dimecres, 24 de desembre de 2014

Silenci

Tanco la porta amb molt de compte per no despertar als meus pares. Tot i així, sento a la mare dir-li al meu pare en veu alta: "Ja ha vingut la Nena". Són quarts de sis i m'estranya molt que encara estiguin desperts i xerrant, però aprofito per anar a dir bon dia. La porta del seu dormitori és oberta i puc veure amb el llum del rebedor que ambdós dormen. Potser m'he imaginat que la mare deia res. O potser no hauria d'haver-me pres els dos darrers tequiles. Decideixo que estic massa borratxa i cansada per fer res més que pixar abans de dormir.

Em desperta l'ensurt que em provoca sentir el crit enfurismat de la meva mare a cau d'orella: "Són les dues, arribarem tard, collons". M'assec al llit, a les fosques, amb la porta de la meva habitació tancada. Truquen a la porta i salto del llit espantada. A través de la porta, ma mare diu amb veu amable: "Són les dues, arribarem tard, reina". Encenc el llum de la tauleta i comprovo que la porta no s'ha obert. No hi ha ningú a la meva habitació. La meva mare no ha entrat a dir-me res - "Ja sóc desperta, mama. Ara surto" - li dic.

Els diumenges anem a dinar a casa de la meva àvia. Viu prop de casa nostra, però ens agrada arribar abans per ajudar a parar taula. El rostit de la meva iaia és insuperable, com sempre. Desprès del cafè, mon pare s'asseu al sofà, a mirar la TV fins quedar-se adormit. La meva mare i la meva àvia comencen a desparar taula, però les envio al balcó a xerrar mentre jo recullo i poso el rentaplats. Al anar a desmuntar la cafetera, veig que encara queda prou cafè per fer-me un tallat. Prenc la meva tassa, buido la cafetera i vaig a la nevera a posar-me llet. Veig passar la meva iaia que va cap al lavabo. La porta de la nevera, tapa la porta de la cuina, però no he pres el cartró de llet, que sento la meva àvia dient: "Em sé d'una que com no s'afanyi es quedarà per vestir sants". Mentre em serveixo li contesto que m'estimo més vestir sants que despullar cretins. Tanco la porta i veig que al rebedor no hi ha ningú. Passats uns segons, sento la cisterna del wàter i veig passar iaia que em somriu. Començo a pensar que em passa quelcom d'estrany.

Tornem a casa cap al tard. En arribar, el pare posa la TV esperant que comenci el fútbol, mentre la mare marxa a la cuina a preparar el sopar. Jo vaig cap a la meva habitació, pensant a llegir una estona abans de seure a taula, però no puc parar de donar-hi voltes. Sembla impossible però la única explicació que se m'acut pel fenomen que estic vivint té a veure amb la telepatia. Totes les meves creences m'empenyen a pensar que tot és fruit de la casualitat. Però arriba un punt en el qual l'excés de fets casuals esdevé una tendència. I hi ha una manera de comprovar les tendències: Faré un experiment científic.

M'aixeco, em poso les sabatilles d'estar per casa més gastades que tinc i, provant de no fer gens de soroll, vaig cap el menjador. El meu pare mira fixament la pantalla. Em quedo ben quieta. Ell no em veu però jo puc vigilar la seva cara reflectida a la vitrina que tenim al costat de la TV. Em concentro en els seus ulls mentre provo de projectar els meus pensaments cap a ell: "Papa, papa. Qui juga avui?". Provo de visualitzar les paraules, amb colors brillants, com de neó, viatjant els dos o tres metres que em separen d'ell. M'imagino un fil de llum connectant el meu front i el seu. Tanco els ull i faig un esforç gairebé físic de llençar la pregunta cap a ell.
-"Què collons fots?"- escolto, clarament la veu del meu pare.
Per un moment em penso que la pregunta m'arriba telepàticament. Llavors obro els ulls i me'l trobo mirant-me directament a la cara. Li contesto que no faig res i corro a tancar-me a la meva habitació. Definitivament sembla que emetre pensaments no és part del que puc aconseguir.

Vaig a la cuina. Sigil•losament, travesso el menjador. Mon pare ni se n'adona que passo. La meva mare es d'esquenes a la porta. M'aturo i escolto. Escolto amb tota la concentració que aconsegueixo aplegar, provant de fer servir la ment a més de les orelles. Ma mare cantusseja una melodia. Però també va dient noms de verdures... Alhora. Reconec, astorada, que està repassant la llista dels ingredients mentre canta. Copso perfectament l'instant que pensa que no queden carbassons. "Vols que en vagi a comprar?" - li pregunto. Sense deixar de cantar, m'envia la seva resposta: "Sí, gràcies". Deixa de cantar de cop mentre gira el cap a mi. Fa cara de no entendre res. Jo dissimulo, però vull saltar i cridar. Em pregunta si li he dit res i insisteixo en saber si vol que vagi a comprar carbassons. Fa que si amb el cap i se’n torna a comptar verdures.

A l'ascensor, camí de la única botiga de queviures oberta un diumenge a la tarda, no puc evitar que mans i cames se’m posin a tremolar. Per impossible que sembli és cert: Sóc una telèpata. Només rebo, no puc transmetre, però l'abast de les possibilitats és atabalador. Compro els carbassons mirant de llegir els pensaments del botiguer però no vaig més enllà de la mirada suspicaç que em llença per tenir els ulls mig tancats fixos en els seus tanta estona.

Em desperto abans de sonar el despertador. M'agrada llevar-me la primera, amb la casa en silenci, dutxar-me i començar el dia tranquil•la. La cafetera m'omple mitja tassa, afegeixo llet i vaig bevent mentre la torradora acaba de fer-me el pa. Escolto a ma mare preguntar-me si queda prou melmelada. Em dono la volta per contestar i veig que no hi ha ningú a la cuina. Surto amb el mug de cafè amb llet a la mà i trobo a ma mare sortint de la seva habitació. Abans que pugui dir res li contesto a la pregunta no verbalitzada: -"Sí. Però demà n'hauríem de comprar més" - La meva mare em mira un moment sense dir res. Llavors ve cap a mi, em fa un petó i desitjant-me un bon dia se'n torna al llit.

