Rutina

Dilluns

Arribo a la feina i amb un somriure galant, deixo passar la Dolors mentre li aguanto la porta oberta. Em correspon el somriure amb un de propi. Parlem del temps que sembla que farà mentre l’ascensor ens puja fins al pis on es troba l’oficina on treballem. Quan entrem per la porta ens rep un cor de ‘bon dia’ dedicat pels companys que ja són asseguts als seus llocs. Saludo al Marc i comento amb ell les desventures de l’equip de futbol local. M’assec a la meva cadira, compto fins a tres i pitjo l’start. Un nou dia a l’oficina.

Dimarts

A l’ascensor la Dolors prova de repetir la conversa del dia abans. Li vaig fent que sí amb el cap mentre em parla. La gent ens diu ‘bon dia’ en entrar. La Sònia de comptabilitat em demana si vull participar en el regal de jubilació del porter de l’edifici. Trec cinc euros de la cartera i ella els pren amb una pessigada, coqueta, d'entre els meus dits. Provo d’acabar el full de càlcul que vaig deixar a mitges ahir en plegar. No ho aconsegueixo. El meu ordinador no pot imprimir. Truco a l’informàtic i em diu que demà s’ho mira.

DimecRes

En Marc prova d’explicar-me com de transcendental és el partit d’aquesta nit. Li vaig dient que sí però veu que no m’interessa gaire doncs s’acaba tombant per trobar algú més receptiu a les seves foteses. Quan vaig a buscar cafè em trobo que les càpsules de descafeïnat s’han acabat i ningú ha tingut a bé comprar-ne més. Llenço la caixa buida amb una mica més d’intensitat de la necessària i sento el murmuri dels meus companys. Els miro i callen tots. L’informàtic em truca i em diu que no ha trobat cap problema; li dic que s’ho miri millor. Penjo.

diJOus

L’informàtic em diu que no em cal cridar. Li contesto amb una mala paraula i deixo caure amb força l’auricular a la base del telèfon. Envio un email irat al cap de producció explicant que no puc imprimir les putes etiquetes perquè el puto informàtic és un puto inútil. En marc mira fixament cap al davant sense atrevir-se a comentar res del partit d’ahir. Quan la Sònia ve demanant si podem apagar l’aire condicionat, gairebé li llenço el comandament al cap. És clar que té fred. Porta una samarreta tan prima que se li veuen els mugrons. És una porca.

DiVendREs

La Dolors mira callada les portes de l’ascensor. Tinc una nota enganxada al monitor informant-me que el PC ja imprimeix. Una secretària recull les etiquetes i marxa remugant quan no contesto al seu bon dia. Una altra meuca com la dels mugrons marcats. Ma mare ja em va avisar. Però ma mare també putejava. Sobretot a mi. Recordo amagar els meus calçotets tacats d’esperma per alguna pol·lució nocturna al cove de la roba bruta i veure, avergonyit, a ma mare recuperar-los i ensenyar-li a tothom: mon pare, ma germana, la iaia. I tots reien de mi. Tots reien de mi.

DISSABTe

Cada cop toca anar més lluny. No havia sortit el sol a la carretera de les Aigües quan he passat per segon cop pel mirador. No he trigat a veure una corredora, runner que diuen ara. Anava sola escoltant música amb auriculars. He mirat bé pels retrovisors que no em seguís ningú i amb un cop de volant l’he atropellada. Quan he sortit del cotxe encara estava conscient. L’he pres del cap i li he donat uns quants cops contra el terra. Ha deixat de moure’s. L’he carregat al maleter. L’erecció em molestava per conduir però també em donava plaer.

DiumenGe

He de comprar condons. Aquesta estava bona i me la vaig fer cinc cops. Amb prou lubricant no m’ha costat gens penetrar-la. M’encanten les esportistes. La carn de la seva cuixa estava ferma però molt gustosa. El seu cor era gros. M’ha costat mossegar-lo. He de canviar la fulla de la serra. O millor encara comprar-me’n una de nova. He trigat més que no pensava a esquarterar el cos de la noia. He cremat el cadàver al pou i he tirat cal sobre les restes. A casa m’he masturbat un darrer cop pensant en ella. Avui no tacaré els calçotets.

Dilluns

Sento que criden el meu nom. Premo el botó mantenint les portes obertes. La Dolors entra esbufegant. Li somric i li dic que m’agrada molt la faldilla que porta. Li pugen els colors a la cara. Prenc la tassa de cafè i llenço la càpsula feta servir a la paperera. De camí a la meva taula, m’aturo a la d’en Marc i li pregunto pel partit del dia abans. M’explica les glòries de l’encontre. Vaig fent que sí amb el cap. Quan la Sònia ve cap a nosaltres ja tinc el comandament a la mà. Un nou dia a l’oficina.

Relat dedicat a la Laia Segarra, els pernilets de la qual corrents per la Carretera de les Aigües van inspirar aquest relat. ;) 

Vampire Lover (relat basat en la cançó del grup musical BUCLE)

Tot i veure el policia a través del vidre de la porta, el soroll que va fer el pany en obrir-se va provocar-me un calfred. Vaig treure la tapa del cafè que m’oferia el mosso i vaig provar de posar-hi el contingut de dos sobres de sucre. Les mans em tremolaven tant que la taula en va quedar coberta. El policia que no portava uniforme va oferir-me un altre sucre i vaig esforçar-me a fer-lo caure tot dins del got de paper. Vaig provar, sabent que era missió impossible, de dissoldre el sucre remenant amb el petit pal de fusta que em van donar. Ningú va dir res mentre m’empassava el beuratge d’un glop. Cafè fred i sucre sense desfer em van omplir la boca. Amb un nou ensurt, la porta va obrir-se i vaig veure aparèixer un altre policia. Duia una americana que no lligava amb els pantalons i una corbata que no lligava amb res. Va seure davant meu. Jo vaig deixar el got sobre la taula i vaig començar a recollir el sucre que hi havia caigut. El policia d’uniforme va marxar. Vam quedar-nos sols a la sala d’interrogatoris. Els dos policies de civil a una banda de la taula i jo a l’altra. Van demanar-me que els tornés a explicar els fets. Jo els vaig dir que no entenia perquè els ho havia d’explicar per quarta vegada. El de la corbata horrible va dir-me que només volien estar segurs que no em deixava cap detall important. Vaig sospirar i vaig tancar els ulls. Després d’uns segons vaig començar a parlar mentre veia, reflectit a l’interior de les meves parpelles, el micròfon tacat de sang de la cantant.

