Tastet de la novel·la

L'ANNA I L'ANELL

Escrit per en Joan López Rovira(Un tastet per anar fent boca)

La novel·la sencera es pot llegir AQUÍ!

Si enlloc de llegir-lo aquí ho voleu llegir en algun altre dispositiu, punxeu AQUÍ i descarregueu el format que més us convingui.

"Dona asseguda amb la cama esquerra aixecada" - Egon Schiele
Imatge capturada de la viquipèdia

Capítol 1 – Senyor Matías

En el qual l’Anna descobreix que el món no és només allò que es veu amb els ulls, escolta una història trista, observa una transformació i queda enlluernada. 

Al bar només quedaven els habituals de cada nit: El Senyor Matías, i en Paco i la Virtudes. Va preguntar al matrimoni si voldrien més cafè i en dir-li que no, va anar a la màquina i va començar a netejar-la. Netejar la cafetera era l’inici del ritual conegut com ‘tancar la paradeta’. El Senyor Matías donava voltes a la seva copa de conyac mirant amb els ulls mig tancats els vídeos musicals de la pantalla penjada a la paret. En Paco i la Virtudes van aixecar-se i després de pagar, van sortir dient adéu i recolzats l’un en l’altre lluitant per caminar drets. En Matías no els va contestar i va quedar-se amb la mirada perduda. L’Anna ho va trobar estrany. Normalment, el comiat de la parella venia seguit del Senyor Matías aixecant-se per pagar i marxant. Va apropar-se a la seva taula per oferir-li una mica més de conyac i va adonar-se que el vell plorava sense soroll. Li va posar la mà a l’espatlla, demanant-li què passava, però el vell només va deixar caure el cap i va deixar anar un sospir que va acabar trencant-se en sanglots. Van estar una bona estona així, ell sanglotant i ella amb un nus a la gola, passant-li la mà per l’esquena. Finalment l’home va parlar:

-“Trobo a faltar la meva dona”

La noia va seure. No sabia que dir. Feia uns tres anys que el coneixia, des que treballava els vespres al bar. Sempre li havia semblat un home divertit i simpàtic, però desconeixia qualsevol detall de la seva vida. Suposava que era vidu perquè no l’havia vist mai acompanyat de ningú i duia un anell al dit que tocava, però no podia estar-ne segura.

-“Fa cinc anys que va morir i sempre l’he trobat a faltar molt, però ara s’ha fet molt difícil de portar la seva absència”

De cop i volta, la música festiva que sortia dels altaveus de la tele va molestar l’Anna. Va aixecar-se i va apagar-la. Va prendre una copa buida i va tornar a seure amb en Matías. “Per què?” –li va preguntar mentre omplia les dues copes de conyac.

L’home va prendre la copa que l’Anna li oferia i va fer un bon glop abans de parlar.

-“No crec que vulguis sentir-ho” – va dir.

-“Si no vol parlar-ne, no cal que em digui res” – va dir l’Anna – “Però, de vegades, explicar-ho és tot el que fa falta per trobar-nos millor”

-“No en aquest cas” – el vell va buidar la copa de conyac d’un glop – “Crec que serà millor que marxi” – Va aixecar-se. L’erecció del Senyor Matías apuntava directament a la cara de la noia que encara seia. Les galtes de l’Anna van enrojolar-se mentre el vell s’adonava del que la noia estava mirant. “Merda” – va dir mentre tornava a seure de cop – “Veus. Per això no volia dir res”.

L’Anna va aixecar la copa i va fer un glop llarg i pausat: “No passa res, tranquil. No és la primera vegada que en veig una d’aquestes” – va somriure, però en Matías feia voltar l’anell al voltant del dit, neguitós. – “Expliqui’m què li passa, no pot ser tan greu”

En Matías va fer un gest assenyalant l’ampolla i l’Anna va fer que sí amb el cap mentre oferia la seva copa buida. Va omplir ambdues copes i va prendre un glopet abans de parlar:

-“Estic constantment excitat i no aconsegueixo fer-me baixar la trempera”

La noia va agrair tenir la copa a la mà doncs li va permetre dissimular la rialleta prenent un glop. Un noi amb qui havia sortit una temporada feia molt de temps l’havia introduït en el meravellós món de la ‘visualització’. Això és deixar la ment oberta i que quan algú et llença una descripció gràfica, instantàniament, visualitzes aquesta imatge a la teva ment. L’Anna no va poder evitar visualitzar el Senyor Matías despullat dins la dutxa masturbant-se salvatgement, cosa que la va fer sentir una mica peculiar, entre anguniejada i divertida. No es va adonar que es bevia tot el conyac fins que la sensació de cremor a la gola la va deixar estossegant. Va deixar la copa sobre la taula i mentre provava de recuperar la respiració, va observar que ara era el torn del seu company de taula de posar-se vermell.

-“La culpa la té el carallot del meu metge. M’ha donat una medicació nova per la tensió. Va explicar-me que podia augmentar el meu desig sexual, però se li va oblidar explicar que seria una coïssor constant que no em deixaria ni pixar tranquil."

Ara, l’Anna no es va poder amagar i va deixar anar el riure que l’ofegava. No podia aturar-se tot i que li sabia greu. El Senyor Matías era un bon client i una bona persona. No es mereixia que ningú se’n rigués, però la imatge del pobre home empenyent-se la titola per dirigir el doll de pixum cap avall era massa divertida.

-“Perdoni Senyor Matías” – va dir-li quan va recuperar-se – “No ho he pogut evitar”

-“Ja em pots dir de tu, si vols” –li va dir amb un somriure- “Després de parlar-te de la meva cigala, crec que ja tenim prou confiança, no trobes?”

Tot i que notava una eufòria que li venia de les dues copes de conyac que havia pres, l’Anna va tornar-se a omplir la copa i va brindar amb ell.

-“Ho repeteixo Matías, perdona’m. No volia riure’m de tu” – va dir-li.

-“No passa res Anna. Jo mateix ho trobo força ridícul. I això és part del problema, no tinc amb qui parlar-ho. Els darrers anys de la Montse, la meva dona es deia Montse, no van ser senzills. Va estar molt malalta i em vaig bolcar tant amb ella que vaig anar desconnectant de tot i de tothom. No vam tenir fills i només ens teníem l’un a l’altre. Ella va ser la dona que més he estimat i encara la trobo a faltar”

En Matías es va passar la mà pels ulls provant d’allunyar les llàgrimes que amenaçaven de tornar a sortir. L’Anna li va agafar el canell de la mà que aguantava la copa.

-“Va morir amb seixanta-dos anys, en tenia set menys que jo. Aquests darrers cinc anys sense ella han estat durs. Ho enyoro tot d’ella: la seva olor, el seu riure, les seves croquetes... però ja feia temps que no fèiem l’amor. Entre la seva malaltia i que jo ja no, bé, ja no tenia la potència de quan era més jove, ho havíem deixat estar. Jo hi pensava de tant en tant. Recordava com era ella de jove, com li agradava dir el meu nom quan arribava el moment, com m’engrapava els ous...” –El Matías va callar i va mirar de reüll l’Anna que, amb les galtes ben vermelles, va aixecar la copa i va beure.

-“No volia incomodar-te, perdona” – va dir en Matías, però la noia va tornar a prendre’l del canell i li va dir que continués.

-“M’agradava molt tenir sexe amb ella. Ens ho passàvem d’allò més bé i no ens vam deixar mai insatisfets l’un a l’altre. Sempre ho dèiem que moltes parelles es trenquen perquè no saben comunicar-se i cap comunicació és millor que un bon polvo”

L’Anna només havia estat en una relació llarga. Va viure amb un noi uns dos anys abans que decidís que ja no li venia de gust discutir-se més.

-“I ara trobes a faltar fer l’amor amb ella, no?”