A la parada de l’autobús hi veig el noi de cada matí. Avui llegeix una novel•la de ciència ficció. O això dedueixo de les naus siderals dibuixades a la portada. Ens saludem amb el cap, sense dir res. Però mentre passo de llarg, escolto clarament una veu exclamant com de guapa estic aquest matí. No hi ha ningú més amb nosaltres. Noto com els colors em pugen a la cara i me'l miro. Ell se n'adona i torna a enfonsar la cara en el llibre, però no abans que vegi com les galtes se li posen ben vermelles. M'assec a l'altra banda del banc i li pregunto que està llegint. Abans de contestar-me escolto que es pregunta si és cert que li he parlat o s'ho ha imaginat. Somriu i em diu: "Mindbridge d’en Joe Haldeman. És una novel•la de ciència ficció. T'agrada la ciència ficció?" - mentre s’entrebanca amb aquestes poques paraules, rebo ben clares al cervell les que no pronuncia: "Com vols que li agradi la ciència ficció? Està massa bona. Segur que és més de Crepúsculo o alguna cosa d'aquestes."
Li dic que no m'he llegit cap llibre de la saga Twilight i que la ciència ficció fora del cinema i la TV em costa. Veig que es queda confós provant de recordar si el comentari de 'crepúsculo' l’ha fet en veu alta o no. Parlem sense parar tot el viatge fins a la Uni. Tot i que ens fem preguntes l'un a l'altre sobre els nostres gustos, sé que jo n'he tret molt més que ell de la conversa. Sé que s'ha llegit Twilight i li ha agradat però que no ho reconeixerà mai; que li agraden les piruletes, que encara que porti samarretes de grups heavy, aquesta no és la música que més li agrada i que és verge. Això darrer ho sé perquè he escoltat com pensava: "Perdre la virginitat amb aquesta tia seria la hòstia".
Quan ens separem, desprès de donar-nos els números de telèfon, escolto com pensa que el meu cul és "Super mono". Em dono la volta, li pico l'ullet i li dic que el seu cul també és molt mono. "Li molo, li molo" - he sentit que pensava - "Aquesta nit el pajote serà a la seva salut." - He notat que el color em tornava a pujar a la cara, però quan m'he girat ell ja estava caminant cap a la seva facultat.

Les classes no em van massa bé. Em costa molt concentrar-me en les paraules dels profes. No capto cap pensament clar, però no puc deixar de percebre paraules i sensacions dels meus companys. És com un brunzit constant i molest. Al final marxo abans d'acabar la darrera classe i penso en dinar, tota sola, asseguda a la gespa del campus. De camí a la feina, em prenc un paracetamol i en una estona noto que el mal de cap minva. Suposo que necessito una mica de temps per acostumar-me i guanyar control sobre la meva nova habilitat.

El meu jefe, somrient com sempre, s'apropa a la meva taula amb una carpeta a la mà. Mentre m'explica que he de fer amb la documentació, percebo intensament el seu desig. Oblido tot el que m'estava dient i li demano si m'ho pot tornar a repetir. Les seves paraules queden ofegades pels seus pensament. "No se que m'atura d'arrencar-te la roba i follar-te aquí mateix. Te la fotria des del darrera pessigant-te els mugrons ben fort fins que bramulessis com una vedella". Llença aquesta onada de luxúria sobre meu sense deixar de somriure amable, parlant calmosament sobre uns papers, en els quals no puc ni començar a concentrar-me. Deixa de somriure i em pregunta si em trobo bé. Però la seva ment em transmet un altre missatge: "Mira-te-la amb boca oberta. Està perfecta per clavar-hi la polla, prendre-la per les orelles i follar-li la cara fins asfixiar-la"
M'aixeco i li dic que no em trobo massa fina. Vaig corrents cap al lavabo, però no hi sóc a temps i part del vòmit va a parar a terra mentre aixeco la tapa del wàter. Marejada, continuo rebent paraules de les que el meu jefe va pensant. Fins i tot amb la porta dels lavabos tancada:
-"Puta...niñata...prenyada...mamona..." - començo a plorar i, poc a poc, l'únic que escolto són els meus gemecs i el soroll del trànsit circulant pel carrer. M'arreglo una mica i recullo la vomitada amb tovallons de paper. Sense dir adéu, recullo la bossa, la jaqueta i surto d'amagat cap a casa.

La meva mare es sorprèn en veure'm arribar tan aviat. Em pregunta si em trobo bé i no tinc cap problema en contestar-li que no. Em pregunta si em ve de gust una tassa de xocolata i em meravello de que realment em vingui de gust. Li pregunto on és el pare i mentre la seva boca diu que mon pare és al club fent el partit setmanal de tenis, escolto com pensa en ell i una altra dóna. Una tal Eva de la qual jo no en sé res. No puc evitar que les llàgrimes tornin a baixar-me per les galtes. La meva mare s'espanta i m'abraça. Jo només puc plorar i escoltar els seus pensaments, envejant la meva plorera, volent poder mostrar la seva pena obertament i dir-me que fa anys que no s'estima mon pare i que està farta de viure una mentida. No ho suporto més i li dic que marxo al llit.

Prenc l'Mp3 i busco la llista de reproducció més sorollosa que tinc, amb el volum al màxim, provo d'ofegar les veus que sóc incapaç d'ignorar:

...Ma mare recorda les discussions amb mon pare, cridant-li a la cara els noms de totes les amants que li ha conegut. Retraient-li totes les que no li coneix...

...El fill petit dels veïns del quart demanant sisplau, sisplau, sisplau que el papa no vingui borratxo i no li torni a fer mal a la mama...

...El veí del costat espantat perquè ha desaparegut una memòria USB on guardava la seva col•lecció de pornografia; centenars de fotos de nens i nenes despullats, manipulant-se els genitals sense saber perquè. Espera que no ho hagi trobat la seva muller...

...Algú pensant en lo senzill que seria matar a la seva mare fent-li prendre "accidentalment" tota la morfina que l'oncòleg li va donar i així poder tenir la casa per ella sola...

...Dolor. Rebuig. Por. Ràbia. Solitud. Bogeria...

Quan el meu despertador comença a sonar i no l'apago, la meva mare s'aixeca i ve a buscar-me. Com que no em troba al llit, ve cap a la cuina. Allà em veu asseguda a la cadira, sobre un bassal d'orina, davant d'un got de llet que es va tenyint de rosa, a mesura que la sang que surt de les meves orelles, cau des del pedestal del meu nas. A la mà encara duc els bastons metàl•lics acabats en punxa que fem servir per fer pinxos. Ara estan bruts de sang i d'un teixit entre rosat i gris que potser podria ser part del meu cervell. No sé si vaig arribar-me tan endins amb les broquetes. El que sí sé és que començo a somriure mentre veig a ma mare moure als llavis. Sembla que crida el meu nom però jo no sento res. Dins del meu cap tot és silenci.

I el silenci és preciós.