Anar a un concert no entrava en els meus plans per a la nit. Pensava que aniríem al cinema i a prendre una o dues o tres copes després. Però al meu amic i company de feina, li havien regalat dues entrades per un concert. No és que fossin unes entrades cares, ni res d’això. De fet eren per un grup del qual no n’havia escoltat res de res fins que el meu col·lega me’n va parlar. Si vam acabar anant, va ser perquè en Manel deia que les noies de comptabilitat li havien garantit que s’hi passarien. Jo no porto gaire temps vivint aquí. Fa dos mesos del meu trasllat i encara no he fet moltes coneixences. En Manel més o menys que em té... em tenia adoptat. El què passa és que ell mateix anava una mica perdut també; no tenia gaires amics. Vam aturar-nos a fer un mos de camí a la sala de concerts i per això vam entrar que ja havien començat. Sonaven força bé, molt fort, però no estridents. Eren quatre nois als instruments: bateria, baix i dos guitarres i una noia cantant. Tota la banda era dalt d’una tarima no gaire alta, un pam o així, al fons d’una sala rectangular. Em va sorprendre que sonessin tan bé. El local no semblava preparat per oferir un so tan bo. Li estava comentant això al meu amic quan una cançó va acabar i va començar la següent. Encara no havíem escoltat la veu de la noia. Tan bon punt va deixar anar les primeres paraules, el públic, nosaltres inclosos, va quedar-se callat. Tenia una veu preciosa. I la sabia fer anar a la perfecció. Però no era tant la qualitat de la seva veu com la màgia que desprenia. Donava la sensació que no l'escoltàvem a través dels altaveus. Semblava que la teníem al costat, xiuxiuejant-nos a cau d’orella els versos. Quan deixava de cantar et senties una mica desorientat, com quan et despertes d’una migdiada massa llarga i et sorprens que no sigui el matí següent. Una part de mi volia marxar del local. Tenia por i no sabia el motiu. Els altres músics van començar a sonar massa bé. Els guitarristes van fer un solo magnífic, com si estiguessin fent un duel, però tot i les guitarres que feien servir, jo escoltava el lament i les distorsions d’uns violins. El del baix, dempeus a un racó de l’escenari, va començar a sonar estrany com si els dits no li responguessin correctament i vaig fixar-me que tenia les ungles molt llargues, com urpes que sortien del final de la camisa. Però ningú semblava adonar-se’n. Li vaig dir al Manel que havíem de marxar, que alguna cosa no anava bé, però ell em va respondre que no pensava moure’s d’allà fins que acabés el concert. La noia va anunciar que cantarien la darrera cançó, un tema titulat ‘Vampire Lover’, però que si ho demanàvem cridant prou fort, tenien preparada alguna sorpresa més. Tots ens vam quedar amb la mirada posada en la cantant. Quan la seva veu va començar a sonar, els llums van començar a fluctuar, provocant una mena d’efecte estroboscòpic. Tothom va començar a ballar, alguns amb cara de sorpresos, com si no entenguessin d’on els venien les ganes. En Manel tenia la mirada fixa en la cantant. Va ser ell qui va dir-me, amb veu estranyada, que li semblava difícil de creure els efectes especials que feien servir. La roba de la cantant canviava a cada cop de llum. En un flash la veiem amb la samarreta i malles negres que li havíem vist tot el concert i en el següent els seus pits volien escapar-se de l’escot empesos pel cosset d’un vestit llistat de faldilla inflada. La resta de músics també anaven canviant de vestuari, samarretes per casaques, sabatilles esportives per botes de canya alta. Excepte el noi de la bateria, ell duia la mateixa samarreta amb un llop pintat al pit tota l’estona. Va acabar la cançó i tots llums es van encendre. Els músics van deixar els instruments, el bateria va sortir de darrere del seu set. Van prendre’s tots de les mans i van saludar com si acabessin de representar una obra de teatre. Ningú aplaudia. Però ningú es movia del lloc tampoc. El bateria va deixar-se anar i va baixar de la tarima. Va caminar a poc a poc entre el públic i vaig adonar-me que semblava com si estigués creixent davant nostre. Guanyava massa muscular a cada passa i el cabell que fins aquell moment havia dut ben curt, li creixia fins a tocar-li les espatlles. Vaig fer un esforç titànic i vaig aconseguir fer un parell de passes cap enrere fins a arribar a l’interior de l’espai de la barra. La cambrera estava quieta, amb un got a la mà del que vessava la ginebra que anava abocant de l’ampolla mentre observava bocabadada el caminar lent del bateria. Quan el músic va arribar a la porta, va aixecar un braç que mesurava un pam més del que hauria de mesurar un braç humà normal i va abaixar la persiana del local. Quan es va tombar, la seva cara s’havia transformat. Clapes de pèl li cobrien el rostre i la boca se li havia deformat empesa per uns enormes dents i ollals. Va obrir-la i va deixar anar un udol horrible, primari. Allò va semblar despertar tothom del trànsit. La gent va tombar-se cap a l’escenari buscant com allunyar-se de l’home llop. Però ningú va recórrer més de dues passes. A l’escenari, la resta de la banda només mirava cap a nosaltres. Però els seus ulls eren tan brillants que semblava que desprenien llum pròpia. La cantant estava dempeus darrere del micro. Va posar-se les mans a les cuixes i a poc a poc va anar pujant-les pel seu cos fins a cobrir-se els pits mentre deixava anar un sospir lent que es podia escoltar amplificat pels altaveus. Vaig notar com una erecció em començava a tibar dels pantalons. La cambrera va començar a gemegar i vaig veure com deixava caure l’ampolla i el got i aguantant-se amb una mà a la barra es tapava els pits, com si cregués que anava nua. Pocs van resistir sense tocar-se o tocar a la persona que tenien més a la vora. Els guitarristes van baixar de la tarima i van apropar-se al grup que s’havia acumulat davant de l’escenari. Desenes de mans van aixecar-se per tocar-los, unes acaronant el pit i l’esquena dels músics, altres provant de descordar-los els botons. El baixista s’ho mirava des de l’escenari amb un somriure que era massa ample per la seva cara i mostrava moltes més dents de les que eren normals, tenia somriure de tauró. De fet, els ulls se li havien desplaçat cap a les temples donant a la seva cara aspecte de peix. La cantant va deixar anar un gemec amb la boca molt a prop del micròfon que tots vam sentir i que ens va fer mirar-la. Va allargar el gemec uns segons més abans de parlar. Va dir-nos que la sorpresa que ens tenien preparada estava a punt de començar, però que si la volíem, havíem de cridar. En aquell moment l’home llop va tornar a udolar i llençant-se endavant va clavar les dents a l’espatlla de la noia que tenia més a la vora. Va estirar el cap enrere i va arrencar el braç sencer. La mà encara es movia quan el bateria va escopir el braç. Tothom va començar a cridar alhora, uns demanant auxili i d’altres de dolor i pànic. Els guitarristes van començar a mossegar a tort i a dret, arrencant carn i cartílag dels colls de les seves víctimes. L’home tauró va saltar sobre un noi i va tancar les seves enormes mandíbules sobre la seva cara, arrencant-li sencera i empassant-se-la d’un sol cop. La cantant s’ho mirava des de dalt de la tarima. Cada cop que algú provava de pujar, escapant dels monstres, ella l’empenyia de nou cap a la pila de cossos que els seus companys estaven devorant. Una noia va apropar-se a ella amb les mans juntes, suplicant i va caure de genolls, com si pregués. La noia va baixar lentament i va prendre-la de les mans i la va fer aixecar. Va mirar-la fixament als ulls i vaig poder veure com l’expressió de la suplicant es calmava. Va apartar-se el cabell de la cara i va oferir-li el coll nu a la cantant. Vaig veure com li creixien els ollals abans de clavar-los al seu coll. Amb tots els crits que feia la gent que moria al meu voltant i encara vaig poder escoltar el soroll de succió que feia la cantant mentre dessagnava la seva víctima en un petó llarguíssim. Vaig recórrer la part de dins de la barra, buscant alguna cosa amb la qual defensar-me. Els peus de la cambrera van fer-me caure a terra, estabornit, quan l’home llop va clavar-li les urpes a cada banda del coll i va estirar-la per sobre el taulell. Estava provant d’aixecar-me quan el cadàver de la noia em va caure a sobre després de rebentar les baldes d’ampolles que hi havia davant el mirall que guarnia la barra. La sang que brollava de la mossegada que li havia arrencat mig maxil·lar va tenyir-me la samarreta, els braços i la cara de vermell. Vaig veure aparèixer en Manel. Va cridar el meu nom però en veure reflectit al mirall que un dels guitarristes s’acostava a ell, va tombar-se prenent el ganivet de tallar llimones. Va clavar-li al vampir al ventre. El vampir va prendre la mà d’en Manel que encara premia el ganivet a la ferida i va estirar amb força. El cap d’en Manel va rebotar a la paret. El vampir va empènyer la mà del meu amic i va obligar-lo a enfonsar el ganivet en el seu propi ventre. Llavors va posar les mans al voltant del seu coll i va prémer fins que el cap se li va separar del cos. El crani va rodolar cap a mi fins a aturar-se mirant-me amb una expressió buida de vida. El vampir va prendre el cos sense testa del meu amic i va llençar-lo per sobre la barra, arrencant els fluorescents. Les despulles van caure sobre meu i sobre el cadàver que em cobria. Em va semblar que les llums s’apagaven però en realitat vaig entendre, agraït, que m’estava quedant inconscient. No sé quanta estona va passar fins que vaig notar unes mans que em tocaven i vaig obrir els ulls pensant que veuria la carra horrible de l’home tauró, o la bellesa mortal de la cantant, però era un infermer que en trobar-me a mi va cridar dient que n’hi havia un de viu.

Vaig callar un moment abans de dir que la resta ja la sabien doncs eren allà quan vaig despertar. El got de paper del cafè estava rebregat entre les meves mans. Vam quedar-nos tots callats una bona estona. El poli de la corbata impossible em mirava sense dissimular que li semblava tot plegat una història de por sense cap fonament. L’altre es mirava les mans respirant molt lentament. Van tornar a demanar-me que els expliqués tot des del començament i vaig contestar que no. Van fer-me preguntes però els vaig dir que ja n’estava fins als collons, que em fessin arribar un psicòleg, un capellà o un advocat m’era igual, però que n’estava tip que em tractessin com un sospitós quan, en realitat, era una víctima més. Després de mirar-me una bona estona, van parlar en veu baixa entre ells, van aixecar-se i van marxar deixant-me sol. Vaig rebregar una mica més el got. No creia que pogués però vaig provar de dormir. Vaig deixar anar les cames sota la taula, vaig recolzar el cap amb els braços fent coixí i vaig tancar els ulls.

Van passar hores o minuts, impossible saber-ho, però el soroll de la porta en obrir-se va tornar a espantar-me i vaig seure amb l’esquena dreta. Un mosso d’uniforme em va dir que l’acompanyés. De camí al pis superior, on es trobava l’entrada, em va dir que la investigació continuaria i que no marxés de la ciutat sense avisar, que tenien les meves dades i, possiblement, el jutge voldria escoltar de primera mà la declaració de l’únic supervivent a una carnisseria que havia deixat desenes de cadàvers. Va demanar-me si volia un taxi o trucar algú perquè em vingués a buscar i vaig dir que no amb el cap. Vaig passar unes portes, vaig signar uns rebuts, vaig rebre una bossa amb les meves coses, tot excepte la samarreta coberta de sang que era una prova forense i van deixar-me sortir per la porta davantera. Encara en estat de xoc vaig començar a caminar sota el sol. Era prop del migdia i la claror brillant que m’envoltava va començar a esvair detalls del malson que havia viscut. Vaig pensar en el Manel, dubtant si realment havia vist com el decapitaven davant meu quan un braç va passar-me, amistosament, per sobre les espatlles. Era el bateria, en estat humà novament, sense tants pèls, ni dents esmolades. Duia una samarreta amb un llop pintat, però estava neta de sang i ara que m’hi fixava el llop semblava diferent. Vaig provar de fugir però va deixar anar un gruny baix i salvatge que va deixar-me sense forces per resistir-me. Em va fer caminar ràpidament fins a una furgoneta aparcada a la cantonada mateixa del carrer de la comissaria. Va obrir la porta del darrere i em va empènyer a través d’unes pesades cortines de vellut. Vaig escoltar el cop que va fer la porta en tancar-se i mentre provava d’incorporar-me per provar d’obrir-la, una llum tènue va il·luminar l’habitacle. Vaig tombar el cap i vaig veure la cantant. Duia un vestit d’estiu amb floretes petites de molts colors, anava descalça i se li transparentaven els mugrons. Vaig mirar-la als ulls. Eren enormes, brillants. Vaig deixar de tenir por. De fet, em va semblar absurd haver estat espantat d’ella en qualsevol moment. Em mirava fixament, parlant sense paraules només amb els seus ulls. Vaig entendre que ella m’estimava. Ens estimava a totes i cadascuna de les seves víctimes. Vaig abraçar-la, dient-li fluixet a cau d’orella que tot estava bé, que l’entenia completament. Vaig oferir-li el meu coll. Va fer-me un petó. La punta de la seva llengua va pessigollejar la meva pell. Va mossegar-me i va beure. Un cop satisfeta, em va bressolar en els seus braços i mentre la meva vida s’esvaïa, va cantar-me una cançó.

