Obro
els ulls amb l’ensurt que em provoca el xiulet que anuncia que les portes del
metro es tanquen. No recordo haver
sortit de casa; molt menys haver agafat el metro. Desorientat miro per la
finestra i veig que acabem de sortir de l’estació de Fabra i Puig.
Estic
de peu agafat a la barra que hi ha enmig del vagó. Penjada a l’espatlla duc la
cartera amb el portàtil. Així que suposo que vaig cap a la biblioteca. Provo de mirar l’hora i veig que m’he deixat
el rellotge.
Com
cada matí, el vagó va força ple. Miro les cares de les persones i veig molta
gent dormint. O escoltant música amb els ulls closos. Jo mateix tinc una
sensació com d’estupor. Ens acostem a Arc de Triomf. Decideixo que avui faré
servir l’enllaç de Catalunya enlloc del d’Espanya: a veure si trobo seient a la
línia 3.
Les
portes s’obren i la gent comença a baixar. Tant bon punt m’acosto per fer el
mateix, la gent comença a entrar i, abans no pugui reaccionar, el conductor del
metro fa sonar el xiulet i tanca les portes. No entenc massa que és el que ha
passat. Ha baixat gent que tenia al meu darrera i, fins i tot, una noia amb
cadira de rodes ha tingut temps de fer-ho. Jo no. No li dono massa importància,
només quatre parades i arribem a Espanya.
Novament
obro els ulls per l’ensurt del ‘pip, pip, pip, pip’ de l’avís de tancament de
portes i, atabalat, me n’adono que sóc a la línia 3, a Plaça del Centre. Pel
que sembla he fet l’enllaç i el tren ha passat per dues... no, per tres
estacions. No se que em passa. Començo a pensar que potser estic dormint a casa
i que tot això és només un malson.
El
tren entra a l’estació de Palau Reial. M’apropo a la porta per baixar. No puc.
La gent passa pel meu costat, evitant tocar-me, baixant i pujant del tren. Jo
no em moc. Ningú em diu que m’aparti, ningú m’empeny. És com si jo no hi fos.
Quan les portes es tanquen, tanco els ulls i deixo anar un gemec mentre el
conductor posa el tren en marxa.
En
obrir els ulls veig que l’estació de la que sortim és Fabra i Puig. Provo de
baixar a Sagrera: no puc. Provo de baixar a Navas: no puc. Provo de cridar i
parlar amb algú. Passa com amb les portes del metro, quelcom, dins meu,
m’impedeix interaccionar amb la resta dels passatgers. Provo de baixar a
Catalunya: no puc. Obro els ulls i sóc a línia 3, a Plaça del Centre. De debò
espero que això només sigui un malson. Quan el tren arriba a Palau Reial no
provo de baixar. Clavo la vista en el cartell verd amb lletres blanques on diu
el nom de l’estació. Les portes es
tanquen i m’amaguen el cartell un breu instant.
Quan torno a veure el cartell, és vermell. I les lletres blanques diuen
Fabra i Puig.
Vull
despertar, però no sé si dormo.