Foto d'origen desconegut
"...davant d'un got de llet que es va tenyint de rosa..."

diumenge, 14 de desembre de 2014

Quan el Sexe no és Porno

Que he escrit una novel·la eròtica suposo que ja ha quedat clar. Si llegiu antigues entrades d’aquest blog com aquesta 'entrevista' o seguiu el meu Twitter ja n’he parlat i més que en parlaré quan estigui llesta per posar-se a la venda. A l’entrevista vaig deixar caure algunes pistes sobre la meva opinió de com s’ha maltractat el sexe en al cine, el tema literari també dona per una altra blocada. Però, tot i ser un problema generalitzat, hi ha alguns exemples fantàstics de pel·lícules amb sexe explícit que no tenen res a veure amb el que seria una peli porno.

El títol original japonès és "Ai No Corrida", poca broma, eh?
L'Imperi dels Sentits és considerada pornografia al Japó. AL JAPÓ!
Pel·lícules com “L’Imperi dels Sentits” del Mestre Nagisha Oshima o “El Sabor de la Síndria” del, aquí desconegut, director Taiwanès Ming-Liang Tsai ens mostren les relacions amoroses amb tots els ets i uts, fins i tot els sexuals. “Las Edades de Lulú” d’en Bigas Luna que és la descripció més gràfica de ‘Espiral de baixada’ que s’ha rodat mai. “Irreversible” de Gaspar Noé amb la seva repulsiva escena de la violació; deu minuts intensos i malaltissos on Monica Bellucci es destruïda completament alhora que la nostra innocència com a espectadors. Hi ha molts exemples però jo vull parlar de dos en particular: “Intimacy” i “9 Songs”. Aquestes dues pel·lícules tenen en comú dues coses: Contenen escenes de sexe explícit interpretades per actors convencionals i passen a Londres. M’encanta Londres. Hi he anat sovint i en quan pugui hi tornaré. I en les dues pelis, s’acumula una quantitat de talent i de coses que m’agraden que les fan dues pelis que, inevitablement, les fan irresistibles per mi. Michael Winterbottom, Mark Rylance, Franz Ferdinant, Kerry Fox, Hanif Kureishi, Timothy Spall, Marianne Faithfull... Comencem per “9 songs”

9 Songs d'en Michael Winterbottom
La Banda Sonora sí és pornogràfica. PALOTE!
Personalment adoro la filmografia de Michael Winterbottom, només per haver fet la brutal “24 hours party people” ja mereix un respecte. Però ha demostrat, film a film, que no té por d’experimentar i explicar les històries amb claredat. A 9 songs, ens explica la relació amorosa entre una estudiant americana i un científic anglès que es dediquen a sortir de marxa, anar a concerts i fotre uns polvos de la hòstia. Poc diàleg i molta música. Les escenes de sexe van mostrant la evolució dels personatges i podem veure cançons senceres gravades en directe a concerts de bandes com The Dandy Warhols, Franz Ferdinant o els Super Furry Animals. No va ser un èxit de crítica, ni de públic. Però jo li tinc un especial carinyo. Sempre sentim parlar de la música adequada pel sexe: Que si Barry White, que si balades heavy, que si Kenny Fucking G... Però i la d’abans de follar. D’aquesta mai se’n parla. Quan aquesta peli va sortir jo estava en els vint-i-molts, trenta-pocs. Com tantíssima gent, tenia cotxe, tenia feina, no tenia parella. Surts de marxa, coneixes a algú o coneixes algú, surts de marxa... i, de vegades, lligues. Molt sovint és de matinada, has begut i quan aconsegueixes quedar-te sol amb la persona escollida, sona música. En aquella època era molt fàcil escoltar els grups que apareixen a la peli a qualsevol local. I si no, de camí a “En tu casa o en la mía” si anàvem al meu cotxe, sonaven sovint els Franz Ferdinand. Si la cosa acabava en sexe, gairebé mai hi havia música. Però si en acabat marxava a casa, pots comptar que algun cop hauria sonat Jacqueline pels altaveus. Per això trobo tan bona la forma que va escollir en Winterbottom d’explicar-nos la història: música en directe i sexe.
Intimacy de Patrice Chéreau, basada en textos d'en Hanif Kureishi
Si no heu vist aquesta peli ja trigueu a fer-ho.
Quan l’any 2013 va morir Patrice Chéreau vaig veure “Intimitat” com a homenatge. L’he vista molts cops. Va ser de les primeres pel·lícules que vaig posar-li a la meva dona quan vam anar a viure junts. Són una pel·lícula i una novel·la molt importants per mi. L’Autor de la novel·la, en Hanif Kureishi, no té cap problema en escriure de sexe i sexualitat i, tan el llibre, com el film, em van semblar d’una honestedat absolutes. La part més hipòcrita de com es fan les falses escenes sexuals a les pelis americanes és que molt sovint, ni tan sols és l’actriu la que les fa. Que, realment, no és problema perquè com no són importants pel desenvolupament de la història, no cal que hi hagi la més mínima intenció d’actuar-les. Però que passa quan prens a dos actors, dels millors que puguis trobar a l’escena anglesa, amb físics normal i corrents, ni silicona, ni pròtesi per aparentar més penis, i els fas interpretar l’evolució dels seus personatges sense parlar i en mig d’un coit? Màgia, això és el que passa! La trama ens mostra a dos persones que estan insatisfetes amb les seves vides i que queden, un cop per de setmana, per fotre un clau sense cap mena de lligam sentimental. Sexe per sexe entre el que serien dos complets desconeguts. No parlen, ni tan sols es saluden. Simplement, ella apareix a casa d’ell, es despullen i busquen en la satisfacció sexual, consol per la buidor que experimenten a les seves vides. Però, poc a poc, ell no en té prou i el sexe passa a segon pla. A la segona part de la pel·lícula no hi ha tant de sexe, ni és tan explícit, no cal, ja ha fet la seva funció. Gràcies a tres escenes gràficament rodades i un parell de flashbacks, sabem tot el que hem de saber dels personatges i sense gairebé diàleg. I ho sabem, perquè podríem ser nosaltres. Molts de nosaltres ens hem sentit buits, molts em follat amb gent per la que no sentíem res en particular i molts no hem tingut prou. Veure el personatge d’en Mark Rylance acabar de follar i quedar-se completament desconcertat, amb cara de no saber que pensar, que sentir; almenys a mi em va reconfortar. Però no feu cas, potser era jo, que amb els meus vint-i-molts, trenta-pocs, amb Radiohead a tot drap als altaveus del cotxe, tornant de casa d’alguna novieta desprès d’una mica de sexe casual, buscava significats ocults a les pelis. Però si és així, us confesso que als meus quaranta-pocs, feliçment casat i amb una vida sexual molt més satisfactòria que en aquella època, continuo creient, que el sexe a les pelis hauria de ser tan natural com els riures, la violència, la política o qualsevol altra faceta humana que no ens fa por mostrar a la pantalla.



