompia massa. Quan l’Àlex va acabar de parlar, la psicòloga li va demanar si realment creia en fantasmes. Ell va contestar que tan debò, perquè això voldria dir que no s’estava tornant boig. Li va assegurar que no ho estava de boig. Que era bastant corrent veure i sentir coses inexistents en estats d’estrès o angoixa. Ella va provar de tranquil·litzar-lo, però veient-lo tan neguitós el va fer anar a veure al psiquiatre per que li pugessin la dosi de la medicació.

Li van tornar a donar la baixa, li van pujar la medicació, va continuar fent teràpia.

Li van tornar a dir que descanses, es relaxés i passegés, però dormia poc i malament i no tenia ganes de passejar.

Tenia llibres oberts per tota la casa, però les píndoles li robaven la concentració per poder llegir. No li venia de gust sortir de casa per anar al cinema, molt menys per anar al gimnàs.

Va sortir amb amics, però es distreia i no podia seguir les converses, la seva filla el mirava neguitosa i l’evitava sempre que podia. La dona provava d’animar-lo, però ell no tenia esma ni per fer l’amor, ni per res.

Va deixar de prendre la medicació, de cop, sense avisar ningú. En un parell de dies el cap se li va començar a aclarir. Però tal i com l’havien avisat, el vespre del tercer dia ho va començar a veure tot pitjor del que mai ho havia vist. El pit li feia mal i la més petita de les inspiracions semblava omplir-li els pulmons fins a no poder respirar.

Va vestir-se de fosc: Uns pantalons de pana marró, una camisa negre i una jaqueta vella de color blau marí. Fins i tot va buscar al calaix dels guants una gorra de llana negra que feia molt de temps que no es posava. Així vestit, va baixar al carrer. Va prendre el metro i va baixar a la darrera estació. Va evitar trobar-se amb cap dels seus companys. Amb la gorra posada tapant-li bona part de la cara, va baixar a la via i va entrar, a peu, al túnel de la maniobra. El va recórrer fins el refugi i va seure a esperar que passes un tren.

Tenia una mà sobre el rail i quan va notar que vibrava, va estirar-se amb el cap repenjat a la via, d’esquenes al tren que arribaria en un parell de minuts i s’enduria tota aquella angoixa i desesperació. El tren es va aturar a l’estació; quan es tornés a posar en marxa seria per entrar a la maniobra i llavors acabaria tot.

Va tancar un moment els ulls, però en obrir-los, la va veure, dreta, surant entre les vies. Semitransparent i, alhora, brillant. Va fer-li pensar en una medusa, morosament deixant-se dur per les corrents marines. Però ella s’estava quieta, sense tocar del tot el terra. L’Àlex va quedar-se ajagut mentre parlava: “Que vols?”-li va preguntar-“Has vingut a fer el darrer riure a la meva salut?”.

El fantasma va restar immòbil. L’Àlex va notar el corrent d’aire que provocava el tren en acostar-se, però va veure que ni els parracs que duia la noia, ni els seus llargs cabells platejats és movien. L’Àlex va començar a plorar, les vibracions de l’acer on tenia recolzat el cap li feien venir ganes de vomitar. El fantasma es va desplaçar uns metres cap a l’Àlex, però ell ja estava més enllà de la por. Només esperava el moment que tot això acabés quan la roda metàl·lica aixafés les seves penes alhora que el seu cap. L’aparició que surava entre les vies va fer que no amb el cap i va aixecar les mans en un gest de súplica, com per demanar-li que no ho fes.

Gairebé sense voler-ho, va llançar-se al forat a la paret del costat de les vies, segons abans que el tren passes per damunt seu.

L’Àlex es va arraulir al fons del forat, amagant la cara entre les mans, provant d’aturar la tremolor i les llàgrimes. El tren va aturar-se i, passats uns minuts, va sortir a l’andana sense que el seu company l’hagués vist. Va aixecar-se i va treure el cap. El fantasma continuava allà on l’havia vist, encara amb les mans suplicant. Li va demanar que volia, li va preguntar perquè el torturava, va repetir la mateixa pregunta un munt de cops: “Perquè?”- però la noia només va aixecar una mica més les mans. L’Àlex va recordar un còmic que havia escrit un dels seus autors preferits, en Neil Gaiman, on un fantasma assassinava gent esperant que algú li oferís una mica de compassió en forma d’abraçada.

“Vols una abraçada? És això el que necessites?”-va preguntar-li. El fantasma no va dir res, però va obrir els braços. L’Àlex va sortir de l'amagatall i va caminar cap a la noia. Va obrir els braços i es van fondre en una abraçada. Esperava que passaria a través d’ella, però no, va ser com abraçar una columna de marbre, suau i de tacte glaçat. Va notar una pena enorme que li penetrava el pit a mesura que els braços se li tancaven en el no-res en que la noia s’estava transformant. Sentia una veu, llunyana, que deia quelcom que no entenia, “gràcies” potser, o un nom xiuxiuejat a cau d’orella. Quan el fantasma va desaparèixer del tot, també ho va fer la seva tristesa. Per primer cop en mesos, tenia el cap clar i no notava cap pes provant d’enfonsar-lo

Va sortir a l’andana. Ningú l’havia vist.

Va decidir tornar a casa caminant. Era una caminada llarga, però fora brillava el sol i l’Àlex necessitava temps per recuperar-se. Havia estat amagat en un túnel durant mesos. Va respirar fons amb la cara mirant cap el cel. Quan va baixar l’esguard, va veure un noi que el mirava. Però no era un noi normal, era mig transparent i surava a un pam del terra. Quan el fantasma va estar segur que l’Àlex era conscient del que veia, va aixecar els braços en un gest idèntic al de la noia del tren.

“Jooooder”-va pensar-“Aquesta vegada no li diré res a la meva dona. O s’acabarà pensant que estic boig de veritat”

Va ser una caminada molt llarga.

Mai havia fet tantes abraçades.

Més fotos del Metro al hashtag
#VidaDeFerroviari al meu instagram