-“Sí i tant. Però el problema és que aquesta sensació contínua d'excitació” – va fer un gest amb la mà com per atrapar les paraules que li costaven de sortir – “de necessitat impossible de satisfer està fent que odiï recordar-la. No puc superar la sensació d’asfíxia per palles que em faci. Necessito alguna cosa més” – En Matías va mirar l’Anna fixament –“Necessito algú que m’ajudi” – va apartar els ulls i va baixar l’esguard – “El metge diu que la medicina no fa uns efectes tan bèsties. Creu que tinc alguna mena de problema. Que estic experimentant la pena d’una forma una mica...”

En Matías va deixar de parlar. L’Anna notava el cap emboirat. Massa conyac, massa emocions, massa pensaments creuant-li la ment.

-“No has pensat anar a veure a una... professional?”

-“No puc. I no és només pels calers. “-va mirar l'ampolla mig buida de conyac – “No sé si porto a sobre prou per pagar tot el que hem beg...” – L’Anna el va interrompre.

-“Això és cosa meva, oblida’t. Perquè no pots?”

-“No sé com explicar-ho. Milers de prejudicis que la vida m’ha anat forçant a assumir. No tinc res contra les putes, però no m’hi veig pagant. I la vergonya si la gent ho sabés. I no saber qui ha estat amb ella abans que jo. I que estic convençut que a la Montse no li hauria agradat” – En Matías va tornar a mirar l’Anna als ulls – “Però si fos amb algú de confiança, algú amable i afectuós. Algú tan preciós com tu”

L’Anna li va aguantar la mirada. El seu primer pensament va ser fotre-li un clatellot però va dominar-se. Després va passar per uns instants d’orgull en saber-se desitjada. Llavors va venir el dubte: i si tot era un engany, un relat trist per seduir-la. Va deixar passar uns segons, amb el cervell saltant d’una idea a la següent sense donar-li temps d’aprofundir en cap d’elles. El vell va apartar la mirada.

-“Deus pensar que sóc un vell verd. Un aprofitat per demanar-te una cosa així. No pretenc fer passar per normal allò que realment és una petició absurda. Però no et demano que facis l’amor amb mi. Assumeixo que fer-ho amb un vell prop dels vuitanta no et deu semblar una proposició gaire agradable. Però només que volguessis masturbar-me. Tocar-me amb una mica d'afecte perquè pogués recordar, experimentar una vegada més com d'agradable i meravellós pot ser el contacte amb una noia guapa.”

Va mirar-se’l fixament. La barba retallada pulcrament, aquell cabell blanc que ja tocava tallar. Aquelles mans, tacades per l’edat però que aguantaven sense tremolar gaire. L’Anna no sentia desig pel Senyor Matías, però no creia que fos tan desagradable veure aquella cara arrugada tenir l’expressió feliç que ve després de l’orgasme.

Va aixecar-se, trontollant una mica per culpa del conyac. Va anar cap a la persiana del bar i estirant fort, la va baixar de cop.

-“Un cop només, aquesta nit, ara” – va dir caminant cap a la taula – “Una palla i prou. Res de petons, res de tocar-me, d’acord?”

En Matías va fer que sí amb el cap mentre la noia li descordava els pantalons. Duia uns calçotets elàstics tibats per l’erecció. L’Anna va abaixar-li la roba i va mirar, per primer cop, la cigala erecta d’un home vell. Els ous li penjaven força i el poc pel púbic que li quedava era entre blanc i gris com els cabells del cap. L’Anna va seure mentre el Matías quedava dempeus amb el cul recolzat a la taula. Va prendre el penis amb la seva mà dreta i va començar a sacsejar-lo. La noia va notar com se li posava encara més dura i, animada per la respiració pesada que escapava del pit d’en Matías, va accelerar el ritme. Va aixecar la vista i va adonar-se que el vell li mirava l’escot. Duia una camisa que deixava veure l’inici de la seva regatera i des del punt de vista elevat del vell, es devien veure una mica els sostens. Quan l’home va notar que l’Anna el mirava va apartar l’esguard, però l’Anna fent un sospir, va aixecar-se de la cadira i deixant anar la cigala, va treure’s la brusa. Els ulls d’en Matías es van obrir com taronges en veure que la noia es descordava els sostenidors i deixava lliures els seus pits.

-“Ets un àngel” – va dir amb la veu entretallada –“No sé què dir”

-“Doncs no diguis res, la teva cigala ja parla per tu” – el penis del vell es movia sense que el toques ningú, convuls, donant cops al baix ventre.

L’Anna, somrient, va tornar a la feina. Li donava la sensació que la polla d’en Matías havia crescut encara més. La notava més llarga i grossa. El ritme i la posició estranya, ella asseguda i ell dempeus, feien que els seus pits giressin en direccions contràries, de manera que pujaven i se separaven i baixaven i xocaven l’un contra l’altre. La suor començava a baixar-li per entremig i tot plegat li estava provocant emocions que no esperava tenir.

El Matías va començar a respirar més ràpidament. Amb les mans s’aferrava a la vora de la taula. La noia va adonar-se que la mà que no estava masturbant-lo fregava el seu propi entrecuix per sobre de la faldilla i va notar com la seva respiració sonava tan profunda i entretallada com la d’ell. Es va notar humida i calenta. Va pensar a masturbar-se dissimuladament però el que li venia realment de gust era follar. Va aixecar-se i el va deixar anar. Va sortir corrents cap al lavabo, va donar un cop al lateral de la màquina expenedora de condons que va obrir-se i va deixar caure un torrent de paquets de gomes a terra. En va agafar un i va sortir obrint-lo.

-“Que et passa res?” –va preguntar en Matías, la noia li va passar el condó- “No cal, de debò, que...”

-“Vols fer el favor de callar i posar-te’l” – va dir la noia, mentre es treia les calces i agraïa haver decidit portar faldilles aquell vespre – “Això ja no va de les teves necessitats només” – va apartar les cadires de la taula del costat d’on havien estat prenent el conyac i va recolzar el cul a la vora, aixecant-se la faldilla i deixant ben a la vista el seu pubis – “Vine dins meu, vinga”

El Matías es va anar posant el condó mentre caminava cap a ella i tan bon punt va arribar, va col·locar-se entre les seves cames i plegant els genolls una mica, va penetrar-la.

En un primer moment, l’Anna va sentir una veu dins del seu cap cridant, una mica fastiguejada, que tenia la polla d’algú que podia ser el seu avi dins. Però de seguida, fins i tot aquella veu, va començar a deixar anar petits gemecs. El Matías empenyia amb força el seu entrecuix contra el d’ella amb una mà a la seva esquena i l’altre aguantant-li la cuixa aixecada per tenir millor accés. L’Anna va tancar els ulls un moment, gaudint de la sensació de plenitud que la seva vagina li comunicava. Va notar que l’aixecava de la taula i va obrir els ulls espantada. “D’on treu tanta força un septuagenari?” -Va pensar. Però el fet era que no ho semblava un home de setanta anys, no semblava tenir més de cinquanta. L’Anna va notar una esgarrifança, atemorida va passar-li la mà pels cabells que començaven a tenir més negre que blanc.

-“Que està passant? – va preguntar la noia – “Estic al·lucinant?”

-“No” – va dir el Matías aguantant la noia a pes amb un braç sota cada cuixa i les mans creuades a l’esquena d’ella – “Encara” – i amb un somriure va començar a bombejar amb força.

Els pits de l’Anna saltaven embogits i la sensació de plaer que li omplia el ventre era tan gran que va començar a gemegar obertament, sense pensar si la podien sentir del carrer. Va passar les mans pel clatell de l'home i va provar d’aconseguir estar més vertical. Buscava la forma que la polla d’en Matías li entrés encara més endins. El noi, perquè ara no aparentava més de vint o vint-i-dos anys, va dipositar-la sobre la taula i la va fer jeure. Va estirar d’ella fins que el cul li sortia una mica de la vora de la taula i llavors prenent-la pels malucs i amb un grunyit que li sortia del fons del pit, va tornar a penetrar-la, tan endins com va poder arribar. L’Anna va deixar anar un crit mig de sorpresa, mig de plaer i va clavar les ungles a les espatlles del seu amant, mentre un calfred li recorria l’espinada. Va notar com el baix ventre se li contreia amb els primers espasmes de l’orgasme i va demanar al noi, amb els ulls tancats, que la follés més ràpid encara. Mentre es corria, va obrir els ulls de cop i va cridar:

-“Senyor Matías, SENYOR MATÍAS”

El noi va continuar movent-se dins d’ella, però ara amb suavitat, deixant-la gaudir dels darrers espasmes del seu orgasme. La noia jeia amb la respiració trencada, els braços penjant a cada banda de la taula. Quan l’Anna va recuperar-se, va incorporar-se amb compte de no expulsar la cigala del noi de dins seu: -“No entenc que ha passat. Qui ets tu? Què ets tu?” – el noi va aturar el seu moviment deixant la polla completament dins de la seva vagina.