dimarts, 25 de novembre de 2014

I’ll Be Watching You

Avui, 25 de novembre, és el dia internacional contra la violència vers les dones. Trobo trist que en el segle XXI encara estem en la situació que fa necessària una feina de visualització com aquesta. I no parlem de violència tipus ablacions a Àfrica, casaments pactats de nenes a l’Índia o nenes prostitutes a Bangkok. Parlem d’aquí i ara, occident, el primer món, la part del món que decideix qui és civilitzat o què és democràtic i just. La part del món que diu que pegar una dóna està malament, però que permet que milions de dones i homes es sentin a disgust amb el seu cos. Que ens vol fer creure que si ets dona, necessites tenir por i preocupar-te, prendre mesures perquè no et violin o et matin. La part del món on s’emeten programes on familiars d’assassins de nenes i els mateixos assassins, cobren xifres d’escàndol per anar a ser entrevistats.

Intense Watercolor Painting Blood Tears Female Face Feminine Portrait
imatge trobada a drawingforkids.org
El problema dels abusos a les dones en aquest país és ben clar: els homes encara són al capdamunt de qualsevol escala. Cobrem més per la mateixa feina. Trobem feina més fàcilment. I, evidentment, els empresaris encara veuen qualsevol dona de menys de cinquanta com una mare en potència. Si passes dels trenta-i-tants, no tens fills i ets home; vius la vida, si ets dona; se’t covarà l’arròs. Si canvies de parella sovint ets un machote o una golfa. O parlem d’una cosa que agrada a casi tothom, el futbol. Si ets dona i campiona del món potser apareguis a la plana setze o disset d’un diari esportiu. Si ets home, d’un equip mediocre que no guanyi més que un partit de cada tres, la olor dels teus pets sortirà a primera plana... i cobraràs entre un 300% i un 30000% més que la campiona del món. M’invento les dades, però no dec errar massa.

Jo sóc fill dels 80. Vaig néixer l’any 72 així que tots els gran referents de la dècada em són importants. Star Wars, els primers animes (Mazinger Z, La Batalla de los Planetes), Dallas, La Casa de la Pradera. Hi ha milers de pàgines web dedicades a la nostàlgia. Però on ho petàvem molt, aquella dècada, era a la música: “Still Loving You”, que va d’un paio que li fot les banyes a la parenta, però com que encara l’estima espera que el deixi tornar, tot i que no li pot prometre no tornar a posar-se-les ben amunt. “La Mataré” del Loquillo, que va d’un paio que vol apunyalar fins matar la seva dona per gelosia. “Funky Cold Medina” d’en Tone Loc, que ens parla com It’s totlly cool posar-li drogues a les begudes de les noies perquè ens sigui més fàcil fotre’ls un clau. Però la reina absoluta, una de les meves cançons preferides de tots els temps és sens dubte, “Every Breath You Take” dels Police.

"Every Breath You Take" – “Cada respiració que fas”

Every breath you take – Cada respiració que fas
Every move you make – Cada cop que et mous
Every bond you break – Cada lligam que trenques
Every step you take – Cada passa que dones
I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Every single day – Cadascun dels teus dies
Every word you say – Cada paraula que dius
Every game you play – Cada pla que tinguis
Every night you stay – Cada nit que passis
I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Oh can't you see – Oh, no te n’adones
You belong to me? – Que em pertanys?
How my poor heart aches with every step you take.
Com el meu pobre cor pateix amb cada passa que fas.

Every move you make – Cada cop que et mous
Every vow you break – Cada jurament que trenques
Every smile you fake – Cada fals somriure que fas
Every claim you stake – Cada opinió que tens
I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Since you've gone I've been lost without a trace.
Des que vas marxar he estat del tot perdut
I dream at night, I can only see your face.
Somio per les nits i només veig la teva cara.
I look around but it's you I can't replace.
Miro per tot arreu però tu ets l’únic que no puc tenir.
I feel so cold, and I long for your embrace.
Em sento fred i trobo a faltar abraçar-me a tu.
I keep crying baby, baby please...
No paro de plorar nena, nena, sisplau...

Every move you make – Cada cop que et mous
Every vow you break – Cada jurament que trenques
Every smile you fake – Cada somriure fals
Every claim you stake – Cada opinió que tens
I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Every move you make – Cada cop que et mous
Every vow you break – Cada jurament que trenques
Every smile you fake – Cada fals somriure que fas
Every claim you stake – Cada opinió que tens
I'll be watching you. – T’estaré vigilant.

Com que la cantava Sting, que és un tio guapo, romàntic. I com que eren els 80s i aquí no parlava anglès ningú, ens vam pensar que la cançó era molt bonica. I ho és, molt. Però en realitat descriu, perfectament, què sent i què fa un assetjador. No deixa de ser una cançó preciosa. I no deixa de ser una idea poderosa per una cançó. Perquè per desgràcia, el tema d’aquesta cançó de l’any 1983 (31 anys) és completament actual. Hi ha molts homes que encara pensen que la seva parella és de la seva propietat. Aquesta versió que ha fet Chase Holfelder és impressionant. Capta a la perfecció la bellesa de l’original afegint el toc malaltís i obsessiu d’un assetjador.




Ens queda moltíssim per aprendre, per millorar i per democratitzar-nos com a societat. Porto un quart de segle militant com a feminista, fent tot el que puc per poder deixar de ser-ho. M’encantaria que dates com avui, 25 de novembre, o el 8 de març o les desfilades de l’orgull gay deixessin de ser dates de reivindicació, només fossin jornades de celebració sobre les nostres diferències basades en la nostra igualtat. Però si una cançó com “Propietari” de la Trinca, que és de l’any 1977 i feia burla del masclisme i la gelosia, no ha aconseguit passar de moda... No sé. Em fa por que no siguem capaços de fer un mon just i no discriminatori per les nostres filles. Seguirem lluitant i treballant.




dimarts, 18 de novembre de 2014

Loop (punt de vista B)

Hi ha històries que cal explicar, històries que s’expliquen soles i fins i tot històries que és millor no explicar mai.  No sé de quin tipus és la meva. Només una cosa tinc segura. Aquest és el primer i darrer cop que l’explico. La Mort, l’esquelet amb una dalla que parla amb majúscules (Sí. La Mort parla amb majúscules i si no t’ho creus hauries de llegir a Terry Pratchett) m’ha donat una estona per explicar-me.

