dijous, 7 de maig de 2015

Vampire Lover (relat basat en la cançó del grup musical BUCLE)

Tot i veure el policia a través del vidre de la porta, el soroll que va fer el pany en obrir-se va provocar-me un calfred. Vaig treure la tapa del cafè que m’oferia el mosso i vaig provar de posar-hi el contingut de dos sobres de sucre. Les mans em tremolaven tant que la taula en va quedar coberta. El policia que no portava uniforme va oferir-me un altre sucre i vaig esforçar-me a fer-lo caure tot dins del got de paper. Vaig provar, sabent que era missió impossible, de dissoldre el sucre remenant amb el petit pal de fusta que em van donar. Ningú va dir res mentre m’empassava el beuratge d’un glop. Cafè fred i sucre sense desfer em van omplir la boca. Amb un nou ensurt, la porta va obrir-se i vaig veure aparèixer un altre policia. Duia una americana que no lligava amb els pantalons i una corbata que no lligava amb res. Va seure davant meu. Jo vaig deixar el got sobre la taula i vaig començar a recollir el sucre que hi havia caigut. El policia d’uniforme va marxar. Vam quedar-nos sols a la sala d’interrogatoris. Els dos policies de civil a una banda de la taula i jo a l’altra. Van demanar-me que els tornés a explicar els fets. Jo els vaig dir que no entenia perquè els ho havia d’explicar per quarta vegada. El de la corbata horrible va dir-me que només volien estar segurs que no em deixava cap detall important. Vaig sospirar i vaig tancar els ulls. Després d’uns segons vaig començar a parlar mentre veia, reflectit a l’interior de les meves parpelles, el micròfon tacat de sang de la cantant.