---

els BUCLE abans de transformar-se

Saps que un grup de música és bo quan surts dels seus concerts amb la creativitat a tope i amb ganes de posar-te a escriure o compondre. El passat Primer de Maig els meus amics del grup BUCLE ens van oferir un concert impressionant a la sala New Underground de Barcelona. Una de les cançons que van tocar és 'Vampire lover' del seu primer disc «Al final del principio» que podeu escoltar en aquest enllaç a l'Spotify o aquest a Youtube. Aquest relat és nascut precisament aquella nit. Si teniu ocasió, no us els perdeu el proper 4 de Juny a la Sala Luz de Gas, no us puc prometre que la cantant us mossegui, però sí que us garanteixo que passareu una bona estona. I qui sap, potser estrenen alguna cançó nova amb lletra d'un vostre servidor.

Ens veiem al Luz de Gas?

Segon Tastet de la novel·la

L'ANNA I L'ANELL

Escrit per en Joan López Rovira(Un segon tastet)

La novel·la sencera es pot llegir AQUÍ!

Si enlloc de llegir-lo aquí ho voleu llegir en algun altre dispositiu, punxeu AQUÍ i descarregueu el format que més us convingui.

Capítol 2 – Cassiel

En el qual l’Anna rep un regal fascinant, passeja entre els secrets d’una altra persona i fa un experiment amb els records.

L’Anna va anar al lavabo a netejar-se una mica i provar d’aclarir els seus pensaments. Va mullar-se el clatell amb aigua freda i va mirar la imatge que el mirall li retornava. Amb el cabell estarrufat i els ulls una mica massa oberts, tenia cara de boja. – Potser t’has tornat boja realment – va pensar.

Va recollir els condons, els va posar de qualsevol manera dins la dispensadora i va tancar-la. Quan anava a sortir va adonar-se que anava sense calces i amb les mamelles a l’aire. No havia pensat a recollir les seves coses de camí als serveis. Va pensar que després de tot el que havia passat allà fora no hauria de tenir vergonya però la veritat és que no podia evitar-ho. Va repassar el que hi havia als serveis però, més enllà d’improvisar uns sostens embolicant-se els pits amb paper higiènic, no tenia gaires opcions. Va trobar un preservatiu, encara tancat, caigut prop de la porta i se’l va ficar dins la butxaqueta de la faldilla. Va obrir la porta i gairebé cau de cul en trobar-se en Matías dempeus davant seu amb la mirada desviada cap a terra oferint-li la seva camisa, les seves calces i els sostenidors.

-He pensat que voldries vestir-te – Va dir

-Gràcies – va prendre la roba i va tancar la porta.

En Matías havia recollit les taules i, fins i tot, havia començat a posar cadires cap per amunt. Només la taula on havien estat bevent estava igual, amb les copes i l’ampolla mig buida de conyac. També hi havia el got de tub amb ben bé dos dits d’aquella substància blanca que havia sortit de dins d’en Matías. L’Anna va anar darrere la barra i va posar els gots i copes dins el rentaplats i el va engegar. La noia va mirar el rellotge que penjava sobre la màquina registradora i va observar sorpresa, que només passaven set minuts de la mitjanit. Tot plegat, havia estat poc més de dues hores des que havia desconnectat la cafetera.

-He d’omplir les neveres. Seu que en deu minuts acabo – va dir la noia. En Matías va fer que sí amb el cap i va seure a la cadira on ho havia estat fent al començament de la nit.

L’Anna necessitava uns moments més per acabar de pensar-s’ho tot. Volia respostes, però estava tan confusa que no aconseguia trobar les preguntes adients. La metòdica feina d’obrir les neveres, comprovar que hi faltava, anar al magatzem a buscar-ho i col·locar-ho a lloc, la va ajudar a centrar-se. Allò era una cosa coneguda, una cosa a la qual aferrar-se sense por. Va deliberar sobre quina havia de ser la seva pregunta i quan a la fi ho va saber, va tancar la nevera, va anar cap a la taula on seia l’home, va prendre la copa que li oferien, va fer un glop i després de seure, va demanar:

-Qui ets?

El vell va mirar-la als ulls: - Ja ho saps qui sóc. En Matías

-Sí, és clar, en Matías. Ets el Senyor Matías que quasi cada tarda ve a passar unes hores aquí veient la tele i assaborint un parell de copes de conyac – va deixar la copa i el va assenyalar amb el dit – i el bollicao semental que m’he follat qui era, eh?

En Matías la va mirar seriós fins que un somriure va provar de marcar-li els llavis. Va provar d’esborrar-lo, però es va fent més ample fins que se li van veure els llavis.

-El bollicao semental també sóc jo. Bé. És en Cassiel, la meva part angelical – Es va tornar a posar seriós – Podríem dir que sóc mig home, mig àngel

-Mig àngel? Parlem de Miquel, Rafel i tota la tropa de missatgers de Déu?

-No ben bé. Que jo sàpiga no hi ha cap déu. Bé, jo no l’he trobat mai i ja fa uns centenars d’anys que rondo per aquí

-O sigui que ets un àngel immortal i ateu que et dediques a seduir cambreres amb històries de pa sucat amb oli per follar-te-les?

L’Anna gairebé va escopir les paraules, tant, que en Matías va apartar-se d’ella com si li hagués fet mal.

-No sóc immortal. Aquest cos que veus és el meu, no crec que duri molt més. Quan escollim viure com humans, esdevenim humans amb totes les conseqüències – La veu li tremolava – i no t’he explicat cap història de pa sucat amb oli. Tot el que t’he dit és cert.

-Escollir ser humans? Perquè cony voldries deixar de ser immortal?

Ara va ser el torn d’ella d’espantar-se per la vehemència de les paraules d’ell.

-No has escoltat res! Perquè creus que trobo a faltar la meva esposa? Perquè feia la millor truita de patates del món? Estimava la meva Montse amb tot el cor i si encara sóc viu, és perquè ella em va fer prometre que no em suïcidaria. Però detesto viure en un món on ella ja no hi és!

L’Anna va veure com, malgrat la fúria present a la seva veu, enormes llàgrimes tornaven a caure dels ulls d’en Matías. La seva pròpia ràbia es va esvair en veure la profunda pena que turmentava el pobre vell. La seva ment encara bregava amb conceptes com immortalitat i sexe amb criatures angèliques, però en Matías sempre havia estat amable amb ella i mereixia que l’escoltés. Va aixecar-se i va abraçar-lo des del darrere. En Matías es va posar tens, però els sanglots el van vèncer i va deixar-se consolar. Quan minuts després tots dos van calmar-se, l’Anna va tornar a seure davant del vell.

-Perdona Matías. No entenc molt bé de què va tot plegat, però has d’entendre la meva confusió

-No. Perdona tu. No has fet més que tractar-me amb respecte i bona fe. Tu no tens la culpa de res - En Matías es va treure l’anell que duia. –En realitat crec que tot plegat haurà estat per bé si acceptes això – va deixar l’anell sobre la taula, prop de la mà de la noia.

-No cal que em regalis res – va dir prenent l’anell i provant de tornar-li.

-No és un regal. És un préstec – En Matías li va agafar la mà obligant-la a tancar-la sobre l’anell. –Hi ha moltes coses sobre què sóc que entendràs millor si aprens a fer servir l’anell

-Que vols dir amb fer servir l’anell?

-Quan vaig decidir... – En Matías va mirar al sostre com buscant les paraules. –humanitzar-me, vaig pensar que abocar la meva essència no humana en aquest anell seria una bona idea. És un objecte molt especial

L’Anna va obrir el puny i va mirar-se l’anell: ÉS UN ANELL MÀGIC? ROLLO SENYOR DELS ANELLS?

En Matías va quedar-se-la mirant amb un somriure divertit.

-No sé si li pots dir màgia. No sé realment que és el que ho fa funcionar – Va dir -Ara no et converteixis en una mena de Gollum, eh?

L’Anna va mirar-se l’anell per totes bandes: -Què fa?

-Amplifica les teves percepcions permetent que puguis rescatar de la ment de la persona que vulguis fins i tot el seu desig més secret, la seva fantasia sexual més amagada. També augmenta les sensacions durant el sexe, per facilitar que puguis ajudar a desenvolupar la fantasia plenament.

-Em transformaria com ha fet amb tu? Seria més atractiva?

-No, no et transformarà. Potser l’altra persona es fixarà més en els detalls que et facin atractiva als seus ulls.

La noia va començar a posar-se l’anell, però va aturar-se. Va mirar al vell: -Puc? – Quan el Matías va fer que sí amb el cap, la noia va passar el dit anular per l’anell. Va tenir l’estranya sensació que la joia s’encongia fins a ajustar-se perfectament al seu dit.

-Com funciona? – va preguntar l’Anna.

En Matías va mirar el got amb la seva abundant correguda abans de contestar.

-El problema és que l’anell és part intrínseca de mi mateix. I només funciona quan nota la meva essència. Si tu t’imbuïssis amb part de mi, no sé, potser introduint dins del teu sistema d’alguna manera el meu ADN. – el vell va empènyer el got lentament en direcció a la noia. L’Anna havia tastat semen abans. No n'era molt fan, però en l’ocasional mamada que li havia fet al seu ex-amant, algun cop l’havia deixat acabar a la boca. Només un cop s’ho havia empassat. No és que li fes molt de fàstic, però tampoc li venia de gust prendre’n un got. Però, és clar, posseir un anell màgic bé valdria passar una mica d’angúnia. Va prendre el got sota l’atenta mirada d’en Matías, que se la mirava tot seriós. Va apropar-se el got a la boca, va tornar a allunyar-lo i finalment va dir: Salut i va posar-se el got als llavis.

-Espera! – va cridar en Matías – Era broma. No cal que t’ho beguis això.

-QUÈ COLLONS VOLS DIR? –L’Anna va abaixar el got.

-Era una petita lliçó, perquè no et prenguis tan seriosament tot aquest tema – va dir aguantant-se el riure – T’hauries d’haver vist la cara. – va esclafir a riure. L’Anna se’l va mirar emprenyada fins que al final va somriure. –No has de fer res especial per fer-lo funcionar. Només cal que miris o pensis en la persona a la qual vols llegir i ho desitgis; si ets prou a prop, l’anell t’omplirà el cap amb imatges i sensacions que et faran saber el seu desig. Si participes d’un acte sexual, encara que ho facis passivament, l’anell augmentarà la sensibilitat de tothom que tu vulguis

L’Anna va fer rodar l’anell al dit un parell de cops. Llavors va mirar en Matías als ulls. Es va quedar callada mentre la ment se li omplia d’imatges d’una noia més o menys de la seva edat que jeia nua sobre un munt de palla. Va aixecar-se i va recollir les copes.

