Sóc Sexista, Racista i Homòfob

Plató explicava en el seu famós ‘Mite de la Caverna’ que la nostra realitat no és més que ombres reflectides a la paret. La filosofia ha avançat molt en el segles que han passat des dels temps del pensador grec. Però en una cosa coincideixen gairebé tots els filòsofs: la realitat acaba filtrada per les nostres experiències i pels nostres coneixements.

Podem afegir a la descripció de la nostra personalitat coses que pesen molt: el lloc de naixença, la classe social, el moment històric en que vivim, el sexe, el color de la pell i centenars d’altres detalls. No és el mateix ser un noi de 15 anys a la Lleida de l’any 1962, que ser una noia de 18 anys a una favela de Rio de Janeiro l’any passat.

Així que havent nascut a Barcelona, a principis dels setanta del segle XX, en una família obrera, de pare andalús i mare catalana i batejat com a catòlic en una Espanya Franquista; termes com ‘La Mujer, mujer’, ‘Mira un negrito’ o ‘Maricón el último’ les tinc ben sentides i memoritzades.

I es què, vaig perdre moltes virginitats culturals de manera tardana. La primera persona no blanca que vaig veure: En Mike Davis, un pivot del Barça de bàsquet passejant per les Rambles. La primera persona inconfusiblement d’una religió no catòlica: Un Sikh en el viatge de final de curs a London a vuitè d’EGB. La primera persona que va declarar-se obertament homosexual en la meva presència: Bé, va ser una noia que va explicar-me que era bisexual una estona abans  d’endur-se’m la virginitat.

Uau, una primera vegada intensa, eh?
Oh sí, Tyrion, bastant intensa!

Podria donar molts més exemples. Però en realitat ja ha quedat clar que sóc producte del meu entorn, la meva educació i dels temps que m’han tocat viure. Això és, que vaig créixer en un món on ser homosexual no era normal, on les dones es dedicaven a la família i no treballaven i on els negres, eren uns tios que anaven per la platja venen ulleres de sol i pulseretes.

-Sóc Sexista perquè, tot i què defenso la plena igualtat d’homes i dones i no estic d’acord amb cap mena d’explotació, ni sexual, ni laboral vers les dones, de tant en tant, veure una bona escena lèsbica a algun portal d’internet em ve de gust. Perquè no suporto com la societat en que vivim marca les dones com a responsables últimes de la criança dels fills i ens deixa apart als homes que si volem viure plenament la nostra paternitat, però al final per comoditat i poques ganes de discutir, accepto que la pediatra li faci totes les preguntes a la mami.

-Sóc Racista perquè, encara que sóc conscient que fa dècades que els immigrants d’altres països han anat venint aquí, encara somric i em sorprenc quan algú amb faccions orientals o la pell negra parla català com si fos nascut aquí; segurament perquè HA NASCUT aquí. Perquè quan algú fa servir estereotips racistes: moros bruts, gitanos lladres, xinos… al final dic que sí amb el cap i passo de discutir-me.

-Sóc homòfob perquè, encara que crec que tothom ha de ser reconegut pel sexe AL QUAL ESCULLI PERTÀNYER, no aconsegueixo connectar amb la profunda sensació d’alienació d’alguna gent en mirar-se al mirall i veure a un desconegut de sexe contrari al propi.

Queda clar, doncs, que sóc una persona amb prejudicis i mancances. Exactament igual com tots i cadasqun dels humans que viuen al planeta.

Amb els prejudicis es poden fer 3 coses:

-Acceptar-los com a norma vital i repartir tant d’odi com es pugui entre els grups de gent que pertanyin als col·lectius de gent que et provoquen incomoditat. Segurament buscant excuses pel teu comportament en els prejudicis que mostri la gent d’aquests col·lectius.

No ho acabo de veure això, tovarich!
Vinga Putin, no em siguis Putilla!