Anar a un concert no entrava en els meus plans per a la nit. Pensava que aniríem al cinema i a prendre una o dues o tres copes després. Però al meu amic i company de feina, li havien regalat dues entrades per un concert. No és que fossin unes entrades cares, ni res d’això. De fet eren per un grup del qual no n’havia escoltat res de res fins que el meu col·lega me’n va parlar. Si vam acabar anant, va ser perquè en Manel deia que les noies de comptabilitat li havien garantit que s’hi passarien. Jo no porto gaire temps vivint aquí. Fa dos mesos del meu trasllat i encara no he fet moltes coneixences. En Manel més o menys que em té... em tenia adoptat. El què passa és que ell mateix anava una mica perdut també; no tenia gaires amics. Vam aturar-nos a fer un mos de camí a la sala de concerts i per això vam entrar que ja havien començat. Sonaven força bé, molt fort, però no estridents. Eren quatre nois als instruments: bateria, baix i dos guitarres i una noia cantant. Tota la banda era dalt d’una tarima no gaire alta, un pam o així, al fons d’una sala rectangular. Em va sorprendre que sonessin tan bé. El local no semblava preparat per oferir un so tan bo. Li estava comentant això al meu amic quan una cançó va acabar i va començar la següent. Encara no havíem escoltat la veu de la noia. Tan bon punt va deixar anar les primeres paraules, el públic, nosaltres inclosos, va quedar-se callat. Tenia una veu preciosa. I la sabia fer anar a la perfecció. Però no era tant la qualitat de la seva veu com la màgia que desprenia. Donava la sensació que no l'escoltàvem a través dels altaveus. Semblava que la teníem al costat, xiuxiuejant-nos a cau d’orella els versos. Quan deixava de cantar et senties una mica desorientat, com quan et despertes d’una migdiada massa llarga i et sorprens que no sigui el matí següent. Una part de mi volia marxar del local. Tenia por i no sabia el motiu. Els altres músics van començar a sonar massa bé. Els guitarristes van fer un solo magnífic, com si estiguessin fent un duel, però tot i les guitarres que feien servir, jo escoltava el lament i les distorsions d’uns violins. El del baix, dempeus a un racó de l’escenari, va començar a sonar estrany com si els dits no li responguessin correctament i vaig fixar-me que tenia les ungles molt llargues, com urpes que sortien del final de la camisa. Però ningú semblava adonar-se’n. Li vaig dir al Manel que havíem de marxar, que alguna cosa no anava bé, però ell em va respondre que no pensava moure’s d’allà fins que acabés el concert. La noia va anunciar que cantarien la darrera cançó, un tema titulat ‘Vampire Lover’, però que si ho demanàvem cridant prou fort, tenien preparada alguna sorpresa més. Tots ens vam quedar amb la mirada posada en la cantant. Quan la seva veu va començar a sonar, els llums van començar a fluctuar, provocant una mena d’efecte estroboscòpic. Tothom va començar a ballar, alguns amb cara de sorpresos, com si no entenguessin d’on els venien les ganes. En Manel tenia la mirada fixa en la cantant. Va ser ell qui va dir-me, amb veu estranyada, que li semblava difícil de creure els efectes especials que feien servir. La roba de la cantant canviava a cada cop de llum. En un flash la veiem amb la samarreta i malles negres que li havíem vist tot el concert i en el següent els seus pits volien escapar-se de l’escot empesos pel cosset d’un vestit llistat de faldilla inflada. La resta de músics també anaven canviant de vestuari, samarretes per casaques, sabatilles esportives per botes de canya alta. Excepte el noi de la bateria, ell duia la mateixa samarreta amb un llop pintat al pit tota l’estona. Va acabar la cançó i tots llums es van encendre. Els músics van deixar els instruments, el bateria va sortir de darrere del seu set. Van prendre’s tots de les mans i van saludar com si acabessin de representar una obra de teatre. Ningú aplaudia. Però ningú es movia del lloc tampoc. El bateria va deixar-se anar i va baixar de la tarima. Va caminar a poc a poc entre el públic i vaig adonar-me que semblava com si estigués creixent davant nostre. Guanyava massa muscular a cada passa i el cabell que fins aquell moment havia dut ben curt, li creixia fins a tocar-li les espatlles. Vaig fer un esforç titànic i vaig aconseguir fer un parell de passes cap enrere fins a arribar a l’interior de l’espai de la barra. La cambrera estava quieta, amb un got a la mà del que vessava la ginebra que anava abocant de l’ampolla mentre observava bocabadada el caminar lent del bateria. Quan el músic va arribar a la porta, va aixecar un braç que mesurava un pam més del que hauria de mesurar un braç humà normal i va abaixar la persiana del local. Quan es va tombar, la seva cara s’havia transformat. Clapes de pèl li cobrien el rostre i la boca se li havia deformat empesa per uns enormes dents i ollals. Va obrir-la i va deixar anar un udol