Fa quatre anys que cada dia faig la mateixa ruta: Fabra i Puig – Palau Reial al matí, Palau Reial – Fabra i Puig a la tarda. Hi ha dies que faig servir l’enllaç de Catalunya i hi ha dies que el d’Espanya. Fins i tot hi ha dies que pel matí vaig per Catalunya i a la tarda per Espanya. Aquest matí he baixat amb la motxilla on duc l’ordinador cap al metro camí de la facultat. No hi havia cap diferència amb qualsevol dels dies anteriors que he fet aquest camí tan habitual per a mi.
Bé, potser si que hi havia una diferència. Dues si ens posem seriosos. Abans de sortir de casa he rebut una trucada de la mestressa del pis on visc anunciant que no em renovava el contracte. I, ja a l’andana de Fabra, comprovant el Facebook he vist que la meva xicota havia canviat el seu estat de ‘en una relació’ a ‘soltera’.
L’andana era molt plena. Feia estona que no arribava cap tren. Noto un cop d’aire a la cara; precursor de l’entrada del tren a l’estació. La gent s’apropa a la vora de l’andana. Sempre em posa una mica neguitós notar que la gent del meu darrera se m’apropa quan el tren entra. No puc evitar pensar que algú pot aprofitar per fotre’m una empenta i simular un suïcidi o un accident.
Estic barrinant com anunciaré a mons pares que la meva xicota m’ha deixat i que necessito tornar a casa seva, quan noto que una mà se’m posa a la columna. Al final, la meva por era encertada: algú em tirarà al metro. Miro avall i veig les vies del tren. Per un moment penso a oferir resistència, però ja ho deia Nietzsche: “Ves amb compte quan miris el Buit, per què el Buit també et mirarà a tu”. Relaxo les cames i deixo que la mà del meu botxí m’empenyi al pas del tren. Giro el cap en direcció al tren que entra i puc apreciar la cara d’ensurt del conductor. És l’expressió de por del conductor la que em fa adonar de la burrada que acabo de fer.

El temps sembla aturar-se. La meva caiguda sembla eterna. Giro el cap i veig al davant una noia molt pàl·lida, amb el cabell i la roba molt negre: és la Mort (Sí. La Mort també és una noia pàl·lida que va de rollo gòtic i si no em creus hauries de llegir a Neil Gaiman). Em pregunta si m’he decidit. Li responc que no sé que he de decidir. Ella pregunta que si m’he suïcidat o m’han assassinat. Li dic que jo mateix no ho sé, però que tampoc deu tenir molta importància. Ella diu que té molta importància. Li demano que quina opció creu ella que és millor. Em diu que ella no és qui per ficar-se en mig del meu dilema, però que m’hauria d’espavilar. No em queda massa temps.

Giro de nou el cap i veig les vies molt més a prop. El tren ja el tinc a tocar. Penso i penso a tota velocitat però no puc decidir-me. A l’andana, la noia em mira encuriosida. Li confesso que no em puc decidir. Ella fa cara de no agradar-li la meva resposta i em diu que hauré de quedar-me atrapat, entre móns, en la forma d’un fantasma. Li demano que si sap que hauré de fer i ella respon que m’afartaré de fer el trajecte Fabra i Puig – Palau Reial. Llavors el temps es torna a posar en marxa i em moro.

Estic a l’andana al costat de la noia que és la Mort. També estic sota el tren. La noia m’agafa la mà; té la pell molt freda. M’agradaria dir quelcom important, unes darreres paraules impactants. Però me n’adono que ella ja deu haver sentit totes les darreres paraules possibles. Així que li demano d’explicar la meva història. Quan acabo, m’estreny la mà i em diu que tanqui els ulls. M’assegura que quan els obri ja seré un fantasma.

Obro els ulls.

Gotcha #VidaDeFerroviari
instagram @polsedierta



dilluns, 17 de novembre de 2014

Loop (punt de vista A)

Obro els ulls amb l’ensurt que em provoca el xiulet que anuncia que les portes del metro es tanquen.  No recordo haver sortit de casa; molt menys haver agafat el metro. Desorientat miro per la finestra i veig que acabem de sortir de l’estació de Fabra i Puig.
Estic de peu agafat a la barra que hi ha enmig del vagó. Penjada a l’espatlla duc la cartera amb el portàtil. Així que suposo que vaig cap a la biblioteca.  Provo de mirar l’hora i veig que m’he deixat el rellotge.

Com cada matí, el vagó va força ple. Miro les cares de les persones i veig molta gent dormint. O escoltant música amb els ulls closos. Jo mateix tinc una sensació com d’estupor. Ens acostem a Arc de Triomf. Decideixo que avui faré servir l’enllaç de Catalunya enlloc del d’Espanya: a veure si trobo seient a la línia 3.
Les portes s’obren i la gent comença a baixar. Tant bon punt m’acosto per fer el mateix, la gent comença a entrar i, abans no pugui reaccionar, el conductor del metro fa sonar el xiulet i tanca les portes. No entenc massa que és el que ha passat. Ha baixat gent que tenia al meu darrera i, fins i tot, una noia amb cadira de rodes ha tingut temps de fer-ho. Jo no. No li dono massa importància, només quatre parades i arribem a Espanya.

Novament obro els ulls per l’ensurt del ‘pip, pip, pip, pip’ de l’avís de tancament de portes i, atabalat, me n’adono que sóc a la línia 3, a Plaça del Centre. Pel que sembla he fet l’enllaç i el tren ha passat per dues... no, per tres estacions. No se que em passa. Començo a pensar que potser estic dormint a casa i que tot això és només un malson.
El tren entra a l’estació de Palau Reial. M’apropo a la porta per baixar. No puc. La gent passa pel meu costat, evitant tocar-me, baixant i pujant del tren. Jo no em moc. Ningú em diu que m’aparti, ningú m’empeny. És com si jo no hi fos. Quan les portes es tanquen, tanco els ulls i deixo anar un gemec mentre el conductor posa el tren en marxa.