-Que et sembla si anem a un altre lloc? Tinc moltes més preguntes que m’agradaria fer-te, però no vull quedar-me aquí fins que arribi el jefe a obrir

En Matías es va aixecar: -Com vulguis. On vols anar?

-Et faria res si anem a casa teva? – va preguntar l’Anna – Ja no tinc com arribar a casa meva i no tinc ganes de caminar tanta estona

-I tant. – va contestar mentre posava les cadires sobre la taula.

La noia va buidar el semen del got a l’aigüera i va deixar córrer l’aigua una estona – Fas bromes sovint amb el teu esperma? – En Matías va arronsar-se d’espatlles.

-No. La Montse tenia molt de sentit de l’humor, però també tenia una mica d'intolerància a la lactosa. No sé si m’entens? – va dir tornant a deixar anar una riallada.

L’Anna va passar el cadenat per la part de sota de la persiana metàl·lica i va tancar-lo amb la clau. Van començar a caminar, l’un al costat de l’altre, cap a casa d’en Matías.

-Perquè dius que ets un àngel si ni tan sols creus en déu?

-No coneixes el mite dels Nefilim? Representa que una pila d’àngels en veure que les dones humanes eren tan belles van baixar del cel i van deixar embarassades unes quantes humanes que van engendrar gegants i herois.

-Has tingut fills tu?

-No. El nostre ADN s’assembla molt, però no prou perquè barrejar-nos com a espècies sigui possible. En realitat, no sé què sóc. Els pocs de nosaltres que quedem som molt similars als humans, però amb una necessitat i una facilitat sobrehumanes per a la satisfacció sexual. Això dels Nefilim m’ho va explicar fa uns anys, en Wim, un director de cine alemany amic meu.

-En Wim Wenders, el paio que va dirigir Paris, Texas? – va demanar l’Anna sorpresa.

-El mateix – va contestar en Matías – Aquesta setmana m’ha convidat a un passi d’una peli basada en coses que li he anat explicant sobre mi. – va somriure – De fet, va ser ell el que va batejar la meva part angèlica com a Cassiel

-I sap... – la noia va dubtar – Sap de la teva condició?

-No s’ho creu. En realitat jo coneixia el seu pare, en Heinrich. Ell li va explicar històries sobre mi. Però quan en Wim podria haver començat a sospitar de la meva longevitat, vaig conèixer la Montse i vaig començar a envellir. Tot el que li explico es pensa que m’ho invento. Ve d’una família bastant tradicional, molt catòlics

-Hi ha d’altres figures a la mitologia cristiana que parlen d’éssers com tu. – va dir l’Anna amb veu baixa.

-Parles dels íncubes? – En Matías va arronsar les espatlles – També he passat per un d’ells una temporada fa dècades. Saps aquell estiu famós a Vila Diodati, quan Lord Byron va proposar a Percy Shelley i la seva promesa Mary Wolfstonecraft i a en Polidori d’escriure un relat fantàstic? Conec personalment a la persona que va inspirar el mite dels vampirs. Era un dels meus també que també hi era i va ajudar amb les fantasies d’alguns dels presents.

Van aturar-se davant d’un edifici de poques plantes sense ascensor. En Matías va treure una clau i va obrir la porta. Van pujar les escales fins al segon pis. En Matías vivia en un pis petit amb només dues habitacions: -Em vaig venir a viure aquí quan la Montse va morir. No necessito gaire espai. Vols prendre un cafè, un te o alguna altra cosa?

-Un te seria perfecte, gràcies – va contestar la noia.

-Doncs seu al sofà, ara t’ho porto – va dir marxant cap a la cuina.

L’Anna va voltar per la petita habitació que feia de menjador i sala d’estar. Hi havia fotos penjades a les parets i en marcs sobre qualsevol superfície prou plana. En totes hi sortia una dona, de vegades sola, de vegades acompanyada d’un Matías més jove. Va suposar que era la Montse. Sobre una pila de llibres hi havia un marc de plata, amb una foto d’una noia jove, d’una edat similar a la seva. Era en blanc i negre, però s’endevinava que el vestit estiuenc que duia la noia era de colors vius. L’Anna va pensar que amb els cabells més clars i una mica de maquillatge per tapar-li les pigues, la foto podria haver estat d’ella mateixa.

-Aquí tenia vint-i-quatre anys i un dia. Li vaig fer la foto, jo mateix, pel camí de la festa sorpresa que li vam preparar – Va deixar la safata amb les tasses a la taula, mentre triava les bossetes de te, amb els ulls fixos a la tassa, va dir: – T’hi assembles força

-Sóc una mica més gran, en tinc vint-i-set i tinc el cabell més fosc

-I tens pigues

La noia va anar cap a la taula, va seure davant la tassa que li oferia en Matías i després de posar-hi sucre, va remenar el té mentre el vell s’asseia davant d’ella.

-La Montse va fer servir l’anell algun cop?

-No. Mai – En Matías la va mirar fixament als ulls – Deia que si volia saber els meus pensaments o desitjos, s’estimava més demanar-m’ho.

-Perquè jo, doncs? Perquè m’hi assemblo?

En Matías va esbufegar, mirant la foto de la Montse amb el vestit de flors.

-Sí i no – va acabar contestant – La veritat és que t’he escollit perquè en els anys que fa que et conec i veig com ets amb la gent que passa pel bar, he après a apreciar la forma amable que tractes tothom. Sempre somrius i quan t’escolto parlar, veig que ets una noia oberta, curiosa. A més, el que ha passat avui i et prometo que no ho havia planejat, m’ha demostrat qui ets realment, com gaudeixes i fas gaudir del sexe. Podries ser com jo. I, gràcies a l’anell, durant un temps almenys, comprovaràs si és cert.

L’Anna va aixecar la mà en la qual duia l’anell. Va tornar a mirar dins la ment d’en Matías i va veure la mateixa imatge que abans, però ara potser, distingia alguna piga sobre el pont del nas. Va aixecar-se i va prendre l’home de la mà. Va estirar d’ell fins que tots dos, dempeus, van tenir els ulls a la mateixa altura. La noia va dirigir les mans del vell fins al botó de dalt de la seva camisa: -Descorda’m – va dir.

En Matías no es va moure, amb les mans quietes sota la barbeta de la noia.

-No cal que facis això – va dir – Ja he abusat prou de la teva confiança

-Doncs no abusis de la meva paciència. Despulla’m Matías. Al bar m’has dit que necessitaves contacte. Però qui s’ha corregut ha estat l’àngel. Ara vull tenir contacte amb l’home. Perquè no et tornaràs a transformar, oi?

-Ara que ja coneixes la meva part angèlica no farà falta, si ho vols així, seré jo tot el que quedi.

-No necessito més. Despulla’m i porta’m al teu llit, si et plau

El vell va descordar els botons de la camisa. L’Anna va deixar-la caure a terra. Ella mateixa va descordar-se els sostens i els va deixar sobre la cadira. Va prendre de nou les mans d’en Matías i les va posar sobre les seves sines. Ell continuava immòbil, així que l’Anna va posar les mans sobre les seves i va començar a jugar amb els seus pits. Després d’uns instants va allargar la mà i va acaronar el bony dels pantalons.

-Si no em duus al llit, ho farem aquí mateix – i en acabar de dir això, va prémer amb força l’erecció d’en Matías que amb un bot va anar cap a la porta. En arribar al dormitori, l’Anna va treure el condó que havia recollit del terra dels serveis del bar i el deixà sobre la tauleta de nit. Va fer seure en Matías i va acabar de despullar-se. Nua, va apropar-se i prenent-lo del clatell, el va fer abraçar-la. Les seves mans es van aturar al cul abans de continuar fins a creuar-se als seus ronyons. La noia va ajupir-se i va descordar els botons de la camisa d’ell. Tenia pèls al pit, pocs i blancs com els del cap i el pubis. Va pensar en l’anell i en mirar a en Matías li va venir una imatge claríssima. Els pits de la Montse saltant mentre el cavalcava. Va fer-lo aixecar, per abaixar-li els pantalons i quan el va deixar nu el va fer jeure al llit. Va prendre el preservatiu, el va treure de la funda i va seure al llit. Va començar a masturbar-lo molt a poc a poc fins que va tornar a estar completament ferm, llavors li va posar la goma, va passar-li una cama per sobre i va abaixar el pubis, aguantant-li el penis vertical, fins que la punta va fregar la vulva:

-Abans has manat tu. Et sembla bé si ara sóc jo la que marqui el ritme? – sense esperar resposta, va deixar-se caure, clavant-se la polla d’en Matías que va deixar anar un gemec. Va començar a poc a poc, amb les espatlles enrere perquè l’home la contemplés. Quan les mans d’ell van acariciar-li les cuixes, va tirar-se endavant i li va passejar els pits per la cara. Va agafar-se’n un i li va posar el mugró al llavi. En Matías va succionar, llepar i mossegar-li el mugró, l’arèola i el pit sencer mentre li premia les galtes del cul amb força. Va notar que la respiració del seu amant s’accelerava i que provava d’empènyer cap dalt, provant de penetrar-la més, així que va incorporar-se i es va llençar a follar-lo amb un ritme trepidant, pujant i baixant sobre el seu penis, tensant i afluixant els músculs del ventre. L’orgasme d’ell va ser sorollós. Va arquejar l’esquena amb les mans a les seves cuixes, les cames rígides mentre ella escometia una darrera cavalcada. Va notar dins seu que es deslligava una tensió i quan ell va relaxar l’esquena i va quedar-se panteixant amb els ulls tancats, va notar que es corria. Va aprofitar que ell encara estava prou dur per penetrar-se un parell de cops més, lentament, gaudint d’un orgasme tranquil. Quan va haver acabat, va tornar a acotar-se sobre d’ell i li va fer un petó als llavis. Va deixar-lo escapar i va estirar-se al seu costat. Ell l’esperava amb el braç obert perquè s’hi arraulís. Li va semblar un gest fet inconscientment, fruit de la pràctica. Com si el cos d’en Matías no sabés acabar el sexe sense abraçar la seva amant. Ajaguda al seu costat, va estirar del preservatiu que ja gairebé estava fora del penis tou i humit d’ell i el va deixar caure a terra.