-“És una mica llarg d’explicar.” – amb una mà li va engrapar un pit i va començar a jugar amb el mugró – “i jo no he acabat encara. Creus que podríem deixar les explicacions fins d’aquí una estona. Et prometo que respondre totes les teves preguntes”

-“Oh!” – va exclamar l’Anna – “No has acabat? Vols que et faci alguna cosa?”

La veu que abans havia cridat dins la ment de l’Anna sobre el fet de tenir un penis d’avi a la vagina, ara cridava amb totes les seves forces sobre el tema de tenir a un ésser de natura indeterminada i, a totes llums, no humà amb la polla dins el seu cony. Però l’Anna estava una mica superada per tot plegat i tenia la consciència una mica perduda entre el conyac i l’orgasme.

-“Estava pensant que potser voldries tenir un altre orgasme” – va dir ell acaronant-li el cabell. Va abaixar el cap i va llepar-li la suor que li regalimava entre els pits – “Si et va bé, jo estic a punt”

L’Anna va notar com s’humitejava de nou. No és que hagués deixat d’estar humida, però el to casual i simpàtic amb el qual li havia ofert de tornar a follar, l’havia fet excitar-se moltíssim. La veu va provar de fer-la entrar en raó, però quan l’Anna va estirar el noi pel coll per fer-li un petó i demanar-li que continués, va decidir quedar-se callada i gaudir del polvo.

En Matías va tornar a moure el cul, ara sense urgència, entrant i sortint de dins d’ella girant els malucs com provant de dibuixar un cercle dins la seva vagina amb la punta del penis. L’Anna no va trigar a deixar escapar l’aire en petits sospirs quan el noi va accelerar les penetracions. No podia tenir les mans aturades. El cos del vell Matías havia esdevingut el d’un jove Adonis. Li tocava l’esquena, baixava fins als seus glutis on notava com es comprimien i es relaxaven amb cada embat. Pujava fins a la cara i li tocava la boca, el coll ferm. L’Anna va deixar-se endur per les sensacions. Li arribava l’olor barrejada de la suor d’ambdós, com un perfum animal, carregat de feromones. El soroll que les seves panxes feien en xocar, marcant el ritme febril de les escomeses. Va perdre la noció del temps. Tenia la sensació que feia hores que el tenia dins, però desitjava que aquella coïssor ardent que la menjava per dins no s’aturés. Però va notar com el seu orgasme s’atansava. L’esquena se li va contreure i va deixar anar un gemec greu i llarg. Aquest orgasme va ser llarg i en Matías la va acompanyar a cada passa. Va accelerar el ritme en notar que ella es corria, va aturar-se just en el moment que ella es quedava rígida i llavors es va llençar a una cavalcada infernal, penetrant-la ràpidament, allargant el seu orgasme i deixant-la esgotada. Llavors va sortir de dins seu, va arrencar-se el condó i li va demanar si podia acabar de masturbar-lo. L’Anna va aixecar-se i va posar-se al costat del noi. Va prendre el penis, que ara no podia abastar amb tota la mà i va acariciar-li els ous mentre el noi tancava els ulls. Li va fer la sensació que el membre d’en Matías brillava i va notar amb esglai com de la punta li sortia una llum blanca. El noi va atansar la mà cap a la taula i va prendre un got de la taula del costat, va llençar les restes de gel que encara hi quedaven i va apropar-lo a la seva polla. Va començar a abocar dins del got un torrent d’esperma, blanc, brillant que es confonia amb els feixos de llum que sortien del foradet de la seva cigala. L’Anna es va apartar del noi mentre la llum semblava anar creixent, envoltant tot el cos d’en Matías. Era tan blanca i tan brillant que l’Anna es va haver de tapar els ulls amb les mans. Quan va poder obrir els ulls, la claror ja desapareixia i el Matías tornava a ser el Senyor Matías. El seu penis, ara tou, encara deixava anar una mica d’aquell fluid tan blanc que semblava fet de marbre líquid dins del got. El vell va apartar el got, el va deixar sobre la taula, va prendre un tovalló de paper i va eixugar-se les darreres gotes.

-“Bé” – va dir somrient – “Suposo que ara voldràs respostes, oi?”

(Si teniu ganes de llegir-ne més, d'aquí a no res llençaré el verkami. Hi participareu? Mentre, aquí teniu el segon capítol)

x

La noia del Metro

Els conductors de tren són Maquinistes, però els de metro són Motoristes. Perquè? Coses de ferroviaris que com tots els col·lectius, tenen el seu idioma particular. L'Àlex era motorista. Havia passat per diverses categories al Metro de Barcelona, però finalment s'havia quedat conduint trens. Li agradava la seva feina. Era senzilla, de vegades monòtona. Però si t'agrada anar pensant les teves coses, la foscor del túnel és un espai molt adequat per les cabòries. I l'Àlex era una persona donada a l'introspecció. Acostumava a anar perdut en els seus pensaments, mentre observava els passatgers pujar i baixar del seus cinc vagons.

L'Àlex treballava feia anys a la línea 2. Es passava el dia donant voltes del centre de Barcelona al centre de Badalona i tornar. Quan arribava al final de la línea per Badalona, només li calia recórrer l'andana i canviar de vagó per continuar el seu camí. A la banda barcelonina, però, havia de fer una maniobra. Entrava dins el túnel sense passatgers al tren, recorria el tren per dins per canviar de cotxe motor i sortia a l'andana de l'estació que de final passava a principi del seu recorregut. Cada volta era igual, Badalona - andana, Barcelona - maniobra.

Va ser en el túnel de la maniobra on la va veure per primer cop. De primeres va pensar que s'havia distret pensant les seves coses i abans d'entrar al túnel, no havia comprovat que el tren quedés buit. Però en donar-se la volta, no va veure ningú. Va continuar caminant, però la sensació que algú l'observava no li desapareixia. Va mirar per sobre la seva espatlla un parell de cops, però, un altre cop, no va veure ningú. No li va donar importància. Tothom sap que el cervell humà és una mica trapella i li agrada fer jugades així quan vas distret. Va posar el tren en marxa i va sortir a l'andana. Tot i així, la resta del dia va continuar notant la presència d'algú cada cop que entrava a la maniobra.

Aquell vespre en arribar a casa li explicà a la seva dona el que havia passat. Ella li va dir, amb un somriure maliciós, que potser el tren era embruixat. L'Àlex li va contestar que li havia passat amb els dos trens que havia conduit aquell dia. Llavors li va treure la llengua i va anar a fer-se un cafè amb llet.

Aquella nit va somiar que caminava per l'interior del tren, a la maniobra, però per més vagons que recorria, no arribava mai al final del vehicle. Es va llevar amarat de suor i amb la pesadesa provocada per una nit de dormir sense descansar. Va esmorzar amb la seva filla abans de dur-la a l'escola i, desprès de preparar-se un entrepà, va marxar a la feina.

Avui el seu primer tren estava aparcat al final de la maniobra. Va anar al despatx on guardaven els equips dels trens, va comprovar que la llanterna i el Walkie-talkie funcionessin correctament i va anar a buscar-lo a la via on es trobava estacionat. En arribar a l'andana va sol·licitar permís per baixar a la via i un cop li van concedir, va caminar entre les travesses fins a la porta de la cabina del tren. Va pujar-hi. Els llums i l'aire condicionat eren apagats i no entrava massa claror dels tres o quatre fluorescents encesos al túnel. L'interior d'un tren buit sense llum sempre té un aire tenebrós, com de pel·lícula de terror i l'Àlex no va poder evitar afegir-hi, amb un calfred, la sensació neguitosa del malson de la nit anterior.