En obrir els ulls veig que l’estació de la que sortim és Fabra i Puig. Provo de baixar a Sagrera: no puc. Provo de baixar a Navas: no puc. Provo de cridar i parlar amb algú. Passa com amb les portes del metro, quelcom, dins meu, m’impedeix interaccionar amb la resta dels passatgers. Provo de baixar a Catalunya: no puc. Obro els ulls i sóc a línia 3, a Plaça del Centre. De debò espero que això només sigui un malson. Quan el tren arriba a Palau Reial no provo de baixar. Clavo la vista en el cartell verd amb lletres blanques on diu el nom de l’estació.  Les portes es tanquen i m’amaguen el cartell un breu instant.  Quan torno a veure el cartell, és vermell. I les lletres blanques diuen Fabra i Puig.

Vull despertar, però no sé si dormo. 

divendres, 24 d’octubre de 2014

Entrevista amb Joan López Rovira, autor d’Entreterres.

Pol Sedierta (PS): Bon dia a tothom. Sóc en Pol Sedierta, responsable d’aquest bloc. Potser em coneguin d’altres xarxes de comunicació com Twitter (@PolSedierta), Facebook (Pol Sedierta) o Instagram (@PolSedierta).
Però bé. Avui no som aquí per parlar de mi (quina pèrdua d’ample de banda més tonta, no?) si no amb en Joan López Rovira, autor de l’aclamada (Ui Sí) recopilació de relats “entreterres”, descarregada més de set-centes vegades. (Ya ves tú!).

portada entreterres
descarregar ebook en format .epub
descarregar ebook en format .mobi
comprar en paper o descarregar PDF imprimible
Joan López Rovira (JLR): Hola. Moltes gràcies per convidar-me.
PS: Home, tant com convidar-te. M’has amenaç...UI JODER PERÒ PERQUÈ EM FOTS UNA COÇA?
JLR: No sé de que parles. Yo he venido aquí a hablar de mi libro. Perdó, que dic que he vingut a parlar del meu llibre.
PS: Quin llibre? Si encara no l’has acabat!
JLR: Però em queda poquet, tres capítols i un petit epíleg. Unes onze mil paraules i ja està. Si tot va bé espero tenir-lo escrit aquest mes de Novembre. Ja maquetar i corregir ho deixo per Nadal i per reis, pam, novel·la acabada.
PS: I com es titularà aquest portent de les lletres que estàs parint?
JLR: De moment no hi ha títol definitiu. Però la cosa està entre “L’Anna i l’anell” i “L’Anna i el desig”.
PS: cof cof pretensiós cof cof. Perdó, el constipat em fa tossir. I pel que sembla serà una novel·la eròtica. Perquè?
JLR: Doncs, no sé ben bé perquè. Que escriure sobre sexe se’m dona millor que d’altres gèneres que m’agraden més m’ho ha dit força gent. Però sempre m’havia resistit a fer un treball específicament eròtic. A entreterres hi ha dos relats picants. Potser hi té a veure el fet que els únics premis que he guanyat mai per escriure hagin vingut, precisament, d’aquests dos relats.
PS: A mi em dona la sensació que en el fons vols aprofitar-te del fet que 50 sombras està de moda i veure si així en vens alguna més, no?
JLR: No he llegit aquesta novel·la, per comentaris que n’ha fet gent, bastant immersa en el tema sado-maso i gent bastant experta en el tema literari. No crec que la llegeixi. I no, no és la meva intenció provar de ser més comercial, perquè tinc clar que no em guanyaré la vida amb les lletres. Fins i tot puc garantir-te, que la meva novel·la és bastant anticomercial.
PS: Una novel·la eròtica anticomercial? Què proves de dir? Que a la teva novel·la no folla ningú?
JLR: Tot el contrari. Puc garantir que a cada capítol hi ha almenys una escena de sexe explícitament descrita. Amb pels, senyals, fluids i tota la pesca. Però a diferència de moltes novel·les d’aquest gènere on el sexe té a veure ben poc amb l’argument, aquí n’és el tema central. L’Anna fa un viatge clàssic d’auto descobriment i el sexe és l’eix central de la seva recerca.
PS: Però el sexe acostuma a ser el tema central de TOTES les novel·les eròtiques, no?
JLR: Sorprenentment no. I això és part del que m’ha fet resistir-me sempre a escriure, obertament, erotisme. Si de la teva novel·la pots treure les escenes de sexe i la història no canvia gens, no has escrit una novel·la eròtica. Per culpa de moltes bajanades que hem llegit o vist en pelis, sobretot dels USA, les escenes sexuals s’han banalitzat fins a extrems estúpids. Polvos en mig d’una persecució, tensió sexual entre els protes en mig d’un tiroteig. Llegeixes informes forenses sobre psicòpates assassins que cobreixen d’esperma les seves víctimes i, tot i que sovint ens mostren amb tots els detalls possibles com esquartera a la seva víctima, ens retallen la part en la qual es masturba sobre el cadàver. És un realisme hipòcrita provocat pel tabú sobre el sexe que impera a totes les arts.
PS: Podrem veure algú masturbant-se sobre un cadàver a la teva novel·la?
JLR: En aquesta no. Però potser en una possible continuació sí. Tot i que ja no seria segurament una novel·la eròtica.
PS: Ara m’he perdut.
JLR: Sí escric una continuació amb aquests personatges i cal que aparegui un psicòpata que es masturbi sobre les seves víctimes, segurament buscaria escriure un Thriller. Podria decidir descriure amb detall les escenes de sexe, però continuaria sent un thriller, no una novel·la eròtica.
PS: Vols dir que no ets una mica snob i no vols reconèixer que estàs escrivint material per fer-se palles?
JLR: No tinc cap inconvenient amb reconèixer que la meva novel·la pot ser un material masturbatori de primera. I, fins i tot, m’afalagaria que qui la llegís m’ho fes saber: “Ei, li vaig llegir una escena de la teva novel·la en veu alta a la meva dona i vam fotre un polvasso a la teva salut” seria una crítica ben bona. Però la part que més m’està costant escriure és la part on ningú folla. L’Anna fa un viatge interior ple de sotracs, i és quan no està tenint sexe que es veu aquest viatge. Les escenes de sexe vindrien a ser les fites quilomètriques que marquen el camí del seu viatge.
PS: És la primera vegada que escrius una novel·la?
JLR: És la primera que ho faig amb mètode, planificació i dedicació absoluta. Vaig escriure un relat llarg estil “Senyor dels anells” regal per mon germà fa anys. I una novel·la infantiloide sobre rock, màfies i venjança que possiblement refaci algun dia si tinc temps i ganes. Aquesta novel·la és el meu primer intent seriós de fer una història llarga amb un format més formal.
PS: Què faràs amb la novel·la quan la tinguis acabada? Portar-la a editorials?
JLR: No. En part m’encantaria que alguna editorial em comprés la novel·la i alliberar-me de bona part del merder que significa publicar. Però no tinc ni el temps, ni les ganes, ni els diners per moure el text per editorials, que segurament tampoc l’acceptarien.
PS: Si no té la compren potser és perquè no és prou bona o no està ben escrita, no creus?
JLR: Possiblement. Però el filtre que realment vull passar és el dels lectors. La meva intenció és que el màxim nombre de gent pugui llegir la novel·la gratis i fer molt fàcil que qui la vulgui pagar, trobi maneres de fer-me arribar el seu suport. Vull posar a prova el que l’Amanda Palmer anomena “l’art de demanar” i veure si puc aconseguir editar un llibre acceptablement bo gràcies a la col·laboració de la gent. I si no pot ser, doncs no pot ser. Però amb entreterres he rebut molts missatges encoratjadors de gent que volia llegir més coses meves. Potser entre tots, podem donar-me les eines per poder fer-me un espai on anar escrivint i publicant les meves coses.