-Negar-los i fer perdre tot el significat a la conjunció ‘però’ quan diguis coses com: “Jo no sóc racista PERÒ els moros tal i qual, els negres patatim, patatam” o “Jo no sóc homòfob PERÒ si el meu fill fos marica faria el possible per ‘curar-lo’”

El diccionari de l'IEC ho explica millor que jo:
1 conj. [LC] Marca l’oposició entre les dues proposicions o membres que lliga, essent allò que es diu en la segona una restricció, una cosa contrària, etc., a la que ha estat expressada en la primera.

-Saber que hi són i lluitar contra ells. Perquè que siguis racista, sexista, homòfob, misogin, misàndrica, catòlic, jueu, prosoviètic… no vol dir que no puguis lluitar per la única cosa per la qual realment val la pena lluitar: la llibertat de tothom per viure una vida plena i feliç, sigui quina sigui la seva condició.

Aquests són els meus prejudicis. Quins són els teus?

7 motius per comprar Orgullo y Satisfacción

Evidentment hi haurà més o menys motius per comprar un còmic. I, per desgràcia, els motius més importants per comprar cultura haurien de ser... doncs això: culturals. Però després de la meva declaració d’intencions del darrer post: no compraré El Jueves fins que RBA no canviï la seva forma feixista d’operar, crec just explicar perquè SÍ compraré i recolzaré cegament la publicació de “Orgullo y Satisfacción”, el còmic que han perpetrat els exiliats de El Jueves. Us donaré 7 dels meus motius:

PRIMER MOTIU

La llista d’autors és impressionant:

Ágreda, Albert Monteys, Asier y Javier, Bernardo Vergara, Guillermo, Isaac Rosa, Iu Forn, Lalo Kubala, Luis Bustos, Malagón, Manel Fontdevila, Manuel Bartual, Mel, Paco Alcázar, Paco Sordo, Pepe Colubi i Triz.

N’hi ha que m’agraden més, n’hi ha que m’agraden menys, però tots són gent que he gaudit en algun moment de la meva vida com a Juevero.

SEGON MOTIU

És una producció de ¡Caramba!. Per a mi, una de les millors, si no la millor, editorial de còmics que hi ha ara al territori espanyol.  Propostes arriscades. Edicions molt cuidades. I tot de la mà d’en Manuel Bartual, una de les persones més interessants que hi ha ara mateix creant i ajudant a crear art i cultura.

Passeu per la seva web i veureu ambrosia feta còmic!

TERCER MOTIU

Igual que vull que RBA s’enfonsi en la més pudenta de les misèries, vull que El Jueves reneixi de les seves cendres. Això s’aconseguirà si queda clar que els qui van marxar tenien motius. Que cal ser punyent i forçar la mà de debò i no només viure de glòries passades. El poc que he vist del còmic que compraré dimecres, em deixa clar que serà tota una lliçó de mala llet i paraules clares. La monarquia ens toca els ous? Nosaltres li tocarem els ous a la monarquia. Si Orgullo y Satisfacción té un èxit aclaparador, serà una bona puntada de peu a ‘las joyas de la corona’ de més d’un fatxa.

QUART MOTIU

No vull que en Felipe Uve Palito sigui rei. No vull que ningú sigui rei. Els únics reis que m’agraden són els de les novel·les de ficció. I, si heu llegit o vist ‘Game of Thrones’, els reis tenen una esperança de vida ben curta i unes expectatives de morir de vell, ben minses. Ja vam estar 40 anys sota la bota d’un cigronet gallec, 40 anys sota la d’una papada adultera. Potser que ara ja ens deixem de caps d’estat medievals que estan molt ben preparats però que en veure’s arraconats i sense arguments, et salten amb un “Ya hash tenido tu momengto de gloria”. Necessitem abanderats per la nova república i aquest còmic pot ser un bon manifest.

CINQUÈ MOTIU

Un dels arguments dels que no han marxat de El Jueves ha estat protegir els llocs de treball dels que no són autors, ni mediàtics. Els que han marxat també tenien una seguretat laboral que no veien perillar. Jo sóc un simple consumidor i, normalment, no puc tenir massa en compte quins llocs de treball protegeixo amb les meves compres. Més enllà de no gastar diners amb marques o empreses que emprin nens, esclaus o tinguin unes condicions de treball inhumanes, no puc triar massa. Amb pena i frustració vaig decidir deixar de comprar una revista amb la qual tenia una cita setmanal des de feia un quart de segle. Si ara pagant 1,50€ puc ajudar a un grup de gent que ha decidit sacrificar una feina estable pels seus... i pels meus principis, ho penso fer.