Però el tren era realment buit. Va encendre els llums, va tancar les portes i va sortir a l'andana a recollir els passatgers.

L'Àlex va riure d'ell mateix durant tota la volta, pensant com d'irracionals són les persones. Esperant veure un fantasma només perquè estant sol li havia semblat que algú el seguia pel tren. Va entrar a la maniobra un cop més, somrient i pensant si explicaria a la seva dóna o no, la por que havia sentit al pujar al tren. I, un cop més, la sensació que algú el seguia de molt prop el va envair. Va mirar per sobre l'espatlla esperant trobar algú, però estava sol. La por el va deixar clavat a la porta de la cabina. Estava a l'interior del túnel i havia de recórrer tot el tren fins la cabina contraria per poder sortir a la claror de l'andana. Va donar una passa, dues passes, tres passes i es va aturar. Va donar una volta sencera sobre ell mateix, mirant sota els seients, per les finestres. Va deixar caure la bossa on duia l'equip del tren en sentir una veu que parlava. Era un comandament trucant pel walkie demanant-li si li passava alguna cosa. Va recollir l'equip i va treure la ràdio. Va prémer el botó i va dir que no li passava res, que ara sortia. Va recórrer el tren per dins sense deixar de notar que el seguien. La suor que li cobria l'esquena era freda i podia notar com gotes li queien pel front fins entrar-li als ulls. Va tancar els ulls per eixugar-se’ls amb la màniga i quan els va obrir, va percebre una silueta reflectida al vidre de la porta de la cabina. Va girar-se de cop, però estava sol. El comandament va tornar a trucar-lo i l'Àlex li va contestar de mala manera que ja sortia. Va obrir la cabina i va treure el tren a l'andana. Quan la claror dels llums de l'estació va omplir la cabina, l'Àlex va deixar anar l'aire que retenia inconscientment al pit.

Davant seu el túnel estava fosc, com sempre. Quan la botzina va donar-li la sortida, l'Àlex va tancar les portes, però no va aconseguir posar el tren en marxa. Es sentia incapaç d'entrar a la foscor per molt que l'acompanyessin unes quantes desenes de passatgers. Va esperar i esperar, provant de trobar forces per prémer els botons que posarien el vehicle en marxa. Però va ser en va. Va sentir que el telèfon del tren sonava i el va despenjar. Li preguntaven si passava alguna cosa amb el tren. Ell va dir que no, però que no es trobava bé i no podia continuar. Va penjar, va obrir les portes del tren i va esperar a l'andana fins que algú vingué a substituir-lo.

Quan va deixar el tren en mans d'un company, va trucar al seu cap i li va dir que no es trobava bé i marxava cap a casa. Li van oferir anar al metge, una ambulància, però va dir que no, que se n'anava a casa.

Quan la seva dóna va escoltar el que havia passat, l'Àlex no va rebre el suport que esperava. Ella li va cridar i va començar a tirar-li en cara que visqués sempre en un món de fantasia. No estava preparat per l'andanada de retrets i recriminacions que la seva dóna li llençava. Va quedar-se callat, sense saber que dir, sense ànims per provar de respondre o tan sols defensar-se. En mig d'un 'Espavila collons que ja no tens 15 anys' l'Àlex va prendre la jaqueta i va sortir de casa. Va començar a caminar sense saber on anava. Només posava un peu davant de l'altre, provant de trobar la manera de fer front a tot el que ara li ocupava la ment. La situació a casa no era la millor del món, fins aquí arribava. Feia mesos que no parlaven seriosament de la seva relació i tant l'Àlex com la seva dóna sabien que alguna cosa passava. Ell cada dia es relacionava menys amb tothom i ella, pel contrari, cada dia sortia més sovint a veure's amb amigues. La seva filla passava tot el dia fora de casa, entre l'escola i les activitats de desprès. I ell... Ell sempre havia tingut el cap ple de pardals, distret amb un llibre, un còmic o un diari, badant davant la TV sense mirar-la realment. Però això no el feia pitjor que qualsevol altre persona. No el feia mereixedor d'un tumor al cap, de patir esquizofrènia o de qualsevol de les altres nefastes possibilitats que el cor li deia que podien provocar la visió que havia patit al túnel. Va notar que li costava caminar i va adonar-se que trepitjava sorra. El seu caminar absent l'havia dut a la platja. Es va deixar caure i, assegut, va mirar l'horitzó, mentre amb les mans tremoloses recollia i deixava anar la sorra. Va notar una sensació d'escalfor al pit, com si li premessin una pedra molt calenta contra l’estèrnum i va començar a escoltar un xiulet agut i desagradable que li barrinava les oïdes. Provava de respirar, però l'aire li entrava i sortia a petites batzegades. Els extrems més allunyats de l'horitzó van començar a apuntar cap amunt, com si un pes enorme, centrat a les seves espatlles, estigués doblegant el seu camp de visió. Va començar a sanglotar, li tremolava tot el cos i les cames se li obrien i tancaven, com si estigués mort de fred. Quan la mà el va tocar a l'espatlla, l'Àlex va saltar cap endavant, va quedar estirat a la sorra, tapant-se el cap amb els braços i movent les cames sense control. Algú es va estirar al seu costat. El van abraçar, mentre les llàgrimes li corrien lliurement per les galtes i queien fins a la sorra. Una veu suau, de noia, li anava dient que no passava res. 'Tens un atac de pànic' - li va dir la veu. Ell va recordar la silueta reflectida al tren i va provar d'apartar-se de la veu, però no li quedaven forces. La noia que el subjectava li anava xiuxiuejant paraules tranquil·les a cau d'orella, mentre amb una mà li fregava suament el pit. Poc a poc, els cercles brillants que omplien el seu camp de visió es van anar esvaint, la seva respiració va alentir-se i va poder deixar de tremolar. No va deixar de plorar, però. La noia el va fer seure i va tornar a abraçar-lo. Sense saber com aturar-se, l'Àlex va plorar, amb la cara enfonsada en el coll d'aquella desconeguda. No sabia quan de temps portava abraçat a la noia, quan per fi va poder tranquil·litzar-se.

Quan li va veure la cara, la noia somreia afectuosa. Volia donar-li les gràcies, però les paraules no li passaven de la gola. La noia es deia Valentina, li va dir mentre remenava amb les dues mans dins de la seva bossa. En va treure un paquet de mocadors de paper i una petita caixa metàl·lica, de la qual va extreure una petita píndola blanca. Li va dir que es poses la píndola sota la llengua, que era molt amarga, però que l'ajudaria a tranquil·litzar-se del tot. L'Àlex ho va fer i, mentre la píndola es desfeia, la noia li va explicar que havia patit un atac de pànic, que ella mateixa en patia, de tant en tant, cosa per la qual prenia la medicació que li havia donat. Li va explicar que els atacs de pànic poden ser provocats per moltíssimes coses i que potser no estaria de més que anés a veure a un metge. Van xerrar força estona, asseguts a la platja. Ella li va explicar com finalment semblava estar superant la seva depressió i ell va reconèixer que potser estava començant a patir-ne una. Li va parlar de la noia de la maniobra. Van riure plegats del tema. La noia li va recomanar la seva psicòloga i ell la va convidar a un gelat. Quan va tornar a casa, la seva dóna i la seva filla, l'esperaven. Ell les va tranquil·litzar. Va prometre que l'endemà aniria a posar-se en mans dels metges.

Li van donar la baixa mèdica, medicació i teràpia.

Li van recomanar que descansés, es relaxés i passegés.

Va llegir, va anar al cinema i va anar al gimnàs.

Va sortir amb amics, va xerrar amb la seva filla, va fer l'amor amb la seva dona.

Li van donar l’alta, es va posar l’uniforme, va anar a treballar.