-Gràcies – va dir en Matías – Has fet servir l’anell, oi?

-De res. És clar que he fet servir l’anell! – l’Anna va badallar – Et fa res si dormo aquí?

-No sé com podria negar-m’hi – va contestar ell – Vols que vagi a dormir al sofà?

-Calla burro i ajuda’m a treure el cobrellit de sota nostre

Es van tapar i van apagar el llum. La ment de l’Anna no parava de preparar preguntes que fer-li al Matías. Tantes coses que podia explicar-li: del passat, del sexe, de la vida. Però finalment, la son va començar a apagar totes les zones del seu cervell que es negaven a desconnectar. En Matías feia estona que estava callat, la seva respiració tranquil·la i pesada, indicava que dormia. Just abans d’adormir-se, va sentir-lo parlar entre somnis, amb una veu fluixeta que gairebé no va sentir:

-T’estimo Montse. Bona nit

L’Anna no va dir res. Va girar una mica el cap i va fer-li un petó a la galta.

Espero que us hagi agradat. I si és el cas, estigueu atents perquè abans no acabi la setmana hi haurà notícies sobre l’Anna i el seu anell.

Tastet de la novel·la

L'ANNA I L'ANELL

Escrit per en Joan López Rovira(Un tastet per anar fent boca)

La novel·la sencera es pot llegir AQUÍ!

Si enlloc de llegir-lo aquí ho voleu llegir en algun altre dispositiu, punxeu AQUÍ i descarregueu el format que més us convingui.

"Dona asseguda amb la cama esquerra aixecada" - Egon Schiele
Imatge capturada de la viquipèdia

Capítol 1 – Senyor Matías

En el qual l’Anna descobreix que el món no és només allò que es veu amb els ulls, escolta una història trista, observa una transformació i queda enlluernada. 

Al bar només quedaven els habituals de cada nit: El Senyor Matías, i en Paco i la Virtudes. Va preguntar al matrimoni si voldrien més cafè i en dir-li que no, va anar a la màquina i va començar a netejar-la. Netejar la cafetera era l’inici del ritual conegut com ‘tancar la paradeta’. El Senyor Matías donava voltes a la seva copa de conyac mirant amb els ulls mig tancats els vídeos musicals de la pantalla penjada a la paret. En Paco i la Virtudes van aixecar-se i després de pagar, van sortir dient adéu i recolzats l’un en l’altre lluitant per caminar drets. En Matías no els va contestar i va quedar-se amb la mirada perduda. L’Anna ho va trobar estrany. Normalment, el comiat de la parella venia seguit del Senyor Matías aixecant-se per pagar i marxant. Va apropar-se a la seva taula per oferir-li una mica més de conyac i va adonar-se que el vell plorava sense soroll. Li va posar la mà a l’espatlla, demanant-li què passava, però el vell només va deixar caure el cap i va deixar anar un sospir que va acabar trencant-se en sanglots. Van estar una bona estona així, ell sanglotant i ella amb un nus a la gola, passant-li la mà per l’esquena. Finalment l’home va parlar:

-“Trobo a faltar la meva dona”

La noia va seure. No sabia que dir. Feia uns tres anys que el coneixia, des que treballava els vespres al bar. Sempre li havia semblat un home divertit i simpàtic, però desconeixia qualsevol detall de la seva vida. Suposava que era vidu perquè no l’havia vist mai acompanyat de ningú i duia un anell al dit que tocava, però no podia estar-ne segura.

-“Fa cinc anys que va morir i sempre l’he trobat a faltar molt, però ara s’ha fet molt difícil de portar la seva absència”

De cop i volta, la música festiva que sortia dels altaveus de la tele va molestar l’Anna. Va aixecar-se i va apagar-la. Va prendre una copa buida i va tornar a seure amb en Matías. “Per què?” –li va preguntar mentre omplia les dues copes de conyac.

L’home va prendre la copa que l’Anna li oferia i va fer un bon glop abans de parlar.

-“No crec que vulguis sentir-ho” – va dir.

-“Si no vol parlar-ne, no cal que em digui res” – va dir l’Anna – “Però, de vegades, explicar-ho és tot el que fa falta per trobar-nos millor”

-“No en aquest cas” – el vell va buidar la copa de conyac d’un glop – “Crec que serà millor que marxi” – Va aixecar-se. L’erecció del Senyor Matías apuntava directament a la cara de la noia que encara seia. Les galtes de l’Anna van enrojolar-se mentre el vell s’adonava del que la noia estava mirant. “Merda” – va dir mentre tornava a seure de cop – “Veus. Per això no volia dir res”.

L’Anna va aixecar la copa i va fer un glop llarg i pausat: “No passa res, tranquil. No és la primera vegada que en veig una d’aquestes” – va somriure, però en Matías feia voltar l’anell al voltant del dit, neguitós. – “Expliqui’m què li passa, no pot ser tan greu”

En Matías va fer un gest assenyalant l’ampolla i l’Anna va fer que sí amb el cap mentre oferia la seva copa buida. Va omplir ambdues copes i va prendre un glopet abans de parlar:

-“Estic constantment excitat i no aconsegueixo fer-me baixar la trempera”

La noia va agrair tenir la copa a la mà doncs li va permetre dissimular la rialleta prenent un glop. Un noi amb qui havia sortit una temporada feia molt de temps l’havia introduït en el meravellós món de la ‘visualització’. Això és deixar la ment oberta i que quan algú et llença una descripció gràfica, instantàniament, visualitzes aquesta imatge a la teva ment. L’Anna no va poder evitar visualitzar el Senyor Matías despullat dins la dutxa masturbant-se salvatgement, cosa que la va fer sentir una mica peculiar, entre anguniejada i divertida. No es va adonar que es bevia tot el conyac fins que la sensació de cremor a la gola la va deixar estossegant. Va deixar la copa sobre la taula i mentre provava de recuperar la respiració, va observar que ara era el torn del seu company de taula de posar-se vermell.

-“La culpa la té el carallot del meu metge. M’ha donat una medicació nova per la tensió. Va explicar-me que podia augmentar el meu desig sexual, però se li va oblidar explicar que seria una coïssor constant que no em deixaria ni pixar tranquil."

Ara, l’Anna no es va poder amagar i va deixar anar el riure que l’ofegava. No podia aturar-se tot i que li sabia greu. El Senyor Matías era un bon client i una bona persona. No es mereixia que ningú se’n rigués, però la imatge del pobre home empenyent-se la titola per dirigir el doll de pixum cap avall era massa divertida.

-“Perdoni Senyor Matías” – va dir-li quan va recuperar-se – “No ho he pogut evitar”

-“Ja em pots dir de tu, si vols” –li va dir amb un somriure- “Després de parlar-te de la meva cigala, crec que ja tenim prou confiança, no trobes?”

Tot i que notava una eufòria que li venia de les dues copes de conyac que havia pres, l’Anna va tornar-se a omplir la copa i va brindar amb ell.

-“Ho repeteixo Matías, perdona’m. No volia riure’m de tu” – va dir-li.

-“No passa res Anna. Jo mateix ho trobo força ridícul. I això és part del problema, no tinc amb qui parlar-ho. Els darrers anys de la Montse, la meva dona es deia Montse, no van ser senzills. Va estar molt malalta i em vaig bolcar tant amb ella que vaig anar desconnectant de tot i de tothom. No vam tenir fills i només ens teníem l’un a l’altre. Ella va ser la dona que més he estimat i encara la trobo a faltar”

En Matías es va passar la mà pels ulls provant d’allunyar les llàgrimes que amenaçaven de tornar a sortir. L’Anna li va agafar el canell de la mà que aguantava la copa.

-“Va morir amb seixanta-dos anys, en tenia set menys que jo. Aquests darrers cinc anys sense ella han estat durs. Ho enyoro tot d’ella: la seva olor, el seu riure, les seves croquetes... però ja feia temps que no fèiem l’amor. Entre la seva malaltia i que jo ja no, bé, ja no tenia la potència de quan era més jove, ho havíem deixat estar. Jo hi pensava de tant en tant. Recordava com era ella de jove, com li agradava dir el meu nom quan arribava el moment, com m’engrapava els ous...” –El Matías va callar i va mirar de reüll l’Anna que, amb les galtes ben vermelles, va aixecar la copa i va beure.

-“No volia incomodar-te, perdona” – va dir en Matías, però la noia va tornar a prendre’l del canell i li va dir que continués.

-“M’agradava molt tenir sexe amb ella. Ens ho passàvem d’allò més bé i no ens vam deixar mai insatisfets l’un a l’altre. Sempre ho dèiem que moltes parelles es trenquen perquè no saben comunicar-se i cap comunicació és millor que un bon polvo”

L’Anna només havia estat en una relació llarga. Va viure amb un noi uns dos anys abans que decidís que ja no li venia de gust discutir-se més.

-“I ara trobes a faltar fer l’amor amb ella, no?”

-“Sí i tant. Però el problema és que aquesta sensació contínua d'excitació” – va fer un gest amb la mà com per atrapar les paraules que li costaven de sortir – “de necessitat impossible de satisfer està fent que odiï recordar-la. No puc superar la sensació d’asfíxia per palles que em faci. Necessito alguna cosa més” – En Matías va mirar l’Anna fixament –“Necessito algú que m’ajudi” – va apartar els ulls i va baixar l’esguard – “El metge diu que la medicina no fa uns efectes tan bèsties. Creu que tinc alguna mena de problema. Que estic experimentant la pena d’una forma una mica...”