horrible, primari. Allò va semblar despertar tothom del trànsit. La gent va tombar-se cap a l’escenari buscant com allunyar-se de l’home llop. Però ningú va recórrer més de dues passes. A l’escenari, la resta de la banda només mirava cap a nosaltres. Però els seus ulls eren tan brillants que semblava que desprenien llum pròpia. La cantant estava dempeus darrere del micro. Va posar-se les mans a les cuixes i a poc a poc va anar pujant-les pel seu cos fins a cobrir-se els pits mentre deixava anar un sospir lent que es podia escoltar amplificat pels altaveus. Vaig notar com una erecció em començava a tibar dels pantalons. La cambrera va començar a gemegar i vaig veure com deixava caure l’ampolla i el got i aguantant-se amb una mà a la barra es tapava els pits, com si cregués que anava nua. Pocs van resistir sense tocar-se o tocar a la persona que tenien més a la vora. Els guitarristes van baixar de la tarima i van apropar-se al grup que s’havia acumulat davant de l’escenari. Desenes de mans van aixecar-se per tocar-los, unes acaronant el pit i l’esquena dels músics, altres provant de descordar-los els botons. El baixista s’ho mirava des de l’escenari amb un somriure que era massa ample per la seva cara i mostrava moltes més dents de les que eren normals, tenia somriure de tauró. De fet, els ulls se li havien desplaçat cap a les temples donant a la seva cara aspecte de peix. La cantant va deixar anar un gemec amb la boca molt a prop del micròfon que tots vam sentir i que ens va fer mirar-la. Va allargar el gemec uns segons més abans de parlar. Va dir-nos que la sorpresa que ens tenien preparada estava a punt de començar, però que si la volíem, havíem de cridar. En aquell moment l’home llop va tornar a udolar i llençant-se endavant va clavar les dents a l’espatlla de la noia que tenia més a la vora. Va estirar el cap enrere i va arrencar el braç sencer. La mà encara es movia quan el bateria va escopir el braç. Tothom va començar a cridar alhora, uns demanant auxili i d’altres de dolor i pànic. Els guitarristes van començar a mossegar a tort i a dret, arrencant carn i cartílag dels colls de les seves víctimes. L’home tauró va saltar sobre un noi i va tancar les seves enormes mandíbules sobre la seva cara, arrencant-li sencera i empassant-se-la d’un sol cop. La cantant s’ho mirava des de dalt de la tarima. Cada cop que algú provava de pujar, escapant dels monstres, ella l’empenyia de nou cap a la pila de cossos que els seus companys estaven devorant. Una noia va apropar-se a ella amb les mans juntes, suplicant i va caure de genolls, com si pregués. La noia va baixar lentament i va prendre-la de les mans i la va fer aixecar. Va mirar-la fixament als ulls i vaig poder veure com l’expressió de la suplicant es calmava. Va apartar-se el cabell de la cara i va oferir-li el coll nu a la cantant. Vaig veure com li creixien els ollals abans de clavar-los al seu coll. Amb tots els crits que feia la gent que moria al meu voltant i encara vaig poder escoltar el soroll de succió que feia la cantant mentre dessagnava la seva víctima en un petó llarguíssim. Vaig recórrer la part de dins de la barra, buscant alguna cosa amb la qual defensar-me. Els peus de la cambrera van fer-me caure a terra, estabornit, quan l’home llop va clavar-li les urpes a cada banda del coll i va estirar-la per sobre el taulell. Estava provant d’aixecar-me quan el cadàver de la noia em va caure a sobre després de rebentar les baldes d’ampolles que hi havia davant el mirall que guarnia la barra. La sang que brollava de la mossegada que li havia arrencat mig maxil·lar va tenyir-me la samarreta, els braços i la cara de vermell. Vaig veure aparèixer en Manel. Va cridar el meu nom però en veure reflectit al mirall que un dels guitarristes s’acostava a ell, va tombar-se prenent el ganivet de tallar llimones. Va clavar-li al vampir al ventre. El vampir va prendre la mà d’en Manel que encara premia el ganivet a la ferida i va estirar amb força. El cap d’en Manel va rebotar a la paret. El vampir va empènyer la mà del meu amic i va obligar-lo a enfonsar el ganivet en el seu propi ventre. Llavors va posar les mans al voltant del seu coll i va prémer fins que el cap se li va separar del cos. El crani va rodolar cap a mi fins a aturar-se mirant-me amb una expressió buida de vida. El vampir va prendre el cos sense testa del meu amic i va llençar-lo per sobre la barra, arrencant els fluorescents. Les despulles van caure sobre meu i sobre el cadàver que em cobria. Em va semblar que les llums s’apagaven però en realitat vaig entendre, agraït, que m’estava quedant inconscient. No sé quanta estona va passar fins que vaig notar unes mans que em tocaven i vaig obrir els ulls pensant que veuria la carra horrible de l’home tauró, o la bellesa mortal de la cantant, però era un infermer que en trobar-me a mi va cridar dient que n’hi havia un de viu.