Quan va entrar a la maniobra no es va sorprendre en notar la presència de la noia. No es trobava millor. Potser la medicació feia que les coses li importessin menys, però no esborrava la sensació d’ofec que l’acompanyava sempre. Va caminar sense aturar-se, obviant la presencia però sentint-la propera. Va sortir a l’andana, va trucar avisant que no podia continuar i quan el van venir a rellevar, va marxar directament a parlar amb la seva psicòloga.

Va haver d’esperar dues hores. La psicòloga tenia cites prèvies i només va poder atendre’l perquè un pacient havia cancel·lat la seva visita. El va escoltar atentament, com sempre, anotant coses a la seva llibreta i fent que si amb el cap. De tant en tant li feia alguna pregunta, però no l’interrompia massa. Quan l’Àlex va acabar de parlar, la psicòloga li va demanar si realment creia en fantasmes. Ell va contestar que tan debò, perquè això voldria dir que no s’estava tornant boig. Li va assegurar que no ho estava de boig. Que era bastant corrent veure i sentir coses inexistents en estats d’estrès o angoixa. Ella va provar de tranquil·litzar-lo, però veient-lo tan neguitós el va fer anar a veure al psiquiatre per que li pugessin la dosi de la medicació.

Li van tornar a donar la baixa, li van pujar la medicació, va continuar fent teràpia.

Li van tornar a dir que descanses, es relaxés i passegés, però dormia poc i malament i no tenia ganes de passejar.

Tenia llibres oberts per tota la casa, però les píndoles li robaven la concentració per poder llegir. No li venia de gust sortir de casa per anar al cinema, molt menys per anar al gimnàs.

Va sortir amb amics, però es distreia i no podia seguir les converses, la seva filla el mirava neguitosa i l’evitava sempre que podia. La dona provava d’animar-lo, però ell no tenia esma ni per fer l’amor, ni per res.

Va deixar de prendre la medicació, de cop, sense avisar ningú. En un parell de dies el cap se li va començar a aclarir. Però tal i com l’havien avisat, el vespre del tercer dia ho va començar a veure tot pitjor del que mai ho havia vist. El pit li feia mal i la més petita de les inspiracions semblava omplir-li els pulmons fins a no poder respirar.

Va vestir-se de fosc: Uns pantalons de pana marró, una camisa negre i una jaqueta vella de color blau marí. Fins i tot va buscar al calaix dels guants una gorra de llana negra que feia molt de temps que no es posava. Així vestit, va baixar al carrer. Va prendre el metro i va baixar a la darrera estació. Va evitar trobar-se amb cap dels seus companys. Amb la gorra posada tapant-li bona part de la cara, va baixar a la via i va entrar, a peu, al túnel de la maniobra. El va recórrer fins el refugi i va seure a esperar que passes un tren.

Tenia una mà sobre el rail i quan va notar que vibrava, va estirar-se amb el cap repenjat a la via, d’esquenes al tren que arribaria en un parell de minuts i s’enduria tota aquella angoixa i desesperació. El tren es va aturar a l’estació; quan es tornés a posar en marxa seria per entrar a la maniobra i llavors acabaria tot.

Va tancar un moment els ulls, però en obrir-los, la va veure, dreta, surant entre les vies. Semitransparent i, alhora, brillant. Va fer-li pensar en una medusa, morosament deixant-se dur per les corrents marines. Però ella s’estava quieta, sense tocar del tot el terra. L’Àlex va quedar-se ajagut mentre parlava: “Que vols?”-li va preguntar-“Has vingut a fer el darrer riure a la meva salut?”.

El fantasma va restar immòbil. L’Àlex va notar el corrent d’aire que provocava el tren en acostar-se, però va veure que ni els parracs que duia la noia, ni els seus llargs cabells platejats és movien. L’Àlex va començar a plorar, les vibracions de l’acer on tenia recolzat el cap li feien venir ganes de vomitar. El fantasma es va desplaçar uns metres cap a l’Àlex, però ell ja estava més enllà de la por. Només esperava el moment que tot això acabés quan la roda metàl·lica aixafés les seves penes alhora que el seu cap. L’aparició que surava entre les vies va fer que no amb el cap i va aixecar les mans en un gest de súplica, com per demanar-li que no ho fes.

Gairebé sense voler-ho, va llançar-se al forat a la paret del costat de les vies, segons abans que el tren passes per damunt seu.

L’Àlex es va arraulir al fons del forat, amagant la cara entre les mans, provant d’aturar la tremolor i les llàgrimes. El tren va aturar-se i, passats uns minuts, va sortir a l’andana sense que el seu company l’hagués vist. Va aixecar-se i va treure el cap. El fantasma continuava allà on l’havia vist, encara amb les mans suplicant. Li va demanar que volia, li va preguntar perquè el torturava, va repetir la mateixa pregunta un munt de cops: “Perquè?”- però la noia només va aixecar una mica més les mans. L’Àlex va recordar un còmic que havia escrit un dels seus autors preferits, en Neil Gaiman, on un fantasma assassinava gent esperant que algú li oferís una mica de compassió en forma d’abraçada.

“Vols una abraçada? És això el que necessites?”-va preguntar-li. El fantasma no va dir res, però va obrir els braços. L’Àlex va sortir de l'amagatall i va caminar cap a la noia. Va obrir els braços i es van fondre en una abraçada. Esperava que passaria a través d’ella, però no, va ser com abraçar una columna de marbre, suau i de tacte glaçat. Va notar una pena enorme que li penetrava el pit a mesura que els braços se li tancaven en el no-res en que la noia s’estava transformant. Sentia una veu, llunyana, que deia quelcom que no entenia, “gràcies” potser, o un nom xiuxiuejat a cau d’orella. Quan el fantasma va desaparèixer del tot, també ho va fer la seva tristesa. Per primer cop en mesos, tenia el cap clar i no notava cap pes provant d’enfonsar-lo

Va sortir a l’andana. Ningú l’havia vist.

Va decidir tornar a casa caminant. Era una caminada llarga, però fora brillava el sol i l’Àlex necessitava temps per recuperar-se. Havia estat amagat en un túnel durant mesos. Va respirar fons amb la cara mirant cap el cel. Quan va baixar l’esguard, va veure un noi que el mirava. Però no era un noi normal, era mig transparent i surava a un pam del terra. Quan el fantasma va estar segur que l’Àlex era conscient del que veia, va aixecar els braços en un gest idèntic al de la noia del tren.

“Jooooder”-va pensar-“Aquesta vegada no li diré res a la meva dona. O s’acabarà pensant que estic boig de veritat”

Va ser una caminada molt llarga.

Mai havia fet tantes abraçades.

Més fotos del Metro al hashtag
#VidaDeFerroviari al meu instagram

Silenci

Tanco la porta amb molt de compte per no despertar als meus pares. Tot i així, sento a la mare dir-li al meu pare en veu alta: "Ja ha vingut la Nena". Són quarts de sis i m'estranya molt que encara estiguin desperts i xerrant, però aprofito per anar a dir bon dia. La porta del seu dormitori és oberta i puc veure amb el llum del rebedor que ambdós dormen. Potser m'he imaginat que la mare deia res. O potser no hauria d'haver-me pres els dos darrers tequiles. Decideixo que estic massa borratxa i cansada per fer res més que pixar abans de dormir.

Em desperta l'ensurt que em provoca sentir el crit enfurismat de la meva mare a cau d'orella: "Són les dues, arribarem tard, collons". M'assec al llit, a les fosques, amb la porta de la meva habitació tancada. Truquen a la porta i salto del llit espantada. A través de la porta, ma mare diu amb veu amable: "Són les dues, arribarem tard, reina". Encenc el llum de la tauleta i comprovo que la porta no s'ha obert. No hi ha ningú a la meva habitació. La meva mare no ha entrat a dir-me res - "Ja sóc desperta, mama. Ara surto" - li dic.