PS: Però escriure és virtualment gratis. No em crec que siguis tant ploramiques.
JLR: En aquesta vida no hi ha res gratis. Escriure demana temps, sobretot. I, com tan s’esforcen en ensenyar-nos els empresaris i poderosos del món, el temps és or. És molt difícil trobar el temps per escriure: tinc tres fills, uns horaris bastant dolents. Vaig publicar Entreterres a una web d’impressió per demanda, cosa que evidentment no genera tants costos com imprimir una tirada i provar de vendre-la, però casi ningú paga deu euros pel llibre d’un desconegut, encara que l’hagi llegit gratis i li hagi agradat. I gairebé segur que no el comprarà, si l’ha llegit gratis, encara que li hagi agradat. Així que les còpies en paper que he venut no m’han generat cap ingrés i sí alguna despesa, correus no patrocina la meva novel·la i enviar-la em costava diners.
PS: i doncs, que faràs?
JLR: Primer, acabar la novel·la. Segon, deixar-la llegir a dos o tres persones de confiança que em critiquin, em deixin els ànims per terra i m’indiquin si puc provar de ensenyar-la pel món sense que la meva família hagi de passar vergonya. Tercer, organitzar un micro-mecenatge per provar de recaptar prou fons per maquetar, editar i registrar la novel·la perquè esdevingui un llibre que es pugui vendre en qualsevol format i botiga. Això té uns costos que jo no em puc permetre. Però amb una mica de sort i voluntat d’un bon grup de gent, tinc pensades unes recompenses que poden ser molt atractives. Si no tira endavant, la posaré a descarregar gratis a la meva web, posar-se un botó de donacions i, em pensaré seriosament, si perdre tantes hores de son val la pena.
PS: Ja t’ho dic jo: NO.
JLR: M’estimo més provar-ho i fracassar que no fer-ho i no saber fins on puc arribar.
PS: En l’hipotètic cas que tot anés com cal. Quins són els teus plans de futur.
JLR: Continuar escrivint. Tinc dos llibres infantils que voldria veure acabats abans que els meus fill no els puguin aprofitar. Una thriller de ciència ficció que tinc mig embastat i acabar una novel·la fantàstica que es titula “Els Bàrbars” i que ja té quatre capítols escrits.
PS: Doncs molta sort. Cof cof et farà falta cof cof. Maleït constipat.
JLR: Gràcies per convidar-me al teu bloc. I cuida’t el constipat cof cof malparit cof cof.

dissabte, 21 de juny de 2014

Sóc Sexista, Racista i Homòfob

Plató explicava en el seu famós ‘Mite de la Caverna’ que la nostra realitat no és més que ombres reflectides a la paret. La filosofia ha avançat molt en el segles que han passat des dels temps del pensador grec. Però en una cosa coincideixen gairebé tots els filòsofs: la realitat acaba filtrada per les nostres experiències i pels nostres coneixements.
Podem afegir a la descripció de la nostra personalitat coses que pesen molt: el lloc de naixença, la classe social, el moment històric en que vivim, el sexe, el color de la pell i centenars d’altres detalls. No és el mateix ser un noi de 15 anys a la Lleida de l’any 1962, que ser una noia de 18 anys a una favela de Rio de Janeiro l’any passat.
Així que havent nascut a Barcelona, a principis dels setanta del segle XX, en una família obrera, de pare andalús i mare catalana i batejat com a catòlic en una Espanya Franquista; termes com ‘La Mujer, mujer’, ‘Mira un negrito’ o ‘Maricón el último’ les tinc ben sentides i memoritzades.
I es què, vaig perdre moltes virginitats culturals de manera tardana. La primera persona no blanca que vaig veure: En Mike Davis, un pivot del Barça de bàsquet passejant per les Rambles. La primera persona inconfusiblement d’una religió no catòlica: Un Sikh en el viatge de final de curs a London a vuitè d’EGB. La primera persona que va declarar-se obertament homosexual en la meva presència: Bé, va ser una noia que va explicar-me que era bisexual una estona abans  d’endur-se’m la virginitat.