Vaig callar un moment abans de dir que la resta ja la sabien doncs eren allà quan vaig despertar. El got de paper del cafè estava rebregat entre les meves mans. Vam quedar-nos tots callats una bona estona. El poli de la corbata impossible em mirava sense dissimular que li semblava tot plegat una història de por sense cap fonament. L’altre es mirava les mans respirant molt lentament. Van tornar a demanar-me que els expliqués tot des del començament i vaig contestar que no. Van fer-me preguntes però els vaig dir que ja n’estava fins als collons, que em fessin arribar un psicòleg, un capellà o un advocat m’era igual, però que n’estava tip que em tractessin com un sospitós quan, en realitat, era una víctima més. Després de mirar-me una bona estona, van parlar en veu baixa entre ells, van aixecar-se i van marxar deixant-me sol. Vaig rebregar una mica més el got. No creia que pogués però vaig provar de dormir. Vaig deixar anar les cames sota la taula, vaig recolzar el cap amb els braços fent coixí i vaig tancar els ulls.

Van passar hores o minuts, impossible saber-ho, però el soroll de la porta en obrir-se va tornar a espantar-me i vaig seure amb l’esquena dreta. Un mosso d’uniforme em va dir que l’acompanyés. De camí al pis superior, on es trobava l’entrada, em va dir que la investigació continuaria i que no marxés de la ciutat sense avisar, que tenien les meves dades i, possiblement, el jutge voldria escoltar de primera mà la declaració de l’únic supervivent a una carnisseria que havia deixat desenes de cadàvers. Va demanar-me si volia un taxi o trucar algú perquè em vingués a buscar i vaig dir que no amb el cap. Vaig passar unes portes, vaig signar uns rebuts, vaig rebre una bossa amb les meves coses, tot excepte la samarreta coberta de sang que era una prova forense i van deixar-me sortir per la porta davantera. Encara en estat de xoc vaig començar a caminar sota el sol. Era prop del migdia i la claror brillant que m’envoltava va començar a esvair detalls del malson que havia viscut. Vaig pensar en el Manel, dubtant si realment havia vist com el decapitaven davant meu quan un braç va passar-me, amistosament, per sobre les espatlles. Era el bateria, en estat humà novament, sense tants pèls, ni dents esmolades. Duia una samarreta amb un llop pintat, però estava neta de sang i ara que m’hi fixava el llop semblava diferent. Vaig provar de fugir però va deixar anar un gruny baix i salvatge que va deixar-me sense forces per resistir-me. Em va fer caminar ràpidament fins a una furgoneta aparcada a la cantonada mateixa del carrer de la comissaria. Va obrir la porta del darrere i em va empènyer a través d’unes pesades cortines de vellut. Vaig escoltar el cop que va fer la porta en tancar-se i mentre provava d’incorporar-me per provar d’obrir-la, una llum tènue va il·luminar l’habitacle. Vaig tombar el cap i vaig veure la cantant. Duia un vestit d’estiu amb floretes petites de molts colors, anava descalça i se li transparentaven els mugrons. Vaig mirar-la als ulls. Eren enormes, brillants. Vaig deixar de tenir por. De fet, em va semblar absurd haver estat espantat d’ella en qualsevol moment. Em mirava fixament, parlant sense paraules només amb els seus ulls. Vaig entendre que ella m’estimava. Ens estimava a totes i cadascuna de les seves víctimes. Vaig abraçar-la, dient-li fluixet a cau d’orella que tot estava bé, que l’entenia completament. Vaig oferir-li el meu coll. Va fer-me un petó. La punta de la seva llengua va pessigollejar la meva pell. Va mossegar-me i va beure. Un cop satisfeta, em va bressolar en els seus braços i mentre la meva vida s’esvaïa, va cantar-me una cançó.


La Banda al complet
els BUCLE abans de transformar-se
Saps que un grup de música és bo quan surts dels seus concerts amb la creativitat a tope i amb ganes de posar-te a escriure o compondre. El passat Primer de Maig els meus amics del grup BUCLE ens van oferir un concert impressionant a la sala New Underground de Barcelona. Una de les cançons que van tocar és 'Vampire lover' del seu primer disc «Al final del principio» que podeu escoltar en aquest enllaç a l'Spotify o aquest a Youtube. Aquest relat és nascut precisament aquella nit. Si teniu ocasió, no us els perdeu el proper 4 de Juny a la Sala Luz de Gas, no us puc prometre que la cantant us mossegui, però sí que us garanteixo que passareu una bona estona. I qui sap, potser estrenen alguna cançó nova amb lletra d'un vostre servidor.


Ens veiem al Luz de Gas?


No penso fer de moderador

Si voleu discutir quelcom sobre un post publicat aquí, fàcil: Busqueu-me a Tuiter o Facebook i allà us atendré.
Les opcions per poder fer BLOCK allà són molt més útils!