Els diumenges anem a dinar a casa de la meva àvia. Viu prop de casa nostra, però ens agrada arribar abans per ajudar a parar taula. El rostit de la meva iaia és insuperable, com sempre. Desprès del cafè, mon pare s'asseu al sofà, a mirar la TV fins quedar-se adormit. La meva mare i la meva àvia comencen a desparar taula, però les envio al balcó a xerrar mentre jo recullo i poso el rentaplats. Al anar a desmuntar la cafetera, veig que encara queda prou cafè per fer-me un tallat. Prenc la meva tassa, buido la cafetera i vaig a la nevera a posar-me llet. Veig passar la meva iaia que va cap al lavabo. La porta de la nevera, tapa la porta de la cuina, però no he pres el cartró de llet, que sento la meva àvia dient: "Em sé d'una que com no s'afanyi es quedarà per vestir sants". Mentre em serveixo li contesto que m'estimo més vestir sants que despullar cretins. Tanco la porta i veig que al rebedor no hi ha ningú. Passats uns segons, sento la cisterna del wàter i veig passar iaia que em somriu. Començo a pensar que em passa quelcom d'estrany.

Tornem a casa cap al tard. En arribar, el pare posa la TV esperant que comenci el fútbol, mentre la mare marxa a la cuina a preparar el sopar. Jo vaig cap a la meva habitació, pensant a llegir una estona abans de seure a taula, però no puc parar de donar-hi voltes. Sembla impossible però la única explicació que se m'acut pel fenomen que estic vivint té a veure amb la telepatia. Totes les meves creences m'empenyen a pensar que tot és fruit de la casualitat. Però arriba un punt en el qual l'excés de fets casuals esdevé una tendència. I hi ha una manera de comprovar les tendències: Faré un experiment científic.

M'aixeco, em poso les sabatilles d'estar per casa més gastades que tinc i, provant de no fer gens de soroll, vaig cap el menjador. El meu pare mira fixament la pantalla. Em quedo ben quieta. Ell no em veu però jo puc vigilar la seva cara reflectida a la vitrina que tenim al costat de la TV. Em concentro en els seus ulls mentre provo de projectar els meus pensaments cap a ell: "Papa, papa. Qui juga avui?". Provo de visualitzar les paraules, amb colors brillants, com de neó, viatjant els dos o tres metres que em separen d'ell. M'imagino un fil de llum connectant el meu front i el seu. Tanco els ull i faig un esforç gairebé físic de llençar la pregunta cap a ell.

-"Què collons fots?"- escolto, clarament la veu del meu pare.

Per un moment em penso que la pregunta m'arriba telepàticament. Llavors obro els ulls i me'l trobo mirant-me directament a la cara. Li contesto que no faig res i corro a tancar-me a la meva habitació. Definitivament sembla que emetre pensaments no és part del que puc aconseguir.

Vaig a la cuina. Sigil•losament, travesso el menjador. Mon pare ni se n'adona que passo. La meva mare es d'esquenes a la porta. M'aturo i escolto. Escolto amb tota la concentració que aconsegueixo aplegar, provant de fer servir la ment a més de les orelles. Ma mare cantusseja una melodia. Però també va dient noms de verdures... Alhora. Reconec, astorada, que està repassant la llista dels ingredients mentre canta. Copso perfectament l'instant que pensa que no queden carbassons. "Vols que en vagi a comprar?" - li pregunto. Sense deixar de cantar, m'envia la seva resposta: "Sí, gràcies". Deixa de cantar de cop mentre gira el cap a mi. Fa cara de no entendre res. Jo dissimulo, però vull saltar i cridar. Em pregunta si li he dit res i insisteixo en saber si vol que vagi a comprar carbassons. Fa que si amb el cap i se’n torna a comptar verdures.

A l'ascensor, camí de la única botiga de queviures oberta un diumenge a la tarda, no puc evitar que mans i cames se’m posin a tremolar. Per impossible que sembli és cert: Sóc una telèpata. Només rebo, no puc transmetre, però l'abast de les possibilitats és atabalador. Compro els carbassons mirant de llegir els pensaments del botiguer però no vaig més enllà de la mirada suspicaç que em llença per tenir els ulls mig tancats fixos en els seus tanta estona.

Em desperto abans de sonar el despertador. M'agrada llevar-me la primera, amb la casa en silenci, dutxar-me i començar el dia tranquil•la. La cafetera m'omple mitja tassa, afegeixo llet i vaig bevent mentre la torradora acaba de fer-me el pa. Escolto a ma mare preguntar-me si queda prou melmelada. Em dono la volta per contestar i veig que no hi ha ningú a la cuina. Surto amb el mug de cafè amb llet a la mà i trobo a ma mare sortint de la seva habitació. Abans que pugui dir res li contesto a la pregunta no verbalitzada: -"Sí. Però demà n'hauríem de comprar més" - La meva mare em mira un moment sense dir res. Llavors ve cap a mi, em fa un petó i desitjant-me un bon dia se'n torna al llit.

A la parada de l’autobús hi veig el noi de cada matí. Avui llegeix una novel•la de ciència ficció. O això dedueixo de les naus siderals dibuixades a la portada. Ens saludem amb el cap, sense dir res. Però mentre passo de llarg, escolto clarament una veu exclamant com de guapa estic aquest matí. No hi ha ningú més amb nosaltres. Noto com els colors em pugen a la cara i me'l miro. Ell se n'adona i torna a enfonsar la cara en el llibre, però no abans que vegi com les galtes se li posen ben vermelles. M'assec a l'altra banda del banc i li pregunto que està llegint. Abans de contestar-me escolto que es pregunta si és cert que li he parlat o s'ho ha imaginat. Somriu i em diu: "Mindbridge d’en Joe Haldeman. És una novel•la de ciència ficció. T'agrada la ciència ficció?" - mentre s’entrebanca amb aquestes poques paraules, rebo ben clares al cervell les que no pronuncia: "Com vols que li agradi la ciència ficció? Està massa bona. Segur que és més de Crepúsculo o alguna cosa d'aquestes."

Li dic que no m'he llegit cap llibre de la saga Twilight i que la ciència ficció fora del cinema i la TV em costa. Veig que es queda confós provant de recordar si el comentari de 'crepúsculo' l’ha fet en veu alta o no. Parlem sense parar tot el viatge fins a la Uni. Tot i que ens fem preguntes l'un a l'altre sobre els nostres gustos, sé que jo n'he tret molt més que ell de la conversa. Sé que s'ha llegit Twilight i li ha agradat però que no ho reconeixerà mai; que li agraden les piruletes, que encara que porti samarretes de grups heavy, aquesta no és la música que més li agrada i que és verge. Això darrer ho sé perquè he escoltat com pensava: "Perdre la virginitat amb aquesta tia seria la hòstia".

Quan ens separem, desprès de donar-nos els números de telèfon, escolto com pensa que el meu cul és "Super mono". Em dono la volta, li pico l'ullet i li dic que el seu cul també és molt mono. "Li molo, li molo" - he sentit que pensava - "Aquesta nit el pajote serà a la seva salut." - He notat que el color em tornava a pujar a la cara, però quan m'he girat ell ja estava caminant cap a la seva facultat.

Les classes no em van massa bé. Em costa molt concentrar-me en les paraules dels profes. No capto cap pensament clar, però no puc deixar de percebre paraules i sensacions dels meus companys. És com un brunzit constant i molest. Al final marxo abans d'acabar la darrera classe i penso en dinar, tota sola, asseguda a la gespa del campus. De camí a la feina, em prenc un paracetamol i en una estona noto que el mal de cap minva. Suposo que necessito una mica de temps per acostumar-me i guanyar control sobre la meva nova habilitat.