En Matías va deixar de parlar. L’Anna notava el cap emboirat. Massa conyac, massa emocions, massa pensaments creuant-li la ment.

-“No has pensat anar a veure a una... professional?”

-“No puc. I no és només pels calers. “-va mirar l'ampolla mig buida de conyac – “No sé si porto a sobre prou per pagar tot el que hem beg...” – L’Anna el va interrompre.

-“Això és cosa meva, oblida’t. Perquè no pots?”

-“No sé com explicar-ho. Milers de prejudicis que la vida m’ha anat forçant a assumir. No tinc res contra les putes, però no m’hi veig pagant. I la vergonya si la gent ho sabés. I no saber qui ha estat amb ella abans que jo. I que estic convençut que a la Montse no li hauria agradat” – En Matías va tornar a mirar l’Anna als ulls – “Però si fos amb algú de confiança, algú amable i afectuós. Algú tan preciós com tu”

L’Anna li va aguantar la mirada. El seu primer pensament va ser fotre-li un clatellot però va dominar-se. Després va passar per uns instants d’orgull en saber-se desitjada. Llavors va venir el dubte: i si tot era un engany, un relat trist per seduir-la. Va deixar passar uns segons, amb el cervell saltant d’una idea a la següent sense donar-li temps d’aprofundir en cap d’elles. El vell va apartar la mirada.

-“Deus pensar que sóc un vell verd. Un aprofitat per demanar-te una cosa així. No pretenc fer passar per normal allò que realment és una petició absurda. Però no et demano que facis l’amor amb mi. Assumeixo que fer-ho amb un vell prop dels vuitanta no et deu semblar una proposició gaire agradable. Però només que volguessis masturbar-me. Tocar-me amb una mica d'afecte perquè pogués recordar, experimentar una vegada més com d'agradable i meravellós pot ser el contacte amb una noia guapa.”

Va mirar-se’l fixament. La barba retallada pulcrament, aquell cabell blanc que ja tocava tallar. Aquelles mans, tacades per l’edat però que aguantaven sense tremolar gaire. L’Anna no sentia desig pel Senyor Matías, però no creia que fos tan desagradable veure aquella cara arrugada tenir l’expressió feliç que ve després de l’orgasme.

Va aixecar-se, trontollant una mica per culpa del conyac. Va anar cap a la persiana del bar i estirant fort, la va baixar de cop.

-“Un cop només, aquesta nit, ara” – va dir caminant cap a la taula – “Una palla i prou. Res de petons, res de tocar-me, d’acord?”

En Matías va fer que sí amb el cap mentre la noia li descordava els pantalons. Duia uns calçotets elàstics tibats per l’erecció. L’Anna va abaixar-li la roba i va mirar, per primer cop, la cigala erecta d’un home vell. Els ous li penjaven força i el poc pel púbic que li quedava era entre blanc i gris com els cabells del cap. L’Anna va seure mentre el Matías quedava dempeus amb el cul recolzat a la taula. Va prendre el penis amb la seva mà dreta i va començar a sacsejar-lo. La noia va notar com se li posava encara més dura i, animada per la respiració pesada que escapava del pit d’en Matías, va accelerar el ritme. Va aixecar la vista i va adonar-se que el vell li mirava l’escot. Duia una camisa que deixava veure l’inici de la seva regatera i des del punt de vista elevat del vell, es devien veure una mica els sostens. Quan l’home va notar que l’Anna el mirava va apartar l’esguard, però l’Anna fent un sospir, va aixecar-se de la cadira i deixant anar la cigala, va treure’s la brusa. Els ulls d’en Matías es van obrir com taronges en veure que la noia es descordava els sostenidors i deixava lliures els seus pits.

-“Ets un àngel” – va dir amb la veu entretallada –“No sé què dir”

-“Doncs no diguis res, la teva cigala ja parla per tu” – el penis del vell es movia sense que el toques ningú, convuls, donant cops al baix ventre.

L’Anna, somrient, va tornar a la feina. Li donava la sensació que la polla d’en Matías havia crescut encara més. La notava més llarga i grossa. El ritme i la posició estranya, ella asseguda i ell dempeus, feien que els seus pits giressin en direccions contràries, de manera que pujaven i se separaven i baixaven i xocaven l’un contra l’altre. La suor començava a baixar-li per entremig i tot plegat li estava provocant emocions que no esperava tenir.

El Matías va començar a respirar més ràpidament. Amb les mans s’aferrava a la vora de la taula. La noia va adonar-se que la mà que no estava masturbant-lo fregava el seu propi entrecuix per sobre de la faldilla i va notar com la seva respiració sonava tan profunda i entretallada com la d’ell. Es va notar humida i calenta. Va pensar a masturbar-se dissimuladament però el que li venia realment de gust era follar. Va aixecar-se i el va deixar anar. Va sortir corrents cap al lavabo, va donar un cop al lateral de la màquina expenedora de condons que va obrir-se i va deixar caure un torrent de paquets de gomes a terra. En va agafar un i va sortir obrint-lo.

-“Que et passa res?” –va preguntar en Matías, la noia li va passar el condó- “No cal, de debò, que...”

-“Vols fer el favor de callar i posar-te’l” – va dir la noia, mentre es treia les calces i agraïa haver decidit portar faldilles aquell vespre – “Això ja no va de les teves necessitats només” – va apartar les cadires de la taula del costat d’on havien estat prenent el conyac i va recolzar el cul a la vora, aixecant-se la faldilla i deixant ben a la vista el seu pubis – “Vine dins meu, vinga”

El Matías es va anar posant el condó mentre caminava cap a ella i tan bon punt va arribar, va col·locar-se entre les seves cames i plegant els genolls una mica, va penetrar-la.

En un primer moment, l’Anna va sentir una veu dins del seu cap cridant, una mica fastiguejada, que tenia la polla d’algú que podia ser el seu avi dins. Però de seguida, fins i tot aquella veu, va començar a deixar anar petits gemecs. El Matías empenyia amb força el seu entrecuix contra el d’ella amb una mà a la seva esquena i l’altre aguantant-li la cuixa aixecada per tenir millor accés. L’Anna va tancar els ulls un moment, gaudint de la sensació de plenitud que la seva vagina li comunicava. Va notar que l’aixecava de la taula i va obrir els ulls espantada. “D’on treu tanta força un septuagenari?” -Va pensar. Però el fet era que no ho semblava un home de setanta anys, no semblava tenir més de cinquanta. L’Anna va notar una esgarrifança, atemorida va passar-li la mà pels cabells que començaven a tenir més negre que blanc.

-“Que està passant? – va preguntar la noia – “Estic al·lucinant?”

-“No” – va dir el Matías aguantant la noia a pes amb un braç sota cada cuixa i les mans creuades a l’esquena d’ella – “Encara” – i amb un somriure va començar a bombejar amb força.

Els pits de l’Anna saltaven embogits i la sensació de plaer que li omplia el ventre era tan gran que va començar a gemegar obertament, sense pensar si la podien sentir del carrer. Va passar les mans pel clatell de l'home i va provar d’aconseguir estar més vertical. Buscava la forma que la polla d’en Matías li entrés encara més endins. El noi, perquè ara no aparentava més de vint o vint-i-dos anys, va dipositar-la sobre la taula i la va fer jeure. Va estirar d’ella fins que el cul li sortia una mica de la vora de la taula i llavors prenent-la pels malucs i amb un grunyit que li sortia del fons del pit, va tornar a penetrar-la, tan endins com va poder arribar. L’Anna va deixar anar un crit mig de sorpresa, mig de plaer i va clavar les ungles a les espatlles del seu amant, mentre un calfred li recorria l’espinada. Va notar com el baix ventre se li contreia amb els primers espasmes de l’orgasme i va demanar al noi, amb els ulls tancats, que la follés més ràpid encara. Mentre es corria, va obrir els ulls de cop i va cridar:

-“Senyor Matías, SENYOR MATÍAS”

El noi va continuar movent-se dins d’ella, però ara amb suavitat, deixant-la gaudir dels darrers espasmes del seu orgasme. La noia jeia amb la respiració trencada, els braços penjant a cada banda de la taula. Quan l’Anna va recuperar-se, va incorporar-se amb compte de no expulsar la cigala del noi de dins seu: -“No entenc que ha passat. Qui ets tu? Què ets tu?” – el noi va aturar el seu moviment deixant la polla completament dins de la seva vagina.

-“És una mica llarg d’explicar.” – amb una mà li va engrapar un pit i va començar a jugar amb el mugró – “i jo no he acabat encara. Creus que podríem deixar les explicacions fins d’aquí una estona. Et prometo que respondre totes les teves preguntes”

-“Oh!” – va exclamar l’Anna – “No has acabat? Vols que et faci alguna cosa?”

La veu que abans havia cridat dins la ment de l’Anna sobre el fet de tenir un penis d’avi a la vagina, ara cridava amb totes les seves forces sobre el tema de tenir a un ésser de natura indeterminada i, a totes llums, no humà amb la polla dins el seu cony. Però l’Anna estava una mica superada per tot plegat i tenia la consciència una mica perduda entre el conyac i l’orgasme.

-“Estava pensant que potser voldries tenir un altre orgasme” – va dir ell acaronant-li el cabell. Va abaixar el cap i va llepar-li la suor que li regalimava entre els pits – “Si et va bé, jo estic a punt”

L’Anna va notar com s’humitejava de nou. No és que hagués deixat d’estar humida, però el to casual i simpàtic amb el qual li havia ofert de tornar a follar, l’havia fet excitar-se moltíssim. La veu va provar de fer-la entrar en raó, però quan l’Anna va estirar el noi pel coll per fer-li un petó i demanar-li que continués, va decidir quedar-se callada i gaudir del polvo.