Tyrion Approves
Uau, una primera vegada intensa, eh?
Oh sí, Tyrion, bastant intensa!
Podria donar molts més exemples. Però en realitat ja ha quedat clar que sóc producte del meu entorn, la meva educació i dels temps que m’han tocat viure. Això és, que vaig créixer en un món on ser homosexual no era normal, on les dones es dedicaven a la família i no treballaven i on els negres, eren uns tios que anaven per la platja venen ulleres de sol i pulseretes.
-Sóc Sexista perquè, tot i què defenso la plena igualtat d’homes i dones i no estic d’acord amb cap mena d’explotació, ni sexual, ni laboral vers les dones, de tant en tant, veure una bona escena lèsbica a algun portal d’internet em ve de gust. Perquè no suporto com la societat en que vivim marca les dones com a responsables últimes de la criança dels fills i ens deixa apart als homes que si volem viure plenament la nostra paternitat, però al final per comoditat i poques ganes de discutir, accepto que la pediatra li faci totes les preguntes a la mami.
-Sóc Racista perquè, encara que sóc conscient que fa dècades que els immigrants d’altres països han anat venint aquí, encara somric i em sorprenc quan algú amb faccions orientals o la pell negra parla català com si fos nascut aquí; segurament perquè HA NASCUT aquí. Perquè quan algú fa servir estereotips racistes: moros bruts, gitanos lladres, xinos… al final dic que sí amb el cap i passo de discutir-me.
-Sóc homòfob perquè, encara que crec que tothom ha de ser reconegut pel sexe AL QUAL ESCULLI PERTÀNYER, no aconsegueixo connectar amb la profunda sensació d’alienació d’alguna gent en mirar-se al mirall i veure a un desconegut de sexe contrari al propi.
Queda clar, doncs, que sóc una persona amb prejudicis i mancances. Exactament igual com tots i cadasqun dels humans que viuen al planeta.
Amb els prejudicis es poden fer 3 coses:
-Acceptar-los com a norma vital i repartir tant d’odi com es pugui entre els grups de gent que pertanyin als col·lectius de gent que et provoquen incomoditat. Segurament buscant excuses pel teu comportament en els prejudicis que mostri la gent d’aquests col·lectius.
En Putin no acaba de veure!
No ho acabo de veure això, tovarich!
Vinga Putin, no em siguis Putilla!
-Negar-los i fer perdre tot el significat a la conjunció ‘però’ quan diguis coses com: “Jo no sóc racista PERÒ els moros tal i qual, els negres patatim, patatam” o “Jo no sóc homòfob PERÒ si el meu fill fos marica faria el possible per ‘curar-lo’”
1 conj. [LC] Marca l’oposició entre les dues proposicions o membres que lliga, essent allò que es diu en la segona una restricció, una cosa contrària, etc., a la que ha estat expressada en la primera.
El diccionari de l'IEC ho explica millor que jo:
conj. [LC] Marca l’oposició entre les dues proposicions o membres que lliga, essent allò que es diu en la segona una restricció, una cosa contrària, etc., a la que ha estat expressada en la primera.
-Saber que hi són i lluitar contra ells. Perquè que siguis racista, sexista, homòfob, misogin, misàndrica, catòlic, jueu, prosoviètic… no vol dir que no puguis lluitar per la única cosa per la qual realment val la pena lluitar: la llibertat de tothom per viure una vida plena i feliç, sigui quina sigui la seva condició.


Aquests són els meus prejudicis. Quins són els teus?

dilluns, 16 de juny de 2014

7 motius per comprar Orgullo y Satisfacción

Evidentment hi haurà més o menys motius per comprar un còmic. I, per desgràcia, els motius més importants per comprar cultura haurien de ser... doncs això: culturals. Però després de la meva declaració d’intencions del darrer post: no compraré El Jueves fins que RBA no canviï la seva forma feixista d’operar, crec just explicar perquè SÍ compraré i recolzaré cegament la publicació de “Orgullo y Satisfacción”, el còmic que han perpetrat els exiliats de El Jueves. Us donaré 7 dels meus motius:

PRIMER MOTIU
La llista d’autors és impressionant:
Ágreda, Albert Monteys, Asier y Javier, Bernardo Vergara, Guillermo, Isaac Rosa, Iu Forn, Lalo Kubala, Luis Bustos, Malagón, Manel Fontdevila, Manuel Bartual, Mel, Paco Alcázar, Paco Sordo, Pepe Colubi i Triz.
N’hi ha que m’agraden més, n’hi ha que m’agraden menys, però tots són gent que he gaudit en algun moment de la meva vida com a Juevero.

SEGON MOTIU
És una producció de ¡Caramba!. Per a mi, una de les millors, si no la millor, editorial de còmics que hi ha ara al territori espanyol.  Propostes arriscades. Edicions molt cuidades. I tot de la mà d’en Manuel Bartual, una de les persones més interessants que hi ha ara mateix creant i ajudant a crear art i cultura.

imatge extreta de la web de ¡CARAMBA!
Passeu per la seva web i veureu ambrosia feta còmic!
TERCER MOTIU
Igual que vull que RBA s’enfonsi en la més pudenta de les misèries, vull que El Jueves reneixi de les seves cendres. Això s’aconseguirà si queda clar que els qui van marxar tenien motius. Que cal ser punyent i forçar la mà de debò i no només viure de glòries passades. El poc que he vist del còmic que compraré dimecres, em deixa clar que serà tota una lliçó de mala llet i paraules clares. La monarquia ens toca els ous? Nosaltres li tocarem els ous a la monarquia. Si Orgullo y Satisfacción té un èxit aclaparador, serà una bona puntada de peu a ‘las joyas de la corona’ de més d’un fatxa.

QUART MOTIU
No vull que en Felipe Uve Palito sigui rei. No vull que ningú sigui rei. Els únics reis que m’agraden són els de les novel·les de ficció. I, si heu llegit o vist ‘Game of Thrones’, els reis tenen una esperança de vida ben curta i unes expectatives de morir de vell, ben minses. Ja vam estar 40 anys sota la bota d’un cigronet gallec, 40 anys sota la d’una papada adultera. Potser que ara ja ens deixem de caps d’estat medievals que estan molt ben preparats però que en veure’s arraconats i sense arguments, et salten amb un “Ya hash tenido tu momengto de gloria”. Necessitem abanderats per la nova república i aquest còmic pot ser un bon manifest.

CINQUÈ MOTIU
Un dels arguments dels que no han marxat de El Jueves ha estat protegir els llocs de treball dels que no són autors, ni mediàtics. Els que han marxat també tenien una seguretat laboral que no veien perillar. Jo sóc un simple consumidor i, normalment, no puc tenir massa en compte quins llocs de treball protegeixo amb les meves compres. Més enllà de no gastar diners amb marques o empreses que emprin nens, esclaus o tinguin unes condicions de treball inhumanes, no puc triar massa. Amb pena i frustració vaig decidir deixar de comprar una revista amb la qual tenia una cita setmanal des de feia un quart de segle. Si ara pagant 1,50€ puc ajudar a un grup de gent que ha decidit sacrificar una feina estable pels seus... i pels meus principis, ho penso fer.

SISÈ MOTIU
 Ja ho he dit abans, però ho repeteixo: 1,50€. És el que em costaria el cafè amb llet que no em prendré dimecres per comprar aquest còmic.

Orgullo y Satisfacción
Si trobes més entreteniment per 1,50€, et convido a un cafè... NO!
SETÈ MOTIU
El darrer motiu és el que hauria de ser el més important. I potser, desprès de tot el que ha passat encara ho és. M’agrada llegir còmics. I aquest té pinta de ser un dels millors que es publicaran properament.

Aquests són alguns dels meus motius. Quins són els teus?

PostEdit: Ja l'he comprat. Ja l'he llegit. ÉS UNA PASSADA. Aneu i compreu-lo JA!

No penso fer de moderador

Si voleu discutir quelcom sobre un post publicat aquí, fàcil: Busqueu-me a Tuiter o Facebook i allà us atendré.
Les opcions per poder fer BLOCK allà són molt més útils!