El meu jefe, somrient com sempre, s'apropa a la meva taula amb una carpeta a la mà. Mentre m'explica que he de fer amb la documentació, percebo intensament el seu desig. Oblido tot el que m'estava dient i li demano si m'ho pot tornar a repetir. Les seves paraules queden ofegades pels seus pensament. "No se que m'atura d'arrencar-te la roba i follar-te aquí mateix. Te la fotria des del darrera pessigant-te els mugrons ben fort fins que bramulessis com una vedella". Llença aquesta onada de luxúria sobre meu sense deixar de somriure amable, parlant calmosament sobre uns papers, en els quals no puc ni començar a concentrar-me. Deixa de somriure i em pregunta si em trobo bé. Però la seva ment em transmet un altre missatge: "Mira-te-la amb boca oberta. Està perfecta per clavar-hi la polla, prendre-la per les orelles i follar-li la cara fins asfixiar-la"

M'aixeco i li dic que no em trobo massa fina. Vaig corrents cap al lavabo, però no hi sóc a temps i part del vòmit va a parar a terra mentre aixeco la tapa del wàter. Marejada, continuo rebent paraules de les que el meu jefe va pensant. Fins i tot amb la porta dels lavabos tancada:

-"Puta...niñata...prenyada...mamona..." - començo a plorar i, poc a poc, l'únic que escolto són els meus gemecs i el soroll del trànsit circulant pel carrer. M'arreglo una mica i recullo la vomitada amb tovallons de paper. Sense dir adéu, recullo la bossa, la jaqueta i surto d'amagat cap a casa.

La meva mare es sorprèn en veure'm arribar tan aviat. Em pregunta si em trobo bé i no tinc cap problema en contestar-li que no. Em pregunta si em ve de gust una tassa de xocolata i em meravello de que realment em vingui de gust. Li pregunto on és el pare i mentre la seva boca diu que mon pare és al club fent el partit setmanal de tenis, escolto com pensa en ell i una altra dóna. Una tal Eva de la qual jo no en sé res. No puc evitar que les llàgrimes tornin a baixar-me per les galtes. La meva mare s'espanta i m'abraça. Jo només puc plorar i escoltar els seus pensaments, envejant la meva plorera, volent poder mostrar la seva pena obertament i dir-me que fa anys que no s'estima mon pare i que està farta de viure una mentida. No ho suporto més i li dic que marxo al llit.

Prenc l'Mp3 i busco la llista de reproducció més sorollosa que tinc, amb el volum al màxim, provo d'ofegar les veus que sóc incapaç d'ignorar:

...Ma mare recorda les discussions amb mon pare, cridant-li a la cara els noms de totes les amants que li ha conegut. Retraient-li totes les que no li coneix...

...El fill petit dels veïns del quart demanant sisplau, sisplau, sisplau que el papa no vingui borratxo i no li torni a fer mal a la mama...

...El veí del costat espantat perquè ha desaparegut una memòria USB on guardava la seva col•lecció de pornografia; centenars de fotos de nens i nenes despullats, manipulant-se els genitals sense saber perquè. Espera que no ho hagi trobat la seva muller...

...Algú pensant en lo senzill que seria matar a la seva mare fent-li prendre "accidentalment" tota la morfina que l'oncòleg li va donar i així poder tenir la casa per ella sola...

...Dolor. Rebuig. Por. Ràbia. Solitud. Bogeria...

Quan el meu despertador comença a sonar i no l'apago, la meva mare s'aixeca i ve a buscar-me. Com que no em troba al llit, ve cap a la cuina. Allà em veu asseguda a la cadira, sobre un bassal d'orina, davant d'un got de llet que es va tenyint de rosa, a mesura que la sang que surt de les meves orelles, cau des del pedestal del meu nas. A la mà encara duc els bastons metàl•lics acabats en punxa que fem servir per fer pinxos. Ara estan bruts de sang i d'un teixit entre rosat i gris que potser podria ser part del meu cervell. No sé si vaig arribar-me tan endins amb les broquetes. El que sí sé és que començo a somriure mentre veig a ma mare moure als llavis. Sembla que crida el meu nom però jo no sento res. Dins del meu cap tot és silenci.

I el silenci és preciós.

"...davant d'un got de llet que es va tenyint de rosa..."

Quan el Sexe no és Porno

Que he escrit una novel·la eròtica suposo que ja ha quedat clar. Si llegiu antigues entrades d’aquest blog com aquesta 'entrevista' o seguiu el meu Twitter ja n’he parlat i més que en parlaré quan estigui llesta per posar-se a la venda. A l’entrevista vaig deixar caure algunes pistes sobre la meva opinió de com s’ha maltractat el sexe en al cine, el tema literari també dona per una altra blocada. Però, tot i ser un problema generalitzat, hi ha alguns exemples fantàstics de pel·lícules amb sexe explícit que no tenen res a veure amb el que seria una peli porno.

L'Imperi dels Sentits és considerada pornografia al Japó. AL JAPÓ!

Pel·lícules com “L’Imperi dels Sentits” del Mestre Nagisha Oshima o “El Sabor de la Síndria” del, aquí desconegut, director Taiwanès Ming-Liang Tsai ens mostren les relacions amoroses amb tots els ets i uts, fins i tot els sexuals. “Las Edades de Lulú” d’en Bigas Luna que és la descripció més gràfica de ‘Espiral de baixada’ que s’ha rodat mai. “Irreversible” de Gaspar Noé amb la seva repulsiva escena de la violació; deu minuts intensos i malaltissos on Monica Bellucci es destruïda completament alhora que la nostra innocència com a espectadors. Hi ha molts exemples però jo vull parlar de dos en particular: “Intimacy” i “9 Songs”. Aquestes dues pel·lícules tenen en comú dues coses: Contenen escenes de sexe explícit interpretades per actors convencionals i passen a Londres. M’encanta Londres. Hi he anat sovint i en quan pugui hi tornaré. I en les dues pelis, s’acumula una quantitat de talent i de coses que m’agraden que les fan dues pelis que, inevitablement, les fan irresistibles per mi. Michael Winterbottom, Mark Rylance, Franz Ferdinant, Kerry Fox, Hanif Kureishi, Timothy Spall, Marianne Faithfull... Comencem per “9 songs”

La Banda Sonora sí és pornogràfica. PALOTE!

Personalment adoro la filmografia de Michael Winterbottom, només per haver fet la brutal “24 hours party people” ja mereix un respecte. Però ha demostrat, film a film, que no té por d’experimentar i explicar les històries amb claredat. A 9 songs, ens explica la relació amorosa entre una estudiant americana i un científic anglès que es dediquen a sortir de marxa, anar a concerts i fotre uns polvos de la hòstia. Poc diàleg i molta música. Les escenes de sexe van mostrant la evolució dels personatges i podem veure cançons senceres gravades en directe a concerts de bandes com The Dandy Warhols, Franz Ferdinant o els Super Furry Animals. No va ser un èxit de crítica, ni de públic. Però jo li tinc un especial carinyo. Sempre sentim parlar de la música adequada pel sexe: Que si Barry White, que si balades heavy, que si Kenny Fucking G... Però i la d’abans de follar. D’aquesta mai se’n parla. Quan aquesta peli va sortir jo estava en els vint-i-molts, trenta-pocs. Com tantíssima gent, tenia cotxe, tenia feina, no tenia parella. Surts de marxa, coneixes a algú o coneixes algú, surts de marxa... i, de vegades, lligues. Molt sovint és de matinada, has begut i quan aconsegueixes quedar-te sol amb la persona escollida, sona música. En aquella època era molt fàcil escoltar els grups que apareixen a la peli a qualsevol local. I si no, de camí a “En tu casa o en la mía” si anàvem al meu cotxe, sonaven sovint els Franz Ferdinand. Si la cosa acabava en sexe, gairebé mai hi havia música. Però si en acabat marxava a casa, pots comptar que algun cop hauria sonat Jacqueline pels altaveus. Per això trobo tan bona la forma que va escollir en Winterbottom d’explicar-nos la història: música en directe i sexe.

Si no heu vist aquesta peli ja trigueu a fer-ho.