En Matías va tornar a moure el cul, ara sense urgència, entrant i sortint de dins d’ella girant els malucs com provant de dibuixar un cercle dins la seva vagina amb la punta del penis. L’Anna no va trigar a deixar escapar l’aire en petits sospirs quan el noi va accelerar les penetracions. No podia tenir les mans aturades. El cos del vell Matías havia esdevingut el d’un jove Adonis. Li tocava l’esquena, baixava fins als seus glutis on notava com es comprimien i es relaxaven amb cada embat. Pujava fins a la cara i li tocava la boca, el coll ferm. L’Anna va deixar-se endur per les sensacions. Li arribava l’olor barrejada de la suor d’ambdós, com un perfum animal, carregat de feromones. El soroll que les seves panxes feien en xocar, marcant el ritme febril de les escomeses. Va perdre la noció del temps. Tenia la sensació que feia hores que el tenia dins, però desitjava que aquella coïssor ardent que la menjava per dins no s’aturés. Però va notar com el seu orgasme s’atansava. L’esquena se li va contreure i va deixar anar un gemec greu i llarg. Aquest orgasme va ser llarg i en Matías la va acompanyar a cada passa. Va accelerar el ritme en notar que ella es corria, va aturar-se just en el moment que ella es quedava rígida i llavors es va llençar a una cavalcada infernal, penetrant-la ràpidament, allargant el seu orgasme i deixant-la esgotada. Llavors va sortir de dins seu, va arrencar-se el condó i li va demanar si podia acabar de masturbar-lo. L’Anna va aixecar-se i va posar-se al costat del noi. Va prendre el penis, que ara no podia abastar amb tota la mà i va acariciar-li els ous mentre el noi tancava els ulls. Li va fer la sensació que el membre d’en Matías brillava i va notar amb esglai com de la punta li sortia una llum blanca. El noi va atansar la mà cap a la taula i va prendre un got de la taula del costat, va llençar les restes de gel que encara hi quedaven i va apropar-lo a la seva polla. Va començar a abocar dins del got un torrent d’esperma, blanc, brillant que es confonia amb els feixos de llum que sortien del foradet de la seva cigala. L’Anna es va apartar del noi mentre la llum semblava anar creixent, envoltant tot el cos d’en Matías. Era tan blanca i tan brillant que l’Anna es va haver de tapar els ulls amb les mans. Quan va poder obrir els ulls, la claror ja desapareixia i el Matías tornava a ser el Senyor Matías. El seu penis, ara tou, encara deixava anar una mica d’aquell fluid tan blanc que semblava fet de marbre líquid dins del got. El vell va apartar el got, el va deixar sobre la taula, va prendre un tovalló de paper i va eixugar-se les darreres gotes.

-“Bé” – va dir somrient – “Suposo que ara voldràs respostes, oi?”

(Si teniu ganes de llegir-ne més, d'aquí a no res llençaré el verkami. Hi participareu? Mentre, aquí teniu el segon capítol)

x

La noia del Metro

Els conductors de tren són Maquinistes, però els de metro són Motoristes. Perquè? Coses de ferroviaris que com tots els col·lectius, tenen el seu idioma particular. L'Àlex era motorista. Havia passat per diverses categories al Metro de Barcelona, però finalment s'havia quedat conduint trens. Li agradava la seva feina. Era senzilla, de vegades monòtona. Però si t'agrada anar pensant les teves coses, la foscor del túnel és un espai molt adequat per les cabòries. I l'Àlex era una persona donada a l'introspecció. Acostumava a anar perdut en els seus pensaments, mentre observava els passatgers pujar i baixar del seus cinc vagons.

L'Àlex treballava feia anys a la línea 2. Es passava el dia donant voltes del centre de Barcelona al centre de Badalona i tornar. Quan arribava al final de la línea per Badalona, només li calia recórrer l'andana i canviar de vagó per continuar el seu camí. A la banda barcelonina, però, havia de fer una maniobra. Entrava dins el túnel sense passatgers al tren, recorria el tren per dins per canviar de cotxe motor i sortia a l'andana de l'estació que de final passava a principi del seu recorregut. Cada volta era igual, Badalona - andana, Barcelona - maniobra.

Va ser en el túnel de la maniobra on la va veure per primer cop. De primeres va pensar que s'havia distret pensant les seves coses i abans d'entrar al túnel, no havia comprovat que el tren quedés buit. Però en donar-se la volta, no va veure ningú. Va continuar caminant, però la sensació que algú l'observava no li desapareixia. Va mirar per sobre la seva espatlla un parell de cops, però, un altre cop, no va veure ningú. No li va donar importància. Tothom sap que el cervell humà és una mica trapella i li agrada fer jugades així quan vas distret. Va posar el tren en marxa i va sortir a l'andana. Tot i així, la resta del dia va continuar notant la presència d'algú cada cop que entrava a la maniobra.

Aquell vespre en arribar a casa li explicà a la seva dona el que havia passat. Ella li va dir, amb un somriure maliciós, que potser el tren era embruixat. L'Àlex li va contestar que li havia passat amb els dos trens que havia conduit aquell dia. Llavors li va treure la llengua i va anar a fer-se un cafè amb llet.

Aquella nit va somiar que caminava per l'interior del tren, a la maniobra, però per més vagons que recorria, no arribava mai al final del vehicle. Es va llevar amarat de suor i amb la pesadesa provocada per una nit de dormir sense descansar. Va esmorzar amb la seva filla abans de dur-la a l'escola i, desprès de preparar-se un entrepà, va marxar a la feina.

Avui el seu primer tren estava aparcat al final de la maniobra. Va anar al despatx on guardaven els equips dels trens, va comprovar que la llanterna i el Walkie-talkie funcionessin correctament i va anar a buscar-lo a la via on es trobava estacionat. En arribar a l'andana va sol·licitar permís per baixar a la via i un cop li van concedir, va caminar entre les travesses fins a la porta de la cabina del tren. Va pujar-hi. Els llums i l'aire condicionat eren apagats i no entrava massa claror dels tres o quatre fluorescents encesos al túnel. L'interior d'un tren buit sense llum sempre té un aire tenebrós, com de pel·lícula de terror i l'Àlex no va poder evitar afegir-hi, amb un calfred, la sensació neguitosa del malson de la nit anterior.

Però el tren era realment buit. Va encendre els llums, va tancar les portes i va sortir a l'andana a recollir els passatgers.

L'Àlex va riure d'ell mateix durant tota la volta, pensant com d'irracionals són les persones. Esperant veure un fantasma només perquè estant sol li havia semblat que algú el seguia pel tren. Va entrar a la maniobra un cop més, somrient i pensant si explicaria a la seva dóna o no, la por que havia sentit al pujar al tren. I, un cop més, la sensació que algú el seguia de molt prop el va envair. Va mirar per sobre l'espatlla esperant trobar algú, però estava sol. La por el va deixar clavat a la porta de la cabina. Estava a l'interior del túnel i havia de recórrer tot el tren fins la cabina contraria per poder sortir a la claror de l'andana. Va donar una passa, dues passes, tres passes i es va aturar. Va donar una volta sencera sobre ell mateix, mirant sota els seients, per les finestres. Va deixar caure la bossa on duia l'equip del tren en sentir una veu que parlava. Era un comandament trucant pel walkie demanant-li si li passava alguna cosa. Va recollir l'equip i va treure la ràdio. Va prémer el botó i va dir que no li passava res, que ara sortia. Va recórrer el tren per dins sense deixar de notar que el seguien. La suor que li cobria l'esquena era freda i podia notar com gotes li queien pel front fins entrar-li als ulls. Va tancar els ulls per eixugar-se’ls amb la màniga i quan els va obrir, va percebre una silueta reflectida al vidre de la porta de la cabina. Va girar-se de cop, però estava sol. El comandament va tornar a trucar-lo i l'Àlex li va contestar de mala manera que ja sortia. Va obrir la cabina i va treure el tren a l'andana. Quan la claror dels llums de l'estació va omplir la cabina, l'Àlex va deixar anar l'aire que retenia inconscientment al pit.

Davant seu el túnel estava fosc, com sempre. Quan la botzina va donar-li la sortida, l'Àlex va tancar les portes, però no va aconseguir posar el tren en marxa. Es sentia incapaç d'entrar a la foscor per molt que l'acompanyessin unes quantes desenes de passatgers. Va esperar i esperar, provant de trobar forces per prémer els botons que posarien el vehicle en marxa. Però va ser en va. Va sentir que el telèfon del tren sonava i el va despenjar. Li preguntaven si passava alguna cosa amb el tren. Ell va dir que no, però que no es trobava bé i no podia continuar. Va penjar, va obrir les portes del tren i va esperar a l'andana fins que algú vingué a substituir-lo.

Quan va deixar el tren en mans d'un company, va trucar al seu cap i li va dir que no es trobava bé i marxava cap a casa. Li van oferir anar al metge, una ambulància, però va dir que no, que se n'anava a casa.