SISÈ MOTIU

 Ja ho he dit abans, però ho repeteixo: 1,50€. És el que em costaria el cafè amb llet que no em prendré dimecres per comprar aquest còmic.

Si trobes més entreteniment per 1,50€, et convido a un cafè... NO!

SETÈ MOTIU

El darrer motiu és el que hauria de ser el més important. I potser, desprès de tot el que ha passat encara ho és. M’agrada llegir còmics. I aquest té pinta de ser un dels millors que es publicaran properament.

Aquests són alguns dels meus motius. Quins són els teus?

PostEdit: Ja l'he comprat. Ja l'he llegit. ÉS UNA PASSADA. Aneu i compreu-lo JA!

Les meves raons per deixar, de moment, de comprar El Jueves.

Desprès d’una setmana de sentir els arguments dels que han marxat i dels que no, molt respectables tots, he pensat que jo també voldria explicar-me. Ja que RBA no pensa fer-ho, almenys jo donaré la meva versió.

Evidentment jo només ho explicaré als quatre gats que pul·luleu per aquí, però, ei! No tots podem ser autors mediàtics.

Fa gairebé un quart de segle que vaig prendre el relleu del meu pare com a subministrador familiar de la revista. Ell la comprava des del principi i ja llegia el Papus, el Sal y Pimienta i l’Hermano Lobo. I qui diu la revista, diu els Pendones del Humor i moltes altres publicacions d’autors que he conegut gràcies al seu pas per El Jueves. Fins i tot tinc penjada a casa una pàgina original del Tato signada pel Monteys.

Signada pel mateix Mestre Monteys

Suposo que us feu càrrec de com m’ha costat prendre la decisió de deixar de comprar-la. Aquesta gent forma part de la meva vida, la meva manera d’escriure n’està influenciada i encara planyo la mort de l’Ivà pensant en la canya que el Maki podria haver donat en aquests temps de Criminals de Corbata. Però ningú, excepte jo, pot decidir el que he de llegir. RBA ha provat de decidir per nosaltres. RBA ens ha deixat clar que la censura existeix i que sempre defensarà als enemics naturals de El Jueves: la monarquia.

Entenc, que si molta gent pren el mateix camí que jo, la revista pot desaparèixer. Entenc que molts dels que es queden ho fan per no perjudicar a membres de la plantilla. Entenc que en el fons el contingut de la revista no es veurà afectat, més enllà de les absències dels qui han dimitit, que la censura només continuarà a la portada. I aquí és on se’m desmunta tot. Seguir comprant la revista és, en la meva opinió, reforçar l’ego del feixista que ha decidit exercir la seva potestat com a amo de l’editorial per censurar el que jo puc o no llegir. I ja fa anys que ningú, NINGÚ, decideix sobre les meves lectures.

Si la portada post crisi de censura hagués atacat directament a RBA, el president de la qual és un personatge que ha robat milions d’euros, potser ho hagués reconsiderat. Però no ha estat així. És una portada de les de sempre, molt bona, fotent canya. Però ara no tocava normalitat, ara tocava rentar la roba en públic. Mostrar-nos la cara del lladre que ens ha robat la revista.

Acabo reconeixent que la temptació és molt forta, que sé que a l’interior hi pot haver meravelles que em perdré, però la meva decisió és ferma. No vull que El Jueves desaparegui, però mentre RBA no deixi les seves pràctiques feixistes, ni compraré El Jueves, ni el National Geographic, ni cap llibre de La Magrana. I faré tot el que pugui perquè ningú del meu entorn compri cap cosa que publiqui RBA. Ells volen decidir el que jo puc llegir? Molt bé, jo decideixo no llegir res de la seva editorial.

Però si voleu saber com em sento, ningú millor que l’Ivà per descriure el meu estat d’ànim: CAGONTÓ!