Quan l’any 2013 va morir Patrice Chéreau vaig veure “Intimitat” com a homenatge. L’he vista molts cops. Va ser de les primeres pel·lícules que vaig posar-li a la meva dona quan vam anar a viure junts. Són una pel·lícula i una novel·la molt importants per mi. L’Autor de la novel·la, en Hanif Kureishi, no té cap problema en escriure de sexe i sexualitat i, tan el llibre, com el film, em van semblar d’una honestedat absolutes. La part més hipòcrita de com es fan les falses escenes sexuals a les pelis americanes és que molt sovint, ni tan sols és l’actriu la que les fa. Que, realment, no és problema perquè com no són importants pel desenvolupament de la història, no cal que hi hagi la més mínima intenció d’actuar-les. Però que passa quan prens a dos actors, dels millors que puguis trobar a l’escena anglesa, amb físics normal i corrents, ni silicona, ni pròtesi per aparentar més penis, i els fas interpretar l’evolució dels seus personatges sense parlar i en mig d’un coit? Màgia, això és el que passa! La trama ens mostra a dos persones que estan insatisfetes amb les seves vides i que queden, un cop per de setmana, per fotre un clau sense cap mena de lligam sentimental. Sexe per sexe entre el que serien dos complets desconeguts. No parlen, ni tan sols es saluden. Simplement, ella apareix a casa d’ell, es despullen i busquen en la satisfacció sexual, consol per la buidor que experimenten a les seves vides. Però, poc a poc, ell no en té prou i el sexe passa a segon pla. A la segona part de la pel·lícula no hi ha tant de sexe, ni és tan explícit, no cal, ja ha fet la seva funció. Gràcies a tres escenes gràficament rodades i un parell de flashbacks, sabem tot el que hem de saber dels personatges i sense gairebé diàleg. I ho sabem, perquè podríem ser nosaltres. Molts de nosaltres ens hem sentit buits, molts em follat amb gent per la que no sentíem res en particular i molts no hem tingut prou. Veure el personatge d’en Mark Rylance acabar de follar i quedar-se completament desconcertat, amb cara de no saber que pensar, que sentir; almenys a mi em va reconfortar. Però no feu cas, potser era jo, que amb els meus vint-i-molts, trenta-pocs, amb Radiohead a tot drap als altaveus del cotxe, tornant de casa d’alguna novieta desprès d’una mica de sexe casual, buscava significats ocults a les pelis. Però si és així, us confesso que als meus quaranta-pocs, feliçment casat i amb una vida sexual molt més satisfactòria que en aquella època, continuo creient, que el sexe a les pelis hauria de ser tan natural com els riures, la violència, la política o qualsevol altra faceta humana que no ens fa por mostrar a la pantalla.

I’ll Be Watching You

Avui, 25 de novembre, és el dia internacional contra la violència vers les dones. Trobo trist que en el segle XXI encara estem en la situació que fa necessària una feina de visualització com aquesta. I no parlem de violència tipus ablacions a Àfrica, casaments pactats de nenes a l’Índia o nenes prostitutes a Bangkok. Parlem d’aquí i ara, occident, el primer món, la part del món que decideix qui és civilitzat o què és democràtic i just. La part del món que diu que pegar una dóna està malament, però que permet que milions de dones i homes es sentin a disgust amb el seu cos. Que ens vol fer creure que si ets dona, necessites tenir por i preocupar-te, prendre mesures perquè no et violin o et matin. La part del món on s’emeten programes on familiars d’assassins de nenes i els mateixos assassins, cobren xifres d’escàndol per anar a ser entrevistats.

imatge trobada a drawingforkids.org

El problema dels abusos a les dones en aquest país és ben clar: els homes encara són al capdamunt de qualsevol escala. Cobrem més per la mateixa feina. Trobem feina més fàcilment. I, evidentment, els empresaris encara veuen qualsevol dona de menys de cinquanta com una mare en potència. Si passes dels trenta-i-tants, no tens fills i ets home; vius la vida, si ets dona; se’t covarà l’arròs. Si canvies de parella sovint ets un machote o una golfa. O parlem d’una cosa que agrada a casi tothom, el futbol. Si ets dona i campiona del món potser apareguis a la plana setze o disset d’un diari esportiu. Si ets home, d’un equip mediocre que no guanyi més que un partit de cada tres, la olor dels teus pets sortirà a primera plana... i cobraràs entre un 300% i un 30000% més que la campiona del món. M’invento les dades, però no dec errar massa.

Jo sóc fill dels 80. Vaig néixer l’any 72 així que tots els gran referents de la dècada em són importants. Star Wars, els primers animes (Mazinger Z, La Batalla de los Planetes), Dallas, La Casa de la Pradera. Hi ha milers de pàgines web dedicades a la nostàlgia. Però on ho petàvem molt, aquella dècada, era a la música: “Still Loving You”, que va d’un paio que li fot les banyes a la parenta, però com que encara l’estima espera que el deixi tornar, tot i que no li pot prometre no tornar a posar-se-les ben amunt. “La Mataré” del Loquillo, que va d’un paio que vol apunyalar fins matar la seva dona per gelosia. “Funky Cold Medina” d’en Tone Loc, que ens parla com It’s totlly cool posar-li drogues a les begudes de les noies perquè ens sigui més fàcil fotre’ls un clau. Però la reina absoluta, una de les meves cançons preferides de tots els temps és sens dubte, “Every Breath You Take” dels Police.

"Every Breath You Take" – “Cada respiració que fas”

Every breath you take – Cada respiració que fas

Every move you make – Cada cop que et mous

Every bond you break – Cada lligam que trenques

Every step you take – Cada passa que dones

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Every single day – Cadascun dels teus dies

Every word you say – Cada paraula que dius

Every game you play – Cada pla que tinguis

Every night you stay – Cada nit que passis

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Oh can't you see – Oh, no te n’adones

You belong to me? – Que em pertanys?

How my poor heart aches with every step you take.

Com el meu pobre cor pateix amb cada passa que fas.

Every move you make – Cada cop que et mous

Every vow you break – Cada jurament que trenques

Every smile you fake – Cada fals somriure que fas

Every claim you stake – Cada opinió que tens

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Since you've gone I've been lost without a trace.

Des que vas marxar he estat del tot perdut

I dream at night, I can only see your face.

Somio per les nits i només veig la teva cara.

I look around but it's you I can't replace.

Miro per tot arreu però tu ets l’únic que no puc tenir.

I feel so cold, and I long for your embrace.

Em sento fred i trobo a faltar abraçar-me a tu.

I keep crying baby, baby please...

No paro de plorar nena, nena, sisplau...

Every move you make – Cada cop que et mous

Every vow you break – Cada jurament que trenques

Every smile you fake – Cada somriure fals

Every claim you stake – Cada opinió que tens

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Every move you make – Cada cop que et mous

Every vow you break – Cada jurament que trenques

Every smile you fake – Cada fals somriure que fas

Every claim you stake – Cada opinió que tens

I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Com que la cantava Sting, que és un tio guapo, romàntic. I com que eren els 80s i aquí no parlava anglès ningú, ens vam pensar que la cançó era molt bonica. I ho és, molt. Però en realitat descriu, perfectament, què sent i què fa un assetjador. No deixa de ser una cançó preciosa. I no deixa de ser una idea poderosa per una cançó. Perquè per desgràcia, el tema d’aquesta cançó de l’any 1983 (31 anys) és completament actual. Hi ha molts homes que encara pensen que la seva parella és de la seva propietat. Aquesta versió que ha fet Chase Holfelder és impressionant. Capta a la perfecció la bellesa de l’original afegint el toc malaltís i obsessiu d’un assetjador.

Youtube d'en Chase Holfelder

Ens queda moltíssim per aprendre, per millorar i per democratitzar-nos com a societat. Porto un quart de segle militant com a feminista, fent tot el que puc per poder deixar de ser-ho. M’encantaria que dates com avui, 25 de novembre, o el 8 de març o les desfilades de l’orgull gay deixessin de ser dates de reivindicació, només fossin jornades de celebració sobre les nostres diferències basades en la nostra igualtat. Però si una cançó com “Propietari” de la Trinca, que és de l’any 1977 i feia burla del masclisme i la gelosia, no ha aconseguit passar de moda... No sé. Em fa por que no siguem capaços de fer un mon just i no discriminatori per les nostres filles. Seguirem lluitant i treballant.