Quan la seva dóna va escoltar el que havia passat, l'Àlex no va rebre el suport que esperava. Ella li va cridar i va començar a tirar-li en cara que visqués sempre en un món de fantasia. No estava preparat per l'andanada de retrets i recriminacions que la seva dóna li llençava. Va quedar-se callat, sense saber que dir, sense ànims per provar de respondre o tan sols defensar-se. En mig d'un 'Espavila collons que ja no tens 15 anys' l'Àlex va prendre la jaqueta i va sortir de casa. Va començar a caminar sense saber on anava. Només posava un peu davant de l'altre, provant de trobar la manera de fer front a tot el que ara li ocupava la ment. La situació a casa no era la millor del món, fins aquí arribava. Feia mesos que no parlaven seriosament de la seva relació i tant l'Àlex com la seva dóna sabien que alguna cosa passava. Ell cada dia es relacionava menys amb tothom i ella, pel contrari, cada dia sortia més sovint a veure's amb amigues. La seva filla passava tot el dia fora de casa, entre l'escola i les activitats de desprès. I ell... Ell sempre havia tingut el cap ple de pardals, distret amb un llibre, un còmic o un diari, badant davant la TV sense mirar-la realment. Però això no el feia pitjor que qualsevol altre persona. No el feia mereixedor d'un tumor al cap, de patir esquizofrènia o de qualsevol de les altres nefastes possibilitats que el cor li deia que podien provocar la visió que havia patit al túnel. Va notar que li costava caminar i va adonar-se que trepitjava sorra. El seu caminar absent l'havia dut a la platja. Es va deixar caure i, assegut, va mirar l'horitzó, mentre amb les mans tremoloses recollia i deixava anar la sorra. Va notar una sensació d'escalfor al pit, com si li premessin una pedra molt calenta contra l’estèrnum i va començar a escoltar un xiulet agut i desagradable que li barrinava les oïdes. Provava de respirar, però l'aire li entrava i sortia a petites batzegades. Els extrems més allunyats de l'horitzó van començar a apuntar cap amunt, com si un pes enorme, centrat a les seves espatlles, estigués doblegant el seu camp de visió. Va començar a sanglotar, li tremolava tot el cos i les cames se li obrien i tancaven, com si estigués mort de fred. Quan la mà el va tocar a l'espatlla, l'Àlex va saltar cap endavant, va quedar estirat a la sorra, tapant-se el cap amb els braços i movent les cames sense control. Algú es va estirar al seu costat. El van abraçar, mentre les llàgrimes li corrien lliurement per les galtes i queien fins a la sorra. Una veu suau, de noia, li anava dient que no passava res. 'Tens un atac de pànic' - li va dir la veu. Ell va recordar la silueta reflectida al tren i va provar d'apartar-se de la veu, però no li quedaven forces. La noia que el subjectava li anava xiuxiuejant paraules tranquil·les a cau d'orella, mentre amb una mà li fregava suament el pit. Poc a poc, els cercles brillants que omplien el seu camp de visió es van anar esvaint, la seva respiració va alentir-se i va poder deixar de tremolar. No va deixar de plorar, però. La noia el va fer seure i va tornar a abraçar-lo. Sense saber com aturar-se, l'Àlex va plorar, amb la cara enfonsada en el coll d'aquella desconeguda. No sabia quan de temps portava abraçat a la noia, quan per fi va poder tranquil·litzar-se.

Quan li va veure la cara, la noia somreia afectuosa. Volia donar-li les gràcies, però les paraules no li passaven de la gola. La noia es deia Valentina, li va dir mentre remenava amb les dues mans dins de la seva bossa. En va treure un paquet de mocadors de paper i una petita caixa metàl·lica, de la qual va extreure una petita píndola blanca. Li va dir que es poses la píndola sota la llengua, que era molt amarga, però que l'ajudaria a tranquil·litzar-se del tot. L'Àlex ho va fer i, mentre la píndola es desfeia, la noia li va explicar que havia patit un atac de pànic, que ella mateixa en patia, de tant en tant, cosa per la qual prenia la medicació que li havia donat. Li va explicar que els atacs de pànic poden ser provocats per moltíssimes coses i que potser no estaria de més que anés a veure a un metge. Van xerrar força estona, asseguts a la platja. Ella li va explicar com finalment semblava estar superant la seva depressió i ell va reconèixer que potser estava començant a patir-ne una. Li va parlar de la noia de la maniobra. Van riure plegats del tema. La noia li va recomanar la seva psicòloga i ell la va convidar a un gelat. Quan va tornar a casa, la seva dóna i la seva filla, l'esperaven. Ell les va tranquil·litzar. Va prometre que l'endemà aniria a posar-se en mans dels metges.

Li van donar la baixa mèdica, medicació i teràpia.

Li van recomanar que descansés, es relaxés i passegés.

Va llegir, va anar al cinema i va anar al gimnàs.

Va sortir amb amics, va xerrar amb la seva filla, va fer l'amor amb la seva dona.

Li van donar l’alta, es va posar l’uniforme, va anar a treballar.

Quan va entrar a la maniobra no es va sorprendre en notar la presència de la noia. No es trobava millor. Potser la medicació feia que les coses li importessin menys, però no esborrava la sensació d’ofec que l’acompanyava sempre. Va caminar sense aturar-se, obviant la presencia però sentint-la propera. Va sortir a l’andana, va trucar avisant que no podia continuar i quan el van venir a rellevar, va marxar directament a parlar amb la seva psicòloga.

Va haver d’esperar dues hores. La psicòloga tenia cites prèvies i només va poder atendre’l perquè un pacient havia cancel·lat la seva visita. El va escoltar atentament, com sempre, anotant coses a la seva llibreta i fent que si amb el cap. De tant en tant li feia alguna pregunta, però no l’interrompia massa. Quan l’Àlex va acabar de parlar, la psicòloga li va demanar si realment creia en fantasmes. Ell va contestar que tan debò, perquè això voldria dir que no s’estava tornant boig. Li va assegurar que no ho estava de boig. Que era bastant corrent veure i sentir coses inexistents en estats d’estrès o angoixa. Ella va provar de tranquil·litzar-lo, però veient-lo tan neguitós el va fer anar a veure al psiquiatre per que li pugessin la dosi de la medicació.

Li van tornar a donar la baixa, li van pujar la medicació, va continuar fent teràpia.

Li van tornar a dir que descanses, es relaxés i passegés, però dormia poc i malament i no tenia ganes de passejar.

Tenia llibres oberts per tota la casa, però les píndoles li robaven la concentració per poder llegir. No li venia de gust sortir de casa per anar al cinema, molt menys per anar al gimnàs.

Va sortir amb amics, però es distreia i no podia seguir les converses, la seva filla el mirava neguitosa i l’evitava sempre que podia. La dona provava d’animar-lo, però ell no tenia esma ni per fer l’amor, ni per res.

Va deixar de prendre la medicació, de cop, sense avisar ningú. En un parell de dies el cap se li va començar a aclarir. Però tal i com l’havien avisat, el vespre del tercer dia ho va començar a veure tot pitjor del que mai ho havia vist. El pit li feia mal i la més petita de les inspiracions semblava omplir-li els pulmons fins a no poder respirar.

Va vestir-se de fosc: Uns pantalons de pana marró, una camisa negre i una jaqueta vella de color blau marí. Fins i tot va buscar al calaix dels guants una gorra de llana negra que feia molt de temps que no es posava. Així vestit, va baixar al carrer. Va prendre el metro i va baixar a la darrera estació. Va evitar trobar-se amb cap dels seus companys. Amb la gorra posada tapant-li bona part de la cara, va baixar a la via i va entrar, a peu, al túnel de la maniobra. El va recórrer fins el refugi i va seure a esperar que passes un tren.

Tenia una mà sobre el rail i quan va notar que vibrava, va estirar-se amb el cap repenjat a la via, d’esquenes al tren que arribaria en un parell de minuts i s’enduria tota aquella angoixa i desesperació. El tren es va aturar a l’estació; quan es tornés a posar en marxa seria per entrar a la maniobra i llavors acabaria tot.

Va tancar un moment els ulls, però en obrir-los, la va veure, dreta, surant entre les vies. Semitransparent i, alhora, brillant. Va fer-li pensar en una medusa, morosament deixant-se dur per les corrents marines. Però ella s’estava quieta, sense tocar del tot el terra. L’Àlex va quedar-se ajagut mentre parlava: “Que vols?”-li va preguntar-“Has vingut a fer el darrer riure a la meva salut?”.

El fantasma va restar immòbil. L’Àlex va notar el corrent d’aire que provocava el tren en acostar-se, però va veure que ni els parracs que duia la noia, ni els seus llargs cabells platejats és movien. L’Àlex va començar a plorar, les vibracions de l’acer on tenia recolzat el cap li feien venir ganes de vomitar. El fantasma es va desplaçar uns metres cap a l’Àlex, però ell ja estava més enllà de la por. Només esperava el moment que tot això acabés quan la roda metàl·lica aixafés les seves penes alhora que el seu cap. L’aparició que surava entre les vies va fer que no amb el cap i va aixecar les mans en un gest de súplica, com per demanar-li que no ho fes.

Gairebé sense voler-ho, va llançar-se al forat a la paret del costat de les vies, segons abans que el tren passes per damunt seu.

L’Àlex es va arraulir al fons del forat, amagant la cara entre les mans, provant d’aturar la tremolor i les llàgrimes. El tren va aturar-se i, passats uns minuts, va sortir a l’andana sense que el seu company l’hagués vist. Va aixecar-se i va treure el cap. El fantasma continuava allà on l’havia vist, encara amb les mans suplicant. Li va demanar que volia, li va preguntar perquè el torturava, va repetir la mateixa pregunta un munt de cops: “Perquè?”- però la noia només va aixecar una mica més les mans. L’Àlex va recordar un còmic que havia escrit un dels seus autors preferits, en Neil Gaiman, on un fantasma assassinava gent esperant que algú li oferís una mica de compassió en forma d’abraçada.

“Vols una abraçada? És això el que necessites?”-va preguntar-li. El fantasma no va dir res, però va obrir els braços. L’Àlex va sortir de l'amagatall i va caminar cap a la noia. Va obrir els braços i es van fondre en una abraçada. Esperava que passaria a través d’ella, però no, va ser com abraçar una columna de marbre, suau i de tacte glaçat. Va notar una pena enorme que li penetrava el pit a mesura que els braços se li tancaven en el no-res en que la noia s’estava transformant. Sentia una veu, llunyana, que deia quelcom que no entenia, “gràcies” potser, o un nom xiuxiuejat a cau d’orella. Quan el fantasma va desaparèixer del tot, també ho va fer la seva tristesa. Per primer cop en mesos, tenia el cap clar i no notava cap pes provant d’enfonsar-lo

Va sortir a l’andana. Ningú l’havia vist.

Va decidir tornar a casa caminant. Era una caminada llarga, però fora brillava el sol i l’Àlex necessitava temps per recuperar-se. Havia estat amagat en un túnel durant mesos. Va respirar fons amb la cara mirant cap el cel. Quan va baixar l’esguard, va veure un noi que el mirava. Però no era un noi normal, era mig transparent i surava a un pam del terra. Quan el fantasma va estar segur que l’Àlex era conscient del que veia, va aixecar els braços en un gest idèntic al de la noia del tren.

“Jooooder”-va pensar-“Aquesta vegada no li diré res a la meva dona. O s’acabarà pensant que estic boig de veritat”

Va ser una caminada molt llarga.

Mai havia fet tantes abraçades.

Més fotos del Metro al hashtag
#VidaDeFerroviari